Que sonin les Fades! El grup mallorquino-català format per Ferran Pi, Àngel Exojo i Vicenç Calafell cada cop apunta més alt. Ho demostra el seu nou treball, METALLIX. Un disc que parla per si mateix, ple de moviment, ritmes, cors i (a)tonalitats diverses, … METALLIX ho té tot per ser un dels nous referents de l’hyperpop català. Les Fades, més professionals que mai, ens tornen a mostrar tres maneres de viure la festa. Tres punts de vista discursiu ben diferents que, així i tot, es conjuguen a la perfecció, resultant en una una proposta discursiva desenfadada i alhora compromesa. Una superació estètica i musical cada cop més evolucionada, recargolada i polida, que es presenta en forma d’un disc que sap trobar l’alegria de la festa més moguda alhora que la depressió ressacosa de l’endemà. Fades és un tot conformat per parts. 

Què tenen les Venus Catalanes que no té la resta de Catalonian Girls? 

A: Jo trobo que juguem una miqueta com la cara B d’una dona cis, una Venus catalana és una persona queer de gènere no conforme. 

Una persona que ha superat totes les barreres de gènere? 

A: No exactament, més aviat com un joc amb la divinització que ser una Venus implica. 

F: Jo crec que és expressar la divinitat des del post-gènere. Anar més enllà. 

A: Exacte. Més que com una persona de gènere no binari, com una exageració de la feminitat, de la sensualitat, tot amanit amb un punt satíric. 

Justament tractant la sàtira, no trobeu que amb aquest disc us n’allunyeu una mica? Personalment veig METALLIX com un xic més seriós, tal volta més professional que el vostre treball precedent, Amigues i Autotune. Penso que heu trobat noves formes d’expressió musical, lletrística i expressiva, properes al vostre nucli. Sou les mateixes Fades que van començar aquesta aventura?

V: En aquest cas, des del primer moment vam voler que aquest disc constituís un canvi respecte a la nostra primera feina, un pas cap a la professionalització. Amigues i Autotune fou molt handmade, molt mamarratxada. Ara volíem fer un producte que tal volta pogués penetrar dintre de les institucions. Que estigui al nivell de l’escena catalana, que comptés amb el nivell de producció que s’espera d’aquesta escena, tot mantenint aquest mamarratxeo, aquesta esbogimenta, que és el que ens fa ésser Fades. Fer-ho amb una mica més de cura. 

A: Justament això amb temes com Minifalda es veu molt. Potser sí que té un punt satíric, però de sobte hi trobes un canvi solemne. Lollipop també té aquest punt més mamarratxa, més satíric. 

Clar, és que a sobre iniciar el disc amb una cançó com Lollipop és gros, una declaració d’intencions que es colpeix a mesura que avança el disc. 

F: És de les potents, sí. 

A: No hem volgut rebutjar tampoc Amigues i Autotune. Era senzillament una presentació de la nostra nova personalitat, més musical, tal volta més performativa; ara, hem guanyat més diners, ens contracten per més bolos i tots aquests ingressos els hem pogut reinvertir en un producte més ben colpit. 

F: És anar una passa més enllà. Seguir el mateix camí però amb més fermesa. 

V: I això no vol dir que no siguem les mateixes. Nosaltres sempre abraçarem el tema camp i mamarratxes. 

A: Tant de bo haguéssim pogut fer Amigues i Autotune amb aquesta qualitat. 

Heu canviat el mode de producció? Per mi que ets tú, Ferran, el qui s’encarrega més d’aquesta part de Fades. Ja feies música de temps enrere i et volia demanar si heu tingut ajuda amb aquest segon treball. Sense voler desmerèixer Amigues i Autotune, s’hi troba a METALLIX des del primer moment un so molt més polit. 

