La migranya

La migranya és —com bé sap tothom que no la pateix— imaginària. Així ho afirma Joan Didion al seu assaig In bed. Així ho afirmen, també, les veuetes del meu cap cada vegada que una llum pampalluguejant m’encega l’ull esquerre.

He estat molts anys de la meva vida —des que vaig començar a tenir migranyes, als 11 anys, fins ara que en tinc 28— fent-me creure que tenia un control sobre aquests atacs inesperats de dolor incapacitant. Em semblava que racionalitzar el seu origen em podria servir per esquivar-les: és estrès, és el canvi de temps, és la regla, és de distensió, no passa res, ja passarà, demà estaré bé, hi ha coses molt més greus.

La veritat és que mai hi he parat gaire més atenció de la necessària. És a dir, he fet veure que no existia en termes generals, menys els dies excepcionals en què m’ha immobilitzat al llit, que els he volgut considerar anecdòtics. He conviscut amb equest error genètic, l’he naturalizat, és una cosa més que comparteixo amb la meva tieta, la meva àvia, ma mare o ma cosina, igual que les pigues, els cabells ondulats o els malucs amples. No és res extraordinari, m’intento autoconvèncer els dies d’emboirament o dolor suau. Aguanto dies de mals de cap i molèsties perquè, al final, amb un Paracetamol d’un gram, mig diazepam i un xarrup de cafè puc obrir prou els ulls com per continuar treballant o fent el que em pertoqui fer aquell dia. Aguanto perquè el món és ple d’anuncis que diuen “al dolor, ni aigua”. Aguanto perquè hi ha coses molt més greus.

Aquest és el gran problema de la migranya, que mai és tant greu, mai apareix els dies grans, mai és detonada per les grans desgràcies de la vida, com una mort, com una guerra, com un terrabastall d’aquells que ho paralitzen tot. No, la migranya comença amb una notificació vermella a la pantalla que queda procastinada. Comença el dia que t’has deixat el tàper a casa, comença amb un comentari sense mala fe d’una amiga que grata a algun racó del cervell adormit. La migranya és l’acumulació de petites molèsties i malestars. És un conflicte que no afrontes de cara. És el resultat d’una gota malaia a l’entorn laboral o d’un pensament intrusiu que vas apartar amb les tècniques que has après a teràpia però que, per algun motiu que desconeixes, va fer una mica de bassal al còrtex frontal.

De cop i volta em trobo al llit, amb una tovallola freda als ulls, baixant totes les persianes com si fos un vampir, sense entendre ni recordar que una altra vegada hagi ignorat els senyals.

Però quan arriba s’ho emporta tot per davant. Tant li fa les hores que hagis resistit a les envestides prèvies, tant és com estoicament hagis aguantat o les ganes que tinguis de fer-la marxar. No hi ha droga que se li iguali quan s’apodera de tu. No hi ha peròs, ni raons, ni terminis, ni responsabilitats que puguin fer-li front. De cop i volta em trobo al llit, amb una tovallola freda als ulls, baixant totes les persianes com si fos un vampir, sense entendre ni recordar que una altra vegada hagi ignorat els senyals. En el moment de dolor queden molt lluny les llumetes que aquest matí he vist o les nàusees que m’han tingut tancada al lavabo cinc minuts abans d’una reunió. Creieu-me que no hi ha mindfulness com el de tenir un dolor tan absorvent que no pots pensar en res més que en aquest.

De sobte soc a una sala d’urgències, plorant, amb ulleres de sol posades —perquè les llums dels ambulatoris no són gens simpàtiques amb el dolor migranyós— i una doctora i una infermera em renyen perquè no me les he controlat, perquè sempre fem el mateix i ho deixem passar i mira, ara t’haurem de punxar Urbason i Enantyum i pren-te un relaxant muscular quan arribis a casa però, sobretot, controla-te-les, que te les estudïin, que et donin un medicament de rescat, això no es pot deixar passar. Però jo no penso en res més que en l’agulla que se’m clava a través del nervi òptic, la corona d’espines que intenta fer suc de cervell, el ganivet esmoladíssim que prova de buidar-me l’ull esquerre des de dins i per la part més propera a la cella. Només existeix el dolor.

Quan el dolor comença a esvair-se arriba el clarobscur, en el sentit més gramscià de la paraula. És, efectivament, quan surten els monstres. La culpabilitat perquè el meu cos ha posat uns límits que jo soc incapaç de posar, perquè he ignorat les senyals, perquè no m’ho he controlat prou. La culpabilitat també de no ser capaç d’arribar a tot, d’haver de carregar aquesta vergonya que és tenir un dolor incapacitant de manera periòdica perquè soc massa sensible, foto-sensible, nervi-sensible, món-sensible. Els comentaris innocents “jo també tinc mal de cap, pren-te una aspirinia”, les mirades no tan innocents que desconfien d’aquestes malalties tan irracionals, tan aleatòries, tan autoinflingides, tan psicosomàtiques.

La bona notícia és que no tinc un tumor cerebral, sembla. I que les coses que veia a l’ull esquerre no són d’un desprendiment de retina. La part bona és que era només migranya. I al final la migranya, com sap tothom que no la pateix, és imaginària.