Marta Almirall: “Quaranta anys donen per a moltes aventures”

Marta Almirall (Premi Nacional de Cultura el 2007) és un tot terreny del sector cultural i una figura clau a Barcelona, que després de vint anys treballant a l’administració de l’Ajuntament, ara decideix centrar-se en el seu projecte, que és la companyia de dansa familiar Roseland Musical. Amb motiu dels 40 anys de trajectòria de la companyia i la seva celebració al SAT! Sant Andreu Teatre aquestes setmanes, ens explica els seus inicis amb la dansa a Barcelona, París i Nova York, l’inici de la companyia i el seu pas per l’Ajuntament de Barcelona, així com la seva participació en altres grans esdeveniments de la ciutat i col·laboracions artístiques.

M’agradaria conèixer la teva biografia en primera persona: com vas començar amb la dansa?

Vaig començar a ballar des de petita a Barcelona, en una època franquista en què aquí la cultura portava quaranta anys de retard, però tenia moltes ganes de ser ballarina. Vaig estar a diverses escoles, fins que ja de joveneta vaig anar a l’escola de Joan Magrinyà i de l’Anna Maleras, que aleshores eren referents. Encara hi havia un “ballet nacional” al Liceu! Jo vaig viure aquesta època amb la innocència dels catorze anys, que no acabes de ser molt conscient, però sí que t’adones que alguna cosa greu està passant.

Després, amb l’Anna, vam sortir a l’estranger, i allà va ser quan em vaig adonar que si volia avançar en la meva formació, havia de viatjar. Aleshores me’n vaig anar al departament de teatre de la Universitat de París, que era la més transgressora d’aquell moment. Però així com me n’havia anat a París perquè hi havia el Matt Mattox –un professor nord-americà de jazz que era el coreògraf de Siete novias para siete hermanos–, em vaig adonar que tots els coreògrafs que m’interessaven estaven a Nova York; i me n’hi vaig anar. Allà vaig estudiar amb Alvin Ailey (jazz), Jennifer Muller, Louis Falco, Alwin Nikolais, Nancy Mikota, Jerry Armes (claqué), etc. Tots ells coreògrafs d’una generació, que per mi van ser fonamentals com a professors, perquè em van ensenyar el que era ser un ballarí amb una formació més contemporània i oberta.

Vaig viure una Nova York de bogeria, tota la ciutat bullia. Els artistes viatgem pel món segons la intuïció d’on ens trobarem els que tenim ganes de fer alguna cosa diferent, i aquest pol ha anat passant entre Londres, París, ara més Berlín, però entre el final dels setanta i els vuitanta va ser Nova York. Allà em vaig trobar amb el Carles Santos, el Frederic Amat, el Perico Pastor, l’Antoni Miralda, l’Eugènia Balcells, el Cesc Gelabert… un munt de ballarins, pintors, artistes, músics. Era un pont de trobada per molts artistes de Barcelona.

Allà jo vaig fer de tot: claqué, contemporani, molt jazz. A Nova York no sabies ni què triar, cada mestra i cada escola eren molt interessants per nosaltres (tan joves i amb poques possibilitats), que ens feien obrir els ulls a tot. Els espectacles eren espectaculars, els musicals, increïbles. Anava pràcticament cada dia al teatre, a veure des de companyies més avantguardistes fins als muntatges de Broadway. Vaig gaudir moltíssim i vaig fer molts amics.

Després de quatre anys fora, vaig tornar per unes vacances i em van dir que em quedés, que s’estaven fent moltes coses a Barcelona. Jo m’hauria quedat a Nova York; sempre he pensat que quedar-me uns anys més hagués estat interessant, però vaig tornar.

Aleshores va ser quan vaig muntar una escola de dansa, que va funcionar durant vint-i-set anys, que es deia Roseland. “Roseland” és el nom d’una sala de ballroom de Nova York on jo anava a ballar, molt coneguda i que surt a moltes pel·lícules. De fet, allà vaig fer els estudis de balls de saló en paral·lel a la resta de formació.

Parla’ns de la companyia Roseland Musical, que enguany celebreu els 40 anys.

A l’any següent de muntar l’escola, vaig muntar la companyia. Si hi havia una cosa que tenia clara, va ser que jo volia fer espectacles per a tots els públics. Així com hagués pogut ballar per a companyies d’adults, vaig triar tirar pels espectacles familiars perquè m’interessava molt la plàstica i el disseny i vaig pensar que seria un camp bonic per dedicar-m’hi.

