Les plantes o la bellesa intel·ligent

«Ens passem tota la vida intentant oblidar les estupideses que ens han ensenyat a la universitat», deia Francis Hallé. Al botànic francès n’hi van dir unes quantes. El dijous 7 de novembre les va explicar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona en el marc de les ConversesNat. Durant el diàleg amb Ana Fraga Rios, traductora i especialista en jardineria, també va fer un repàs de la seva trajectòria i dels descobriments més apassionants que ha fet en més de seixanta anys de carrera.

Mentre estudiava a la universitat li van dir que per identificar una planta cal saber-ne el fruit i la flor. Quan als anys seixanta va arribar a la Costa d’Ivori, però, es va adonar que li costava molt trobar fruits als arbres i quan ho va dir a un botànic local, aquest últim es va estranyar de la preocupació del francès. Però si per identificar una planta n’hi ha prou amb la silueta! I així, havent constatat aquesta realitat, Hallé es va tornar un apassionat de l’arquitectura vegetal. Explicava que es coneixen vint-i-quatre models arquitecturals per als centenars de milers d’espècies de plantes que hi ha al món. Un dels fenòmens arquitectònics més curiosos és la timidesa, que es dona en espècies com l’eucaliptus australià: no se’n sap la raó ni la utilitat, però les capçades d’alguns arbres no es toquen entre si, i formen un cobricel ple de camins d’aire.

D’altra banda, el fet d’haver començat a investigar a Costa d’Ivori, li va generar una atracció especial envers els boscos tropicals. Diu que els més apassionants són els de Gabon, Papua Nova Guinea i l’Amazones. No són perillosos. «El que és perillós és no anar-hi». L’inconvenient d’aquesta mena de bosc és que hi ha molta ombra i que, per tant, compta amb poca varietat de plantes, que s’han adaptat a la falta de llum. És per això que, per poder estudiar bé els boscos tropicals, li calia enfilar-se al capdamunt dels arbres, on hi havia prou llum.

D’aquesta necessitat naixia el projecte Radeau des cimes (‘rai dels cims’), «el més divertit i rentable» que ha fet mai. Consisteix a col·locar, amb l’ajuda d’un globus aerostàtic, una estructura de tubs de cautxú i de tela de plàstic d’uns 600 m² i 600 kg al cobricel dels arbres, alguns de fins a seixanta metres d’alçada. «Des de dalt, tot sembla nou» i de fet, ho és, perquè la part més alta dels arbres és la més jove i, almenys per a Hallé, la més interessant.

La intel·ligència no és una cosa pròpia del cervell, sinó la capacitat que té un organisme de resoldre els problemes als quals s’enfronta.

I una de les coses més interessants que ha estudiat al llarg dels anys és la intel·ligència de les plantes. Cada espècie la demostra d’una manera diferent. Hallé va parlar de la cecropia, un ancestre de l’ortiga a l’Amèrica tropical que no pica, però que es defensa gràcies a les formigues que viuen als seus troncs buits; de la Boquila trifoliolata, una planta enfiladissa que modifica les fulles per adaptar-les a les de l’arbre pel qual s’ha enfilat; i d’algunes espècies d’arbres de zones en què sempre s’han produït molts incendis, que durant les temporades seques s’amaguen sota terra. A més, hi ha arbres que es poden comunicar, com els xiprers, que no es cremen perquè gasifiquen els components inflamables mentre alhora alerten de la presència del foc als seus congèneres.

I Hallé advertia: no hem de considerar en cap cas les plantes com a individus, sinó com una colònia. Si tallem un arbre per la meitat, no es mor sinó que en surten dos arbres. Això passa perquè cada cèl·lula pot tenir un genoma diferent que l’anterior, cosa que fa que hi hagi centenars o milers de genomes en un mateix arbre i que, per tant, tingui molta més capacitat d’adaptació a les circumstàncies canviants. Com Hallé va repetir en diverses ocasions, sembla evident que les plantes poden ser més intel·ligents que els humans, però si ara ho podem dir és també en part gràcies a la feina que ell mateix ha fet per redefinir la intel·ligència, que no és una cosa pròpia del cervell, sinó la capacitat que té un organisme de resoldre els problemes als quals s’enfronta.

Per preservar tota aquesta diversitat d’intel·ligències, Hallé treballa ara per crear un bosc primari europeu, que s’ha de situar a la frontera de França amb Bèlgica o Alemanya. Ara mateix només en queda un, el de Białowieża, que ocupa unes 150.000 hectàrees a la frontera entre Polònia i Bielorússia. És un projecte aparentment difícil, perquè calen set-cents anys per convertir un bosc secundari en un de primari, però Hallé diu que en realitat no hi ha res més fàcil, perquè l’únic que cal fer és no fer res, no intervenir.

Que després de tot això no us sembla bella, la natura? Els professors d’Hallé a la Sorbona dirien que la pregunta és supèrflua, perquè la bellesa no té valor científic. No és el que pensa el botànic francès, que ha escrit La beauté du vivant (‘La bellesa dels éssers vius’), un llibre en què defensa precisament el valor biològic de la bellesa. A través de l’estudi de les línies monofilètiques, pot explicar que la bellesa ha emergit al llarg de l’evolució i que la que no és eficaç ja ha desaparegut. En moltes plantes, per exemple, serveix per atreure els insectes que les han de pol·linitzar. La contrapartida? Que potser un humà les arrencarà.

Sort del dibuix, que li ha permès adonar-se que les estupideses que li deien a la universitat eren, de veritat, estupideses. Francis Hallé no és artista perquè, segons ell, l’art no es regeix per regles i té dret a modificar la realitat, però té previst continuar dibuixant fins a l’últim moment tot tipus de plantes. El dibuix, diu, és una de les millors eines per estudiar la natura i «estudiar la natura no et fa ric, però és molt més interessant que els diners».