A Andreu Martín (Barcelona, 1949) no li agrada desvelar els secrets i trames de les seves novel·les, prefereix que els lectors arribin a la seva obra sense saber-ne res o, com a molt, només coneixent l’escenari de tot allò que s’hi courà. Després d’una llarga trajectòria, ara presenta la seva nova obra, Diners per als morts (Crims.cat).

Castelló, 1999, festes de la Magdalena. L’escenari perfecte perquè no hi passi res fora d’escena, fins que hi passa. L’atracament a un banc, seguit de diferents assassinats, és la porta d’entrada a una investigació en què un periodista i un policia es van contraposant per resoldre el cas. El relat es va teixint a partir de dues veus complementàries que van creant una narrativa única. 

La història de Diners per als morts s’ha cuinat a foc lent. De fet, Andreu Martín va començar a escriure-la fa 25 anys, establint d’escenari una Barcelona frenètica a punt d’entrar al segle XXI. A partir de la documentació policial, l’escriptor va començar a plasmar crims i assassinats de forma esbojarrada, sense gaire cohesió. Aquesta manca de coherència és el que el va portar a no tirar endavant l’obra i deixar-la reposar en un calaix. Però, 25 anys més tard, un cop de sort ha fet que es retrobi amb aquelles pàgines i les hagi adaptat. 

‘Diners per als morts‘ ens transporta a un final de segle XX carregat d’acció, mort i investigació que conflueix a partir de les veus d’un policia i un periodista i que té com a epicentre el País Valencià.

Ho fa amb un canvi de localització propiciat pel premi Letras del Mediterráneo, que atorga la ciutat de Castelló. Amb aquest gir, aconsegueix un fil conductor que li permet endinsar-se en una realitat on no passa res, fins que, de sobte, hi passa tot. És amb el repòs, l’experiència de 25 anys d’escriptura i el canvi d’ubicació que la novel·la agafa l’embranzida necessària per poder esdevenir una història. “A vegades per fer una bona història es necessita temps per poder ordenar els pensaments i guanyar experiència literària”, ha afirmat l’escriptor. 

A pesar d’aquest salt en el temps, l’obra està ambientada l’any 1999, per recrear aquesta essència més realista del crim. Fins i tot la moneda són pessetes i la pluja d’aquelles festes de la Magdalena també apareix. És en aquest fons de realisme on també es cou l’humor: Martín té clar que la novel·la negra sense humor és també incoherent. Per això, hi ha dues veus, el periodista i el policia, que representen pols oposats: el periodista tendeix a explicar la seva vida personal al lector, sense separar-la de la laboral i, per contra, el policia es mostra com un professional que no barreja els dos mons.

Si bé Martín no ens ha explicat gaire més, ja ens ha quedat clar que li agrada deixar al lector amb la intriga. També sabem que el procés de documentació es fa veritablement amb arxius de la CSI i amb ajuda tant del cos policial com del Diario del Mediterráneo, diari local de Castelló. Per tant, aquests dos protagonistes compten amb un rerefons ple de veritat, qu els dota d’aquest realisme tan característic de les obres de Martín. A més, l’autor també afirma que, gràcies a aquest canvi d’ubicació, l’obra té un final explosiu: “l’apoteosi final no havia de passar a Castelló, però es crea ja que la novel·la transcorre a Castelló”.

En definitiva, Diners per als morts ens transporta a un final de segle XX carregat d’acció, mort i investigació que conflueix a partir de les veus d’un policia i un periodista i que té com a epicentre el nord del País Valencià. 25 anys més tard, Martín ha aconseguit que la trama flueixi entrellaçant humor, investigacions policials i crims sense resoldre.