Pel que fa a la formació dels infants, potser per haver patit una formació molt clàssica, tenia clar que volia una escola trencadora que enfoqués als nens molt més cap a la dansa contemporània, l’esperit de la improvisació, la personalitat dels ballarins, etc. Això ho vaig tenir molt clar també per als espectacles. En aquest sentit, no feia espectacles de cap estil en concret, sinó que ho ballàvem tot. Els ballarins havien de poder ballar totes les disciplines, perquè volíem explicar les històries a través del cos segons quin estil encaixés millor, sense ser acadèmics. Així va començar Roseland Musical.

Després de fer el primer espectacle –Ballaven i ballen (1984)–, vaig tenir la sort de treballar amb el Bigas Luna en una sèrie juvenil que es deia Kiu i els seus amics (1985), i allà vaig conèixer dos companys de viatge molt importants: el músic José Manuel Pagán i el guionista David Cirici. Tots dos són figures importants de la música de cinema i la literatura, respectivament, i que han format part de l’equip de Roseland durant molts anys. Sempre reivindico que la companyia ha estat feina d’un equip de nivell altíssim. També vaig tenir a l’equip artistes plàstics, com Inés Batlló i Perico Pastor.

Amb tots ells vam fer una sèrie d’espectacles, la primera etapa de Roseland, que van ser molt pioners i van marcar molt: el Cara, Calla! (1993), el Blau Marí (1987), el Flit Flit (1990), La Casa per la Finestra (1997)…

En una segona etapa, ja va entrar el Manuel Veiga, que va ser el primer actor que vaig tenir, i vam fer espectacles com Les mil i una nits (1999), El país sense nom (2002) o el Catalonia Stars (2007), que ja començaven a incloure la tecnologia. El 2010 va entrar el Franc Aleu, un dels millors artistes visuals d’aquest país, i amb qui vam fer dos espectacles. Un d’ells és el Pinocchio (2010), i l’altre, Viatge al centre de la terra (2016), que són espectacles que van fer temporada a París i tenen molts premis. Són espectacles molt avançats que potser aquí no es van entendre prou en el seu moment, per això he volgut reposar el Pinocchio. Crec que, vist el reconeixement internacional que han tingut aquests espectacles, penso que Barcelona no és conscient de l’espectacle per tots els públics que s’estava oferint en aquell moment.

Després ja va venir Geometria (2019), i ara Jo soc d’aquí (2023). Aquest últim és molt diferent, perquè no utilitza tanta tecnologia a escena i perquè ja no és tant de fantasia, sinó que retrata una aula d’avui dia a Catalunya, que és una aula molt diversa.

De l’1 al 10 de novembre, al SAT! Sant Andreu Teatre es podran veure dos espectacles de la companyia: un de més clàssic com és Pinocchio i un totalment actual com Jo soc d’aquí. Explica’ns una mica per què celebreu els 40 anys amb aquests espectacles.

Pinocchio és un tema clàssic perquè és un conte tradicional, però està tractat d’una manera molt contemporània. El Pinocchio està fet amb reciclatge, perquè un fuster ja queda molt lluny als infants d’avui, però algú que recull ferralla ho veuen pel carrer i la segona vida dels objectes és força més evident. El Geppetto es construeix un amic a partir de tot el que ha trobat pel carrer; construir un personatge de paper, vidre i plàstic, és molt proper al missatge que volem donar.

D’altra banda, l’espectacle té molta imatge, és un dels punts forts que atrapa als nens i dona molt de joc: ens dona la possibilitat de canviar de decorat, de tenir efectes especials, juguem amb la doble projecció en una pantalla davant i una altra darrere… Això, quan ho vam fer en el seu moment, els programadors d’aquí no ho van acabar d’entendre, però ens van donar molts premis arreu i vam estar fent temporada a París. Sempre hem estat bastant avançats al que s’estava fent en cada moment, perquè estàvem molt alerta al que es feia fora.

A Jo sóc d’aquí ha tingut un paper molt important l’Anna Mbengue, que és una artista africana que va arribar al Fòrum quan tenia vint anys –ara ja té els seus fills nascuts aquí –i que va ser ballarina del Ballet Nacional del Senegal. Amb aquest espectacle volíem que sobretot els joves se sentin integrats, tant pel missatge com pel càsting, ja que molts nens afrodescendents o amb pares dels països asiàtics són plenament d’aquí; sovint no coneixen el país dels seus pares ni els seus avis.

Però també hem volgut representar la diversitat a partir dels diferents estils de dansa dels ballarins: no n’hi ha cap amb la mateixa tècnica, sinó que es barregen urbana, flamenc, dansa tradicional africana i dansa urbana africana. Aquesta barreja ens va portar un any de feina, que vam desenvolupar a l’escola Turó de Roquetes, on anàvem perquè els nens i nenes ens diguessin què pensaven del que estàvem fent, i això va ser molt interessant. Penso que realment hem aconseguit trobar un llenguatge comú. