El nou desordre mundial

Entre el 1944 i el 1964, als Estats Units hi havia un impost del 90% sobre les rendes més altes; el topall el marcava guanyar 200.000 dòlars l’any, que en termes d’avui equivaldrien a dos milions. Això va passar no fa tant. La idea que un senyor amb una fortuna de 300 bilions de dòlars que es compra plataformes de comunicació podria ser un actiu per lluir en campanya electoral en comptes d’una cosa per ocultar avergonyits, hauria semblat un acudit. El New Deal va ser un ordre polític, això que avui anomenem “hegemonia”, perquè es va convertir en un sentit comú i tot l’espectre polític s’hi doblegava. Franklin Delano Roosevelt el va impulsar, però els republicans de Dwight Eisenhower van continuar i ampliar totes les mesures redistributives. Ara bé, aquest moment igualitari no sortia només el desig de complaure els americans, sinó una certa relació dialèctica amb la resta del món. Roosevelt va arribar al poder competint amb el republicà Charles Lindbergh, un aviador i icona de la cultura pop que defensava que els Estats Units no intervinguessin a Europa, parlava bé del nazisme i es mostrava preocupat per la Civilització Occidental i la raça blanca. A The Plot Against America, un llibre de Philip Roth s’explora un món en què Lindbergh hauria guanyat, i fa uns anys David Simon, el creador de The Wire, la va convertir en una sèrie estupenda per comparar el trumpisme amb els orígens de l’America First.

També el període que va fins als setanta, amb l’eclosió de les socialdemocràcies europees, s’ha d’entendre en termes de mirades de reüll als altres. El que va portar als anys menys desiguals de la història de la humanitat, com ha estudiat cèlebrement el Nobel d’economia Thomas Piketty, no va ser el capitalisme tot sol, sinó l’obsessió del sistema per demostrar que era millor per als ciutadans que el comunisme, i la por de les elits per la conclusió contrària. Però la gràcia d’aquest període tan igualitari és que no era només igualtat per baix: la gent vivia molt bé. El 1959, un Richard Nixon que aleshores era vicepresident va anar fins a Moscou a mantenir un debat extraordinari amb Nikita Khrusxov: una conversa televisada sobre qui oferia millors cuines als seus consumidors. Per a l’acte que ha passat a la història com “El debat de la cuina“, els nord-americans van importar tots els electrodomèstics més recents dels Estats Units i els van tornar a muntar en un escenari a Moscou: l’estrella de l’enfrontament va ser el rentaplats, una novetat tecnològica que segons Nixon feia la vida més fàcil a les dones, i que segons Khrusxov denotava una actitud masclista que no existia sota el comunisme igualitari. A Anorrear, l’última novel·la de Michel Houellebecq sobre el declivi d’Occident, el francès escriu que “el combat contra el nazisme no s’havia limitat a la possessió de territoris, no havia sigut un combat absurd, i la generació que havia derrotat Hitler ho havia fet amb la clara consciència de combatre al bàndol del Bé. Així, la Segona Guerra Mundial no només havia sigut una guerra exterior habitual, sinó també, en certa manera, una guerra civil, en què es lluitava no pas per interessos patriòtics mediocres, sinó en nom d’una certa visió de la llei moral. D’aquesta manera, es podia comparar amb les revolucions, i en particular amb la mare de totes les revolucions, la francesa”. Les regeneracions morals mai són autoreferencials: per inspirar qualsevol canvi, els humans necessitem la consciència de models alternatius amb què comparar el present i imaginar que un altre món és possible.

Tot això va ser substituït per l’ordre neoliberal, que va durar des dels 70 a la crisi del 2008. Igual que amb el New Deal i la socialdemocràcia, el consens va xuclar tot l’espectre polític. De nou, però al revés, el van impulsar conservadors com Thatcher i Reagan, però el van reblar progressistes com Clinton i Blair. El benestar del moment igualitari s’havia estancat per culpa de crisis en el preu del petroli i la competició global, i la resposta va ser desregular l’economia i deslocalitzar la indústria per tal d’abaixar els preus i que els consumidors estiguessin contents. A diferència de la Guerra Mundial i la Guerra Freda, gràcies a l’ensorrament del comunisme, la revolució neoliberal no va haver de competir amb cap model alternatiu: la gasolina ideològica de la posthistòria era una doctrina econòmica sense cap tensió moral. I és cert que el neoliberalisme va portar creixement a la resta del món, però també que els beneficis d’aquestes operacions van recaure desproporicionadament en les elits globals que cada cop es van separar més de la classe mitjana i van acumular més poder per escapar del control dels parlaments nacionals i influir en el debat polític. El 1999, un senador demòcrata de Delaware que es deia Joe Biden va ser un dels homes que va votar per abolir la llei Glass-Steagall que s’havia aprovat el 1933 després del crac del 29; una llei que separava la banca comercial de les activitats de banca d’inversió per protegir els dipositants de pèrdues potencials a causa de l’especulació d’accions. Sense esborrar aquella llei no hi hauria hagut la crisi de 2008.

Després de la caiguda de l’ordre neoliberal no ha emergit cap ordre nou. Els votants americans han anat provant i girant, primer l’obamisme, conservador en les polítiques i agosarat en la guerra cultural, i després el trumpisme, populista en el llenguatge i elitista en les retallades d’impostos als rics. Cap dels dos moviments ha fet una reforma estructural ni remotament comparable a les del New Deal o el neoliberalisme; més aviat han anat fent la viu-viu cínicament sobre els ossos del cadàver neoliberal que es resisteix a passar avall. El nou trumpisme és diàfanament contradictori: és impossible fer conviure la submissió als monopolis que reclamen Elon Musk i Peter Thiel amb el proteccionisme suposadament dirigit a enriquir la classe treballadora nacional que abandera J. D. Vance; igual que les paraules d’igualtat d’Obama eren pura retòrica en un partit demòcrata lligat de mans i peus pels donants milionaris, que impedeixen que cap candidat que passi per l’adreçador dels súper PACS (és a dir, asbolutament tots menys Bernie Sanders) promogui reformes econòmiques substancials. Això la gent ho sap intuïtivament, i els americans, que són el poble del món que menys retòricament vota, el que té més consciència de tenir un efecte concret sobre la realitat en cada elecció, van oscil·lant sense tenir res gaire clar.

Ningú sap quin ordre emergirà ara, perquè la realitat és el desordre. Si Trump i Von der Leyen compleixen els seus programes, tant Amèrica com Europa recularan en la integració econòmica global i es replegaran amb reindustrialització, aranzels, i controls a la immigració. Jo hi penso amb el que John Gray ha anomenat “el retorn dels Leviatans”, en referència a Hobbes: a mesura que abandonem l’idealisme internacionalista del passat i s’esvaeix la pau americana, les poblacions estan disposades a cedir llibertats i rebaixar les exigències morals a canvi d’Estats sòlids que les protegeixin genuïnament de les forces destructores de la competició en els mercats globals. Sobre el paper, és cert que unes democràcies fortes amb les fronteres marcades poden redistribuir la riquesa i protegir els seus ciutadans millor, i ja hi ha veus d’esquerres pensant a guanyar democràticament el control d’aquests leviatans per reformar-los en direccions igualitàries. Ara bé, en el passat, la vella idea del “socialisme en un sol país” es considerava impossible perquè la naturalesa expansiva dels imperis i del capitalisme desfermat en la resta de nacions duria a una tensió permanent que sempre serviria d’excusa per collar les poblacions. Avui aquesta vella saviesa no es té gaire en compte i es confia més o menys en el paraigua nuclear.

Hi ha una dialèctica estranya entre aïllacionisme i solidaritat, entre competició i cooperació. El gran moment igualitari del segle XX va produir-se en un Occident aïlladíssim dins del teló d’acer, però les bases d’aquell igualitarisme venien d’una revolució cultural i moral que només s’entén per la mirada internacionalista que van deixar les guerres mundials i que va continuar amb la comparació amb el bloc comunista. L’evidència històrica és que les polítiques del benestar no surten de cap càlcul tecnocràtic, sinó de nous sentits comuns que s’imposen i es tradueixen en un grau d’exigència dels ciutadans envers el poder. Al segle XX, l’escarment sobre el qual es va bastir aquest grau d’exigència van ser les guerres mundials, mentre que per a les generacions actuals, l’escarment hauria de ser el col·lapse del neoliberalisme. Però la gran diferència entre el nou món multipolar que emergeix i el del passat, és que els models que es presenten com a alternatives a Europa, des de la Xina al Sud, passant per la mateixa Amèrica, fan un efecte contrari al que el comunisme va exercir sobre el capitalisme al segle XX: més aviat semblen distopies en què ningú voldria viure, raons perquè els nostres governants en venguin com a grans triomfs el que potser són molles. Si l’igualitarisme té cap esperança en el desordre mundial que ve, haurà de sortir del suposat realisme del present i treure la inspiració del passat.