Una roda de premsa fa molta més il·lusió si s’ha convocat per presentar un nou teatre. O un teatre renovat amb una ampliació que, de fet, suposa una millora tècnica, d’espai i conceptual d’un projecte com el de la Sala Atrium. Al mateix carrer Consell de Cent, al local del costat de la sala “de tota la vida”, l’Atrium creix i s’amplia guanyant en aforament i en comoditat. I amb un nou espai gastronòmic que obrirà tot el dia, a partir del gener. Volem més bars de qualitat als nostres teatres. Com no podia ser d’una altra manera, la presentació de la renovada Sala Atrium va conviure amb els pintors treballant i fent els últims retocs. Ja se sap: les obres saps quan les comences, però mai quan les acabes.

El director Raimon Molins, divertit, va voler començar la roda de premsa amb el so d’unes vaques. I és que el local on s’ubica la nova Sala Atrium havia sigut antigament una vaqueria, quan a Barcelona encara hi havia vaques que despatxaven llet fresca cada matí. Al cap dels anys i amb les evolucions pròpies de la societat i del capitalisme, el local es va convertir en una llar d’infants. Finalment, després de la pandèmia i amb la reforma ja enllestida, de les vaques i els marrecs s’ha passat a la gent de teatre. Totes són criatures de Déu. Si a Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla (que es pot veure aquests dies a la Sala Beckett) els espectadors seuen en grades sense seients per decisió de l’escenògrafa, els periodistes ho vam fer a la Sala Atrium perquè encara faltava instal·lar les butaques. Aquest dimarts, amb l’estrena oficial de Verbagàlia, vam poder comprovar que les noves butaques són comodíssimes i, gràcies a les muses, deixen enrere aquella duresa i incomoditat tan característica de l’antiga platea.

Per deixar les coses clares i fer una mica d’història, Raimon Molins ens va explicar l’evolució de l’Atrium: va néixer com una companyia de teatre (Projecte Atrium), el 2004, quan el director donava classes al Col·legi del Teatre. En van formar part intèrprets de la talla de David Verdaguer, Albert Prat, Annabel Castan o Patrícia Mendoza, o fins i tot un dramaturg com Llàtzer Garcia quan feia d’actor. Van fer teatre a tot arreu, i un dels seus hits va ser representar Treballs d’amor perdut de William Shakespeare a la Quadra Vella d’Hostalets de Balenyà (gràcies al Melcior Casals). Al cap d’un temps, van llogar un local a Gràcia (al carrer de Siracusa), on antigament hi havia hagut una fusteria i on més endavant els va substituir l’estudi de la Laura Jou. Finalment, el 2011 va obrir la Sala Atrium al carrer Consell de Cent, a un local que havia sigut una corretgeria i que els va llogar una senyora amb una clara síndrome de Diògenes. L’Atrium és i ha estat una companyia, però també una productora i una sala, i amb l’ampliació i renovació de l’espai el projecte creix encara més. El que era l’antiga sala es converteix en l’espai d’assaig i I+D, on s’experimentarà amb la tecnologia marca de la casa (siguin objectes, titelles o projeccions), amb la possibilitat de llogar-lo a companyies externes.

Aquest novembre de 2024, així doncs, l’Atrium culmina un període de vint anys. A la seva renovada web veureu molt clarament totes les cares que componen aquesta iniciativa: Sala Atrium, Atrium Produccions, Atrium Escena Digital i Atrium Estudi. Molins ensenya orgullós un local que se suma (no substitueix) a l’anterior, i on la sala d’exhibició ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu: tant l’escenari (de 8,5 per 6 metres) com l’aforament (de 90 espectadors) doblen els de l’antiga Sala Atrium, i el nou espai escènic compta amb una grada retràctil motoritzada i està totalment equipat digitalment. La importància del bar (que obrirà a partir del gener) és cabdal, segons Molins, perquè es vol convertir en un espai obert durant tot el dia on es trobin els veïns i els artistes. L’estudi o sala d’assaig també oferirà cursos, presentacions i activitats de tota mena, amb un esperit que vol ser alhora d’ateneu i de lloc de tertúlia.

La temporada d’aquesta renovada Sala Atrium ha començat aquest dimarts amb tota una declaració d’intencions: Verbagàlia, un muntatge d’Albert Arribas a partir de dos monòlegs de Víctor Català. Un dels nostres creadors més radicals i rigorosos (que últimament treballa més que mai) dirigeix els monòlegs La tieta i Verbagàlia que seran interpretats per Paula Blanco i Oriol Genís (la crítica arribarà d’aquí a uns dies). Arribas reivindica el teatre de Català, que en el seu moment no va ser entès per la societat i que ja prefigurava el teatre existencialista del segle XX. Tothom coneix els monòlegs La infanticida i Germana Pau, i aquesta serà la primera vegada que els dos que configuren Verbagàlia seran posats en escena de manera professional. Aquest teatre avançat al seu temps, de petit format i que es pot llegir amb una mirada contemporània es troba, segons Arribas, al nivell de Guimerà o de Rusiñol, i posseeix una paraula riquíssima i d’una gran nitidesa teatral. Verbagàlia és un muntatge de Centaure Produccions que compta amb el beneplàcit acadèmic de la Càtedra Víctor Català, i es podrà veure a la Sala Atrium fins al pròxim 1 de desembre.

Aquesta estrena marca el fil o leitmotiv de la temporada: la identitat. Entengui’s la nostra, la catalana. Raimon Molins s’afegeix a la fal·lera per les reposicions escèniques de la temporada teatral barcelonina i podrem recuperar Ramon, un text escrit i dirigit per Mar Monegal i protagonitzat per Francesc Ferrer, que el 2019 va guanyar el Premi de la Crítica al Millor Text i el 2021 el Premi BBVA a la Millor Interpretació. El següent muntatge de la temporada serà L’impossible, un espectacle basat en la novel·la d’Erri de Luca amb direcció de Ramon Simó i interpretat per Lluís Soler, Bernat Quintana i Guillem Albasanz. Al març del 2025 s’estrenarà Arribaràs i serà de nit, un musical de nova creació escrit per Marc Artigau i amb música de Neus Pàmies i Gerard Marsal, dirigit per Marc Chornet. La relació de la companyia Projecte Ingenu amb la Sala Atrium ve de lluny, i aquest musical futurista no serà “exactament immersiu”, segons Molins, però sí que comptarà amb particularitats tecnològiques com ara el so binaural.

A la nova Sala Atrium també podrem veure una nova proposta d’Atrium Produccions: L’última entrevista, una dramatúrgia col·lectiva dirigida per Raimon Molins que imagina una entrevista ficcionada entre Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany. [Nota del cronista: si teniu 47 minuts lliures, no us perdeu aquesta joia audiovisual del 1977, l’entrevista real que la Roig va fer a la Capmany. És una meravella absoluta]. L’escenari de l’Atrium es convertirà en un plató de televisió, en una peça metateatral en què les actrius comentaran els seus dubtes. Més endavant coneixerem el nom de les dues intèrprets afortunades.

La temporada finalitzarà amb una altra reposició: Decadència, el text de Steven Berkoff dirigit per Glòria Balañà i Altimira i protagonitzat per Carles Martínez i Míriam Alamany. Aquest muntatge es va estrenar al Temporada Alta del 2019 i va fer temporada el febrer del 2020 al (llavors anomenat) Escenari Joan Brossa. Es tracta d’un retrat crític i sarcàstic sobre la classe alta d’Anglaterra, una sàtira en vers interpretada per una parella grotesca que encarna tots els mals de la societat contemporània, que tristament encara són de molta actualitat.

Celebrem doncs la naixença, transformació i ampliació d’aquesta nova Sala Atrium, que consolida un projecte que ve de lluny i que mira cap al futur. A Can Núvol hi anirem tant com podrem, no cal dir-ho. I us ho explicarem en aquestes pàgines digitals.