Una mirada a Centreamèrica

Cada país, cada continent, cada món té la seva pròpia mirada sociològica. Els catalans som espanyols i tenim una mirada crítica al respecte. Igual que la tenim sentint-nos part d’Europa. I entenem la nostra realitat des d’una òptica de Primer Món. Des de tots aquests punts de vista, observem el món i dibuixem un retrat dels altres segons la nostra posició social i geogràfica. I aquesta condició la tenim tots els éssers humans d’aquest planeta. Què sabem, del cert, dels nostres veïns? D’aquells països que estan més a prop i sobre els quals se suposa que tenim un cert vincle cultural? El teatre és un llenguatge que permet investigar, analitzar i crear històries que ens expliquin aquelles realitats que tenim allunyades geogràficament. El teatre documental és l’arma més poderosa per aconseguir-ho. I el festival Temporada Alta programa sempre espectacles d’aquest gènere que vinguts d’arreu del món ens han reconfigurat la mirada. En el cas de Centroamérica, de la companyia Lagartijas tiradas al sol, aquí han fet una pirueta autoficcionada. La tesi i la investigació de l’obra és precisament sobre la descoberta dels seus països veïns, la descoberta sociològica de Centreamèrica, sobre la mirada que tenen com a mexicans dels països que formen part d’aquest pont entre dos continents.

Les “lagartijas” han anat ampliant la seva mirada. Les seves primeres obres eren molt autoreferencials, després van sortir a l’exterior i van començar a investigar la realitat mexicana. Ara, parlen d’ells, però com a mexicans dins d’un territori que es diu Centreamèrica i surten a investigar a Nicaragua, Guatemala, El Salvador, Belize, etc. De fet, la primera part es dedica bàsicament a explorar aquests països, explicant la Història i les històries que hi troben. Aquesta investigació, com Azkona & Toloza, com La Conquesta del Pol Sud i molts altres, acaba sent una part important de la història, sinó la història mateixa. Però els mexicans ofereixen a aquest procés una capa d’autoficció. A mesura que fan la investigació, es van preguntant com podia ser que ells no coneguessin totes aquelles realitats, que com a mexicans no fossin conscients dels seus privilegis davant totes les injustícies socials que vivien els altres països. I al mateix temps, davant tants conflictes les dues “lagartijas”, Lázaro Gabino Rodríguez i Luisa Pardo, discuteixen sobre quin és el tema sobre el qual ha de vertebrar l’obra que serveixi per parlar de Centreamèrica. Senten que el projecte és tan gran que no hi cap tot en una obra de teatre d’una hora i mitja. Per això, al poc de començar expliquen que van decidir escriure un llibre per incloure tot allò que quedés fora de l’escenari.

Aquesta investigació els afecta personalment. A mesura que van coneixent tota mena de testimonis es qüestionen molt la seva mexicanitat, però també la seva pròpia professió. De fet, aquestes reflexions les fa sobretot la Luisa a través de notes al seu diari on dubta sobre si és bona actriu i on es pregunta sobre el paper del teatre com a motor de canvi i transformació social. Prèviament, Lázaro havia reflexionat sobre la seva condició d’home mexicà, del poder que té i de l’absurda missió protectora que creu tenir i la por de no poder demostrar la seva masculinitat. Totes aquestes reflexions adobaran el terreny per la segona part, on Luisa agafarà un rol de dona d’acció, mentre que Lázaro conviurà amb l’espera angoixant.

Els viatges que fan pels diferents països conclouen a Nicaragua, un país que viu una dictadura hereva de la revolució sandinista que ha acabat esclafant, un altre cop, les esperances del poble. Allà es trobaran amb María, una dona que forma part d’un col·lectiu de dones emigrades a la força amb una història tant o més dura que d’altres. Però hi ha quelcom diferent que fa que sigui la protagonista amagada del documental. Des del principi la veiem de perfil, sense descobrir-li el rostre, on explica com va haver de fugir del seu país, i és amenaçada. A cada intervenció, María acaba dient-los que necessita que Lázaro i Luisa li facin un favor. Aquesta incògnita es manté durant tota aquesta primera part documental. Però quan la pantalla anuncia la segona part, María descobreix el favor: necessita que vagin al seu país, que busquin les restes del seu germà que va morir sol durant la pandèmia i que les portin al cementiri, al costat de la tomba de la seva mare. Un enorme favor, majúscul, que implica molts riscos per a Luisa, qui hauria de fer el paper de María per tal d’entrar a Nicaragua i intentar entabanar els funcionaris per tal de poder localitzar la fossa comuna on està el germà de María. Aquí és on pren volada la reflexió sobre el teatre transformatiu: fer-li aquest favor a la María no és una actuació que transformarà per bé la vida d’una persona? A més, la segona part continua parlant de manera indirecta dels rols de gènere, capgirant-los. La dona pot ser valenta, decidida, pot passar por, pot actuar amb intel·ligència, pot resoldre situacions de manera estratègica igual que l’home pot patir, sentir-se culpable i enfadar-se per no poder fer res.

El recurs videogràfic funciona molt bé en tota la funció, tant per projectar fragments documentals com per mostrar escenes de la missió de Luisa en càmera oculta. Però la posada en escena també consta d’una sèrie de moviments i accions no naturals que acompanyen les accions explicades com a contrapunt o metàfora. L’actor a l’escenari sense fer res és inútil. Potser per això, a mesura que van viatjant per aquesta regió geogràfica, es dediquen a omplir de catifes i hules de colors l’escenari.

Aquesta segona part té un ritme trepidant, una estructura de thriller, on es recreen les situacions viscudes tan representades a escena com a la pantalla. S’abandona el to documental per centrar-se en la missió de Luisa. La resolució queda tancada, però genera confusió. Tanmateix, ja ho van dir fa dos anys en un llibre on reflexionaven sobre disset anys de feina a l’escenari: “La verdad también se inventa”. Així mateix, Luisa s’acomiada orgullosa d’haver-li canviat la vida a una sola persona a través de la ficció. Potser també ajuden a canviar la mirada sociològica d’uns quants més.