D’Andorra a València passant per Instagram

L’altre dia, el creador de contingut TheGrefg va fer un directe benèfic on es van recaptar 150.000 euros pels afectats de la Dana. El gir irònic, i la polèmica de l’acció solidària, és que l’streamer fa anys que viu a Andorra per estalviar-se impostos. També Amancio Ortega va donar cent milions provinents dels beneficis que els seus negocis tenen cada any gràcies a l’enginyeria fiscal i Juan Roig es va bolcar amb la gent de la zona hores després de la imatge del camió del Mercadona pixelat. És la hipocresia de molts personatges que han fet acte de presència aquesta setmana a Paiporta o Benetússer tot i anar per la vida esquivant les seves responsabilitats polítiques i morals. El problema d’aquesta falsa generositat, però, no és només el blanqueig, sinó assumir i difondre el dogma llibertari segons el qual les donacions són impostos ben invertits. 

L’anarquia de les catàstrofes no sols es troba sobre el terreny. En aquest cas, el fracàs de l’estat no ha sigut per falta de recursos, sinó per la negligència criminal de qui els gestiona, i això fa que cada acte de cooperació sigui un potencial atac contra els serveis públics. Un altre streamer, ElXokas, va enviar milers de plats de menjar —de la seva empresa, òbviament— a les víctimes, mentre feia mofa per twitter sobre no pagar impostos els pròxims mesos. Són atacs tramposos perquè, tot i que l’ajuda sigui directa i efectiva, o almenys més directa i efectiva que els impostos, renega de la solidaritat en un sentit molt més ampli que mai no es té en compte. L’altruisme deixa de ser-ho quan només depèn del seguiment mediàtic de la causa o la notorietat de la tragèdia. 

“Les donacions, si són públiques, són publicitat”. És una frase recurrent aquests dies i no deixa de ser una reformulació del Sermó de la muntanya: “quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”. Un principi molt útil a l’hora d’actuar i de jutjar els hipòcrites. Ara bé, també és veritat que una manera d’ajudar cada dia més popular és la de donar visibilitat, compartint informació i posicionant-se, i aquí la cosa es complica. En aquests casos, sobretot a xarxes, la línia entre visibilitzar una causa justa i visibilitzar-te a tu mateix com algú conscienciat és molt fina, i l’ostentació de virtut (virtue signalling, per la gent sense Softcatalà) és tan comuna com difícil de diagnosticar. De fet, ni nosaltres mateixos podem saber per què fem les coses que fem i, encara que pengem a Instagram una llista de casals on donar menjar i material de manera sincera, no podem negar que això ens fa semblar més bones persones de cara a l’exterior i que sentir-nos bones persones és una cosa que ens agrada. 

Aquesta seria la mirada cínica, però ens ho podem prendre amb pragmatisme. “No importen els motius que tingui la gent per ajudar, sinó el fet que ajudi”. És l’argument que aquests dies s’ha donat per justificar els nazis que treien fang, sí, però és un argument amb sentit. Al cap i a la fi, si no compartíssim res a xarxes, no hi hauria tanta solidaritat, i potser val la pena sacrificar la moral cristiana per ajudar el màxim de gent possible. Potser la Rosalia ha anat de voluntària a Llocnou per interessos de marca i molts grups de música faran concerts benèfics només per promocionar-se, però tot això és trivial si la societat hi surt guanyant. És un càlcul que costa més de defensar quan parlem de milionaris que col·laboren activament a accelerar desastres climàtics, però ja m’enteneu. 

Per resoldre aquests dilemes morals, i ara ajudeu-me amb el paral·lelisme, xarxes com Instagram han adoptat un rol sòrdid semblant al de l’arrodoniment solidari del supermercat. Amb l’excusa d’una causa social diferent cada mes, per un costat t’inculquen el deure i la pressió social de ser bona persona mentre que, per l’altre, et posen totes les facilitats perquè ho siguis. El resultat és una inèrcia esquizofrènica: els artistes emeten comunicats, tothom repenja les mateixes històries i s’alimenta una virtut col·lectiva que no té cap mena de reflexió al darrere. El món es para i, malgrat el miratge de milers de mostres actives de suport i cadenes de missatges multitudinàries, ens convertim en subjectes passius davant el caos. Internet ha esdevingut una màquina perfecta que preocupa, consola i insensibilitza els usuaris a parts iguals. Un automatisme moral.

Potser res no importa tant, i participar del cercle viciós digital no és tan greu com fer treballar la gent en plena inundació, ser nazi o promoure l’evasió fiscal, sens dubte. Però igualment ens hi trobem i hem de fer alguna cosa amb el malestar que ens genera una moral tan buida i una solidaritat tan poc solidària. Aquests dies, he vist molts creadors de contingut, programes i pòdcasts que reflexionaven si es pot fer entreteniment o penjar contingut normal a xarxes en moments tràgics. La resposta és sí, òbviament, però el sol fet d’explicitar el dilema ètic i donar-hi un parell de voltes sembla remar en contra d’aquesta inèrcia de banalitat, com si no n’hi hagués prou amb actuar i sentíssim la necessitat d’anar un pas més enllà, encara que en el fons el gest sigui el mateix. Potser això és només una forma més de semblar virtuosos, de sumar una capa extra de bondat i reflexió al nostre perfil públic. Potser és només un petit afegitó d’autoconsciència a la nostra empatia d’aparador. Potser sí, però avui decideixo aparcar el cinisme i creure que tot plegat és genuí.