F: Sí, és cert que jo no havia fet mai un beat complet fins a Amigues i Autotune. Tenia moltes demos meves però mai vaig fer-ne un de complet fins a Gay Revenge. Amb aquest segon treball, m’havia proposat professionalitzar-me molt, i d’allà va sorgir Minifalda, on ja s’hi pot veure un so molt més net. Però, més enllà d’això encara ens volíem professionalitzar més, i és aquí on entra la feina d’en Toni Llull, que és un productor mallorquí que ha fet feina amb Marina Herlop, Tarta Relena, Maria Arnal, … Va ser ell qui justament ens va demanar si volíem fer alguna cosa junts i la veritat és que ens ha ajudat molt a donar aquest impuls a nivell de producció. És cert que jo em dedico a tasques de producció, però alhora també em dedico a ser Fades, perquè tal volta el meu camí professional no ha d’anar cap a producció ans cap allò musical. 

V: En qualsevol cas, d’Amigues i Autotune es manté, com a manco, la part d’amigues, perquè amb en Toni hem fet feina en primera instància perquè ens vam portar bé. No ha estat en cap cas com contractar a qualcú extern, s’ha sentit molt orgànic. També trobo que en aquest cas, METALLIX és molt més polit perquè des del primer moment ens vam seure tots tres i vam pensar junts quins sons volíem. Amb aquest sentit, vam pensar en agafar molts trets de na Sophie (Sophie Xeon). 

• 

  Vet-ho aquí

  Sophie, el llegat que marcarà una era del pop

  Ofèlia Carbonell

F: Exacte. Na Sophie és una productora queer que va ser fa molts d’anys la pionera de l’hyperpop. Va morir fa poc en caure d’un terrat i n’ha quedat una mica la llegenda. Feu molta feina també amb na Charlie XCX. Crèiem que si volíem portar la cultura queer i la cultura catalana a aquest disc, na Sophie podia ser un poc el conducte per fer-ho. 

V: Trobo que el que fou productiu va ser que abans de fer METALLIX ja sabíem una mica com volíem que fos, quant a estética i sonicitat general. Amigues i Autotune era molt més experimental. 

És clar. Era una mica botar al buit. Per qualque banda havíeu de començar, i com a inici tampoc no és que fos dolent, oi?

F: Exacte. Amigues va ser un procés de descobriment i METALLIX ha estat fet amb una identitat ja forjada. 

«Hi ha hagut aquest llindar patriarcal hermètic, que no deixava sortir altres propostes. Ara potser no hi ha aquests grups i hi són tres maricons a damunt l’escenari. Us hem robat els bolos i estem aquí»

V: També s’ha de dir que nosaltres encara estem descobrint què és Fades. Fins i tot cadascun de nosaltres, a nivell personal, amb què se sent còmode, què sent com a còmode dintre del seu gènere. Inicialment, els concerts els fèiem amb uns calçons i un top; ara anam amb minifalda. Potser jo al principi no hagués estat capaç de dur-ne una. Tal volta tenia vergonya, impediments per afrontar …

F: Aquesta exposició. 

V: Exacte. No havia acceptat una certa feminitat. 

Així doncs, Fades us ha ajudat de qualque manera a descobrir-vos i evolucionar. També amb el tema de les coreos, de les quals se n’encarrega més n’Àngel.

A: Sí. Nosaltres ens hem trobat amb una mena de situació que, inconscientment, creixia a mesura que també augmentava el nostre públic. Per exemple: veure que hi havia gent que s’arreglava per venir als nostres concerts, que imitaven les coreografies, … de manera inconscient ens vam veure amb una faldilla. Per mi, la coreo ha de reinforçar el directe, però també la cançó en si. Si les cançons tenen una qualitat superior a Amigues i Autotune, si l’hi podem donar un poc més de joc, tot això ha de quedar clar, ho hem de poder representar, li hem de fer justícia a la nostra feina. I pensant que tenim quelcom de tan bo com el so del Ferran i el gust del Vicenç, també hem de tenir una marca de les coreos, que estan a mig camí entre quelcom complicat i senzill, accessible. Jo penso que són molt menjables. 

F: Justament trobo que les primeres barres de Lollipop ho expressen perfectament: «Sortim de l’armari al món, ballam com si fos K-Pop, i mos diuen quins maricons, però se mengen ses barres com Lollipop». És que no ho poden sofrir. 

Jo això ho he sentit com una cosa molt natural. Vull dir, METALLIX seria per mi com un impass cap a aquesta professionalització que esteu esmentant, tot salpebrat de referències, rialles i aquests «vos estam robant es bolos», «amb la meitat faig el doble»…

V: També era una crítica cap a aquesta escena, fins i tot mallorquina, on fins ara sols triomfaven grups d’homes cis, de bandes clàssiques. Totes les verbenes de Mallorca eren farcides d’aquesta mena de grups. Jo he estat consumidor d’això i m’encanta, però hi ha hagut aquest llindar patriarcal hermètic, que no deixava sortir altres propostes. Ara potser no hi ha aquests grups i hi són tres maricons a damunt l’escenari. Us hem robat els bolos i estem aquí. 

I que és més divertit. Es balla més a un concert vostre que no a segons a on.

A: Creiem que aquest panorama és producte d’una cosa molt catalana. De voler quedar bé amb tothom tota l’estona, d’evitar el conflicte, la incomoditat. Aquest ésser una comunitat. És una cosa irreal. Són relacions humanes, complicades. No ho dic per ningú ara eh. 

F: O sí. 

A: Fer referència a una cançó a la Julieta no és incompatible amb fer una cosa més beefy. O comentar el dels bolos, parlar d’altres artistes catalans, que és una cosa que no passa, que se surt un poc de l’estàndard, pot anar també de la mà d’aquest nou panorama. Ja tenim referents. Ja tenim una escena, avancem una mica per trobar-ne més. 

F: Sí. Crec que aquesta referencialitat crea cultura i, sobretot, la solidifica.

«Excepte el País Valencià, l’escena catalana del Principat és molt tancada. Sempre hi veus a la mateixa gent a tot arreu, i al final sort que és canviant, s’està cuinant una cosa nova»

Clar. Jo hi veig aquestes dues vies, però una de les preguntes anava a anar per la banda de si renegàveu de certes referències una mica més tancades, que fan més olor a humit. D’una banda formeu part del públic i de la seva tradició, però alhora voleu sortir-ne. 

V: Jo crec que rebutgem, entre cometes, l’acadèmia. L’acadèmia ha premiat contínuament aquesta tradició, ho segueix fent. Mires les produccions premiades i de què xerren quan tracten Mallorca: de l’illa de la calma, … I nosaltres abracem en part aquesta tradició, Catalonia Girls! Però alhora tenim la volició de treure-li aquesta cosa estantissa, aquest folklorisme amb el qual ens categoritzen. 

F: Si agafem aquesta cultura anem a fer-ho d’una manera satírica, veient també el que té de dolent.

A: Anem a fer-ho camp. 

F: Susan Sontag a tope. És el nostre manual de referència. 

A: Una cosa que passa molt a la cultura catalana és que se sent com a molt endogàmica. Excepte el País Valencià, l’escena catalana del Principat és molt tancada. Sempre hi veus a la mateixa gent a tot arreu, i al final sort que és canviant, s’està cuinant una cosa nova. 

F: Ja és cuinada. El problema és que estan ocupant els espais els mateixos de sempre. 

Però vosaltres no penseu que esteu obrint una micona aquest ventall?

A: Sí i no. Perquè, de totes totes, l’acadèmia sempre va en funció de la norma. I nosaltres representem una cosa que hi va en contra.

No us hi voleu incloure. 

V: Tampoc no és això. A nosaltres ens encantaria, però no tal com són les coses ara per ara. Si hi fóssim voldria dir que l’acadèmia també està canviant els paràmetres. És a dir, jo no vull estar dintre d’una acadèmia heteronormativa, però estaria encantat de ser dintre d’una acadèmia queer. 

F: El que no pot ésser és que hi hagi uns artistes que representin el cànon i que, en partir, siguin substituïts per uns altres artistes que formen part del mateix cànon. Que no es deconstrueixi aquest top 5. 

A: També trobo que, com que és un panorama molt petitó, justament com menys gent hi hagi, millor. Perquè sempre hi ha els mateixos festivals, les mateixes festes i finalment no hi ha tanta camaraderia. Tornem-hi, no ho diem per ningú, critiquem el sistema.

«No volem ser dels grups que van als orgulls, que sols toquen als orgulls i després no se’n sap res més fins el proper any»

Trobeu doncs que se us fa servir com una mena de pink washing? A voltes se us encapsula dintre d’unes categories molt concretes. 

V: Exacte. Jo vull ser música catalana i punt. És l’única categoria que vull. Però a la realitat rebem una mica aquest tracte. Vull ser música, òbviament abraçant a la cultura queer, la duré per bandera, però aquesta no és sa meva raó musical, o no sempre. 

A: Això ho parlàvem també amb Amigues i Autotune. No volem ser dels grups que van als orgulls, que sols toquen als orgulls i després no se’n sap res més fins el proper any. 

F: Que nosaltres també estem orgullosos d’anar a orgulls, que a sobre són espais súper castellanitzats. Que de sobte entre tots aquests grups castellans n’hi hagi un que canta en català és bo. Però més enllà d’això hi ha d’haver moviment. 

«Ens hem basat una mica en la deconstrucció. Hem provat de deconstruir el gènere el màxim possible. I així com estiràvem els gèneres socials binaris masculí-femení, també volíem estirar els gèneres musicals»

Tot això té molt a veure també amb aquesta introducció que feis als primers compassos del disc: «Tot en català, tot quilòmetre zero, tot té una intenció». En seria aquesta la intenció?

F: Totalment. Ocupar espais o crear-ne. Ambdues alhora. 

Anem ja cap a METALLIX. Una cosa que he detectat ha estat el canvi de to que teniu dels estadis més inicials del disc als finals. Comenceu molt contents, animats, oberts, … però acabeu amb tristor. Sou molt festius, anau hiper estimulats, frenètics, amb milers de ritmes, però de sobte atureu i parleu de coses com la pèrdua de la consciència, de desamor, o de situacions nostres, del jovent, no poder trobar pis, … Compteu amb molt d’espectres i no hi ha un punt intermedi entre ells. O sou a dalt, enfotent-vos de tot el que hi ha al vostre voltant, o amollau coses com: «He perdut tota emoció dins jo». Com ho sentiu?

F: És molt intens, sí. Jo crec que ens hem basat una mica en la deconstrucció. Hem provat de deconstruir el gènere el màxim possible. I així com estiràvem els gèneres socials binaris masculí-femení, també volíem estirar els gèneres musicals. És per això que, amb Lollipop ens vam fixar en les carències musicals de l’UK Drill, Artificial (produït per en Joan Porcell i Aina Losange) és Pop Clàssic-Dance. És a dir, d’una banda volíem agafar un gènere a cada cançó, i en aquest sentit hi podem trobar des de Drum and Base a Gays and Girls, Funk a MINIFALDA , Happy Hardcore a Bombo de licor… Cada cançó està molt direccionada. El que volíem era que com més avancés el disc quedés més palesa aquesta deconstrucció.

A mesura que avança METALLIX, les veus de les cançons són més processades a nivell robòtic. A Artificial és on comença aquesta nova via vocal, que arriba fins a GLOSS, que és processada a nivell extrem. Si t’hi fixes arribem a desharmonitzar i tendim cap a dissonàncies i punts atonals.

Així i tot, l’esmentat procés deconstructiu no s’ha d’interpretar en clau trista, ans al contrari. No estem dient que tot ens sigui igual perquè el món ens posi tristes. Estem dient que ara som de metall. Hem destruït el gènere i ara som més fortes. Ens hem fet una armadura.

V: Efectivament, per tal d’il·lustrar això podem anar a GLOSS, que és la més deconstruïda. Però, alhora, també trobo que és la més cunty. És feta amb una productora molt professional, La Francesssa, que també compta amb aquesta hiperproducció, dissonància, és molt eclèctica. Trobo que és molt bo acabar amb aquesta cançó, ja que sembla que s’ha destruït tota la música, tot el beat. 

F: S’ha deconstruït el gènere. 

F: I després de l’interludi ve Gays and Girls, que és aquest contrast d’haver-me desfet del jo, d’haver-me tret aquest pes que suposa el gènere, n’he creat un de nou; d’aquesta pèrdua en resulta una nova força, que ve de la mà dels Gays and Girls. I tot amanit amb els coros de n’Àngel dient «que sonin les Fades». A Fades és on pots trobar aquest lloc on el gènere és deconstruït, on els gèneres musicals són igualment deconstruïts. Però, tot i aquesta deconstrucció, es mostra força. Llur força és METALLIX, una cuirassa. Aquest és el propòsit, no va de tristor, sinó de gaudir. Bombó de licor jugava molt amb aquest contrast. Per això va ser la primera que vam decidir treure. És on aquesta doble via queda més palesa.

A: Jo crec que tampoc no volíem caure en un binarisme semblant al de Motomami, amb dues parts tan diferenciades. El fet de tenir una multiplicitat genèrica no vol dir traçar línies divisòries, ans una fusió. Volem que tot estigui creuat, lligat, que no s’hi pugui trobar una separació. És un concepte per si sol que vol defugir el binarisme. 

V: Tal volta perquè quedi més clar hauríem d’explicar el títol del disc. Tot prové de la sèrie de Winx. Es tracta d’una sèrie infantil que va d’unes fades que compten amb transformacions: Enchantix, Sirenix, Sophix … I com que el nostre so tirava cap a una banda molt industrial, vam pensar en fer el METALLIX, la nova transformació de les Fades. 

F: Si les Winx són fades, per què les Fades no poden ser Winx? Aquí també s’hi inclou la banda estètica. Justament fa uns dies vam anar a la Fashion Week de Dominnico i semblava que dúiem una armadura.

Havia vist un canvi entre Amigues i Autotune i METALLIX en el tractament de l’amor. Mentre que el primer era molt romàntic, ara us veig més desencantades, tot i que encara trobeu espai per l’amor amb temes com El meu Boo. 

F: Aquesta justament l’he produïda tota jo. És un reggeaton fet amb els sons de na Sophie. I clar, compta amb un to molt més obscur. Vaig provar de donar-li un gir. Faig servir un sintetitzador que té un punt atonal, tot per tal de conferir-li una espècie de sensació d’elevació, de surar. Els sintetitzadors són un to per damunt, mentre que les veus encara son abaix. Es tracta de donar moviment.

V: Jo crec que potser hem estat de qualque manera molt més autoreferencials…

«Tots tres som filòlegs, ens entusiasma la tradició. El que no ens agrada és agafar la tradició d’una manera folklòrica. Volem que la nostra manera de treure la tradició passi per capbussar-la a l’escena mainstream. La tradició també pot ésser pop»

Justament perquè us ho podeu permetre. Ja compteu amb un allau de referències abastament com per fer-vos-les a vosaltres mateixes. 

V: Sí. Tota la intenció del disc era una mica aquest autodescobriment i autodestrucció. L’autoreferencialitat és al centre. També penso que és molt més interessant mirar les parts de cadascun de nosaltres. N’Àngel, per exemple és una persona romàntica, moltíssimes barres seves tendeixen cap allà. 

Tornant a aquesta tradició precedent, tal volta una mica estantissa, no sentiu com que la rebutgeu per tal d’integrar-vos en quelcom nou, autoproduït? 

V: Exactament. Però, en qualsevol cas, a nosaltres ens encanta fer referència a aquesta música. Hi ha referències pertot arreu. Tots tres som filòlegs, ens entusiasma la tradició. El que no ens agrada és agafar la tradició d’una manera folklòrica. Volem que la nostra manera de treure la tradició passi per capbussar-la a l’escena mainstream. La tradició també pot ésser pop.

F: Coneixem la importància de la tradició. Portem tota la vida llegint això, estic fart de l’Escola Mallorquina! La coneixem, l’hem estudiada i l’hem superada. I això no vol dir desfer-se dels referents.

A: Perquè és impossible.

Clar, per molt que vulguis fer quelcom ex-nihilo…

A: Exacte. Com voleu que, havent estudiat jo Filologia Catalana, defugi de la tradició catalana? Estem bojos? Què sóc, espanyola? En el moment en el que defugim de referències catalanes, és quan ens podreu dir-nos de tot, però no ho hem fet mai. Tenim una cançó que es diu CACAOLAT! 

F: La nostra carrera musical va començar amb la intro de les Tres bessones! 

V: Catalonia Girls, fem referència a Ramon Llull, a Pau Debon, a Maragall… Però fem una proposta nova per dur la tradició a una nova escena.

A: Perdoneu als d’Esquerra, però què és el que ens queda, fer-li una palla al Puigdemont? És que és aquest punt, al final com a gent queer sempre ens assenyalen com a persones que volem desmuntar la tradició, que volem trencar amb tot: el binarisme, el model clàssic de la familia, la ideologia de gènere… El binarisme és justament la tradició. Entens?

Perfectament. I justament penso que tampoc no heu de ser el grup queer català. Jo trobo que ja heu sortit una mica d’aquesta bombolla. 

A: Exacte. I a sobre hem de ser queers des de la comoditat de la gent binària? Sempre des del seu punt de vista, des del seu discurs. Tampoc no guardem rancúnia a ningú. Al final el públic, la societat catalana, demana una cosa, i estem aquí nosaltres oferint-la. 

V: I és veritat que si des de les institucions a voltes ens han arribat ofertes és precisament perquè a dintre ja hi ha persones espitjant per tal que surtin aquesta mena de propostes. Hi ha espies infiltrats. 

V: A jo també m’encantaria que des de la crítica musical es digués que METALLIX és una merda. 

A: Criticau-nos!

«Estaria molt bé que la premsa rosa de la cultura catalana parés atenció als artistes que realitzen la seva producció en català. Però no es fa. En el moment en què no fas res en català, no ets cultura catalana, punt»

Tal volta tot forma part d’aquesta endogàmia que esteu tractant. No us podeu permetre emportar-vos malament amb segons qui …

A: Totalment. A la cultura ens falta un moment Bb trickz vs Bad Gyal. 

F: El pitjor és que aquests moments han existit, però no són mediàtics. Això és el que ens fot.

V: Quan la cultura estigui normalitzada és quan hi trobarem coses lletges. Que hi hagi premsa rosa és súper important per solidificar la cultura.

A: I per fer premsa rosa has de ser una mica dolenta. Has de tenir un punt de malícia. 

«A cuchillo».

F: Exacte! El problema és que per trobar aquesta mena de trets, de xafardeig, hem de recórrer molts cops a la cultura espanyola. Perquè tot i que molts dels actors i actrius són catalans formen part de la cultura espanyola.

Aquest xafardejar, aquest rebombori, és el que indica precisament que ens movem. 

F: Però ens manca moviment. Estaria molt bé que la premsa rosa de la cultura catalana parés atenció als artistes que realitzen la seva producció en català. Però no es fa. En el moment en què no fas res en català, no ets cultura catalana, punt.

A: És un fet. 

Anem a seguir amb una cosa que em va sobtar una mica quan ho vaig veure. L’altre dia em vaig posar l’entrevista que us van fer les al·lotes d’Anam fent i vaig veure que teníeu temes d’amenaces de certs sectors. Això continua?

V: És una cosa diària.

Què vol dir? Jo pensava que teníeu ben bé el contrari: una comunitat maquíssima que us tracta genial, això és el que veig des de fora. 

V: La tenim, ens ajuden molt, surten a defensar-nos a tota hora. Na Samantha Hudson, per exemple, sempre ens ha ajudat en aquest sentit, gràcies. Jo crec que el fet d’ampliar el teu públic, consegüentment té això. Sobretot ens passa a vídeos molt virals. Quan esdevens viral ve molta gent. I molta d’aquesta gent seran, o bé espanyols, o bé homòfobs.

O ambdues alhora. 

F: És que a voltes fem un directe a Instagram i venen. A sobre em fa ràbia perquè a voltes és gent cis de la nostra cultura. L’altre dia un conegut escriptor dels Països Catalans va comentar al seu feed: «Per l’amor de Déu, que sou homes». Com qui diu: «No us vestiu així». En sèrio?

V: Les bones paraules venen de gent que apreciem, que compta amb autoritat per nosaltres. Per exemple, gent catalana, mallorquina, gays & girls… Agradar a aquesta gent és el que ens motiva. Que no li caiguem bé a quatre espanyols matxotes, … què vols que et digui? Si vingués na Julieta a dir-nos quelcom semblant tal volta ens afectaria, però això … 

F: I és això, rebem moltes bones paraules. En Rodrigo Cuevas, na Queralt Lahoz, na Samantha… Que ens donin suport aquesta gent ens fa sentir recolzats. 

A: Però és veritat que jo també he sentit por. A vegades ens arriben gifs amb escopetes; a un concert ens van haver de posar seguretat privada. Van fer un compte a Instagram per tirar-nos glaçons mentre actuàvem. I això a Manlleu. Vull dir, a jo una cosa que em va sobtar molt com a persona catalana i independentista és veure com el fet de ser català no ve de la mà de tenir una sèrie de valors lloables. I no parlo sols de la dreta catalana. L’esquerra també té els seus problemes.

A: L’esquerra en general, però particularment la catalana, és masclista, trànsfoba, no tenen un discurs ni per les persones queer ni per, en general, les persones LGBTIQ+. 

F: No hi són.

A: Aquest discurs el té l’estat espanyol. I és per això que gran part de l’escena queer se’n va a Espanya. Perquè són els que defensen, són els que comenten, parlen. No com aquí. A voltes sembla que els catalans som molt conservadors. Però si ens ho repensem una mica, Catalunya és també molt queer. Sols el fet de dir coses com Puigdemont lesbiana… Com és que no hi ha més teixit social a favor dels drets LGBTIQ+, amb la quantitat de maricons que hi ha a les joventuts d’Esquerra? 

F: Na Jessica Pulla, que és una drag impressionant, és cultura queer, na Francesssa sempre ho ha fet tot en català, Ofèlia Dracs … Vull dir que tenim referents queers que només fan producció en català. 

«Parlem d’una divinització femenina. Feminitat entesa com a performativa, no binària, com a objecte de desig, sensual, d’admiració»

I jo trobo que Barcelona ha estat sempre una capital cultural referent en aquest sentit. El sector queer és ben estès.

V: Això és el que es podria pensar en primera instància. És cert que a Barcelona hi ha molt gai i molta cultura LGBTIQ+, però he de dir que des d’on jo he rebut moltíssimes mirades i plumofòbia ha estat a l’Eixample, i per part d’homosexuals. Que estiguis discriminat d’una banda no vol dir que no siguis tampoc una botxina. 

A: Dins del propi col·lectiu trobo que s’hauria d’establir una diferència entre ser gai i ser queer. Per mi no és el mateix. Per mi una persona queer és una persona reivindicativa, que vetlla pels drets i que accepta la feminitat com a hegemònica. 

F: La feminitat i la masculinitat. 

A: Exacte, la feminitat i la masculinitat com a deconstrucció, com quelcom performatiu. 

F: És una persona que accepta el gènere com a deconstrucció. 

A: Perquè jo personalment entenc que el masculí és vist ara com el gènere neutre. Estic pensant en coses com la roba unisex. 

Molt Beauvoir. Encara seria la masculinitat allò neutral, del que es desprèn seguidament el femení. 

A: Sí, és una mica la cantarella de sempre. La feminitat són capes, són textures, és performar. 

V: Feminitat entesa com el no-normatiu.

F: Feminitat com a punt de mira. 

A: Per exemple a Minifalta en parlem. «Morena de la Serra, Rosa d’abril, sé que m’adores». Parlem d’una divinització femenina. Feminitat entesa com a performativa, no binària, com a objecte de desig, sensual, d’admiració. Això pot fins i tot entendre’s com un fenomen. Gran part de les dives pop són admirades per mariques. 

Fenomen Bad Gyal.

A: Fenòmens Bad Gyal, Mariah Carey, Lady Gaga, Ariana Grande, Julieta… 

F: Rocío Jurado deia: «Gracias a los maricones, porque estoy aquí gracias a ellos». 

A: La feminitat té el poder de la suggestió, té el poder de commoure i emocionar, d’atreure. 

V: Com va dir na Llum Aymerich ahir, juga molt amb l’enigma. Molta gent deu pensar de nosaltres: «Què són?». 

F: Crec que el fet que hi hagi un enigma també posa en dubte els teus valors. Per tant posa en dubte la nostra existència, tant com la nostra no-existència, perquè es tracta de quelcom que no pots encasellar, que és en contra dels valors tradicionals. I diuen: «Si no els podem encasellar, on són? On els fico?». És una manera de fer caure els pilars. 

V: Fades, el tercer gènere.