Quan les partitures surten dels arxius

Llegint informes sobre creació i consum musical he trobat que l’assistència de públic als concerts del nostre país durant el 2023 ha crescut un 26,1%, en comparació amb l’any anterior. Sorprèn la xifra. Els concerts “en viu” des de l’any 2003 han multiplicat el públic per cinc. Aquest increment miraculós contradiu el vaticini que augurava la desaparició dels enregistraments, i la debacle de la música. En girar una pàgina de l’informe l’eufòria s’ha esvaït: la programació en català ha baixat aquests darrers anys. Galleda d’aigua freda. No ho fem prou bé?

M’he posat a garbellar més entre les xifres, cercant quina havia estat la programació de patrimoni musical. És difícil de trobar-les. Potser serà que no s’ha definitiu prou bé aquest patrimoni català? Si poséssim un límit temporal, hauria de trobar obres que anirien des de L’aplec del Remei (1858), Setze jutges (1858) o L’esquella de la torratxa (1864), arribant fins a unes poques que s’estrenaren durant la dècada de 1970. Parlaríem de més de 400 obres líriques. Hauria quedat fora el repertori del segle XVIII. Però si l’incloguéssim ens ajudaria a incrementar fins a unes 450 obres. És una xifra prou generosa per a un espai geogràfic tan reduït, i que ha passat per circumstàncies culturalment adverses, amb un teatre i una llengua que s’hagué d’obrir pas en una situació de diglòssia cultural.

El patrimoni líric català no es comporta com altres tipus de patrimoni. Els patrimonis arquitectònic o pictòric, posem per cas, es converteixen fàcilment en objecte de museu, contemplats i consumits pel “turisme cultural”. El teatre líric, en canvi, és un art en el temps que necessita la nostra participació i la nostra vivència. De moment no té encara un “festival” estiuenc monogràfic que convidi a gresques i dispendis. Ara bé, pel fet de no tenir-lo, no es pot convertir en un “monument”, en el resultat de la recerca musicològica que ocupi només espai a les lleixes de les biblioteques. Fruir de la contemplació d’una partitura, ja sigui en físic o en virtual, és un plaer ben estrany. A més, seria una pèssima inversió: quanta gent podrà levitar mirant la partitura de L’alegria que passa?

El patrimoni és la base sobre la qual es construeix la nostra identitat cultural. En el cas del teatre líric, pensar en un “museu virtual” on poguéssim escoltar una mostra del repertori seria caure en un parany. S’assemblaria a l’acte de mirar per un microscopi mostres d’un ésser diminut. El teatre i la música no s’encapsulen en el temps. El seus significats canvien, interpel·len el nostre moment i s’adapten. Han teixit la nostra història, i la continuen trenant. La seva vitalitat, malgrat totes les circumstàncies adverses, és la prova que continua tenint interès. N’hi ha prou amb esmentar les noves propostes de compositors i escriptors com Albert Guinovart, Arnau Tordera, Raquel García-Tomás, Antoni Parera, Lluïsa Cunillé o Marc Rosich, demanant dispenses per tots els que no citem per no allargar-nos.

Des d’un punt de vista d’un programador, en tota obra “nova” hi ha risc, és cert. Però no pas per això deixarem d’assumir riscos culturals. És que potser hauríem d’evitar el patrimoni perquè també té risc? Seria el mateix que assumir que bandegem la nostra història, perquè recordar és arriscat.

Aquests inconvenients queden superats pels reptes, com ho és la descoberta, el repte de la novetat. El patrimoni líric és una novetat per a nosaltres: porta temps ignorat. Xavier Albertí, en un article d’aquesta sèrie, parlava de l’èxit que ha tingut a Madrid la reposició de La verbena de la Paloma fa pocs mesos. Aquest mateix títol, quan s’estrenà a Barcelona el 1894, provocà la composició d’una paròdia en català: Los gelos de la Coloma. No seria aquesta peça la que triaria ara per a una reposició. Però sí que serveix com a evidència. Les peces líriques catalanes que varen escriure Clavé, Pujades, Pitarra, Nicolau Manent, Conrad Roure, Apel·les Mestres o Enric Granados estaven en claríssima inferioritat respecte a les obres representades en castellà. Aproximadament per cada 4.000 funcions en castellà se’n podien sentir unes 60 en català, un 1,5%. Malgrat aquest desequilibri, llibretistes i compositors s’entossudien a escriure en català, a parodiar peces d’èxit com La verbena de la Paloma. Fins i tot durant la Guerra Civil s’estrenava en català. Només la dictadura del 1939 ho va interrompre, però no aconseguí fer-les desaparèixer.

Quan s’estudia la creació musical d’arreu del món ens trobem amb un mecanisme que no sol fallar. Els moments d’increment de consum s’acompanyen sempre d’un augment de la producció i de la recuperació del patrimoni. Catalunya ha generat més de 152.545.840 € de consum de música en directe, el màxim de tot l’Estat. Cal anar per feina i revertir una alarmant baixada del català. No hi ha risc en veure i escoltar el nostre patrimoni: seria com tornar a negar i oblidar l’existència de la nostra cultura.