En les ruïnes d’un poble despoblat, La Mussara, dos personatges misteriosos a l’espera d’un no-se-sap-què es troben i comparteixen les seves solituds, jugant un joc confús de paraules i teatre físic. Una proposta de l’Eduard Paredes i de l’Oriol Ruiz Coll, meravellosament absurda, en el sentit beckettià del terme, que podeu veure al Teatre Biblioteca fins al 17 de novembre.
La llegenda diu que La Mussara sempre està coberta per la boira, fet que li confereix una atmosfera misteriosa. A l’escenari de boira no n’hi ha cap, o millor dit, es materialitza mitjançant la confusió del gest, que pren lloc a poc a poc en aquest no man’s land, un replà de sorra on sembla que no hi creix res. A part de la sorra, una pedra, una escala de construcció, i una antena elèctrica que ja no funciona, el cable està molt embolicat i no deu ser endollat, podríem intentar seguir a veure on ens porta aquest fil, com ho fa el primer personatge que entra a escena, però ràpidament ens faríem un embolic.
Què busca aquest senyor pulcrament vestit que s’enfila a l’escala? Què hi ha per veure en aquesta nit solitària, en el silenci de les pedres despullades del Teatre La Biblioteca, que es vesteixen de les ruïnes abandonades del poble? El sentit s’escapa, tot és boirós, la confusió creix quan arriba un segon personatge, que sembla encara més fora de lloc que el primer. Irrupció de la paraula en un flux ininterromput que atura el silenci. Millor dit, el reforça, perquè sembla que la paraula mateixa tampoc vagi enlloc. Algunes frases salten i ressonen contra les pedres silenciades. “A la vida sempre hi ha informació. Mai et quedis estancat”.
Emana una mena de frenesí d’aquest discurs, fins que els dos energúmens estranyament ben vestits i maldestres es troben al replà. O potser es tornen a trobar? En francès, el verb se recontrer ja porta en la seva etimologia un doble sentit: pot significar entrar en col·lisió o coincidir, correspondre en idees. Hi ha bellesa en la sensació de no entendre de primeres el que vol explicar una obra, de no saber per on agafar-ho ni cap a on anirà: l’Eduard i l’Oriol juguen a crear aquestes imatges, la llengua és la de la confusió màxima, una sensació difusa al llarg de l’obra pel treball de teatre físic i de text.
Ràpidament, es fa evident que no cal preguntar-se qui són ells, què volen, quina relació tenen. Sembla que estan esperant alguna cosa, però què, qui? Desconeguts, germans, amants, amics, enemics, tot val per qualificar l’Aniol i al Gerard, com a reminiscències catalanes del Vladímir i l’Estragó de Tot esperant Godot de Samuel Beckett. L’Eduard Paredes i l’Oriol Ruiz Coll conversen deliciosament amb la referència, apostant amb molta intel·ligència per un teatre de l’absurd, on tot resideix en el moviment dels cossos i dels mots que intenten ajuntar-se, però que “sempre acabe[n] barallats”.
D’aquesta batalla clownesca de mots i cossos emana una forma de dolçor inquietant, on de sobte les escenes —anecdòtiques en aparença— cobren una densitat que només s’assoleix amb aquest codi de l’absurd. Tot plegat, l’atmosfera generada per aquests dos homes perduts col·loca l’espectador davant d’una estranyesa molt propera, com un mirall trencat del nostre aïllament quotidià. Calia tornar al teatre de l’absurd per veure l’obsolet que ja quedat el nostre mode de vida contemporani. Entra el fred, per dins i per fora. Però, de vegades, pampallugues. És de nit i les estrelles brillen. Què fa pampallugues, les estrelles o els satèl·lits? En aquest desert de solitud, els dos companys també es posen a brillar amb intermitències. S’ajunten, s’enfilen l’un sobre l’altre, amb complicitat i proximitat. I es comuniquen, sí, amb més o menys d’èxit, perquè per molt a prop que estiguin, no es troben sempre.
Tot esperant que la boira ho cobreixi tot, a poc a poc es fa de dia. El treball d’il·luminació de la Gina Moliné porta l’alba a la seva incandescència: la solitud mai no crema tant com a la llum del sol. I de dos passen a ser un, un dels dos es queda sol, o millor dit, encara més sol. Sol de debò, just ara que fa sol, enteneu? El riure és agredolç, fins que de sobte… Caldrà esperar un final —inesperat— que ells han preparat. I si Godot hagués arribat? Què importa. Caldrà escoltar i deixar-se portar fins al replà de la vida moderna feta pols. Fins que es faci fosc, i que calgui tornar irremeiablement a la boira de les nostres pròpies solituds i estranyeses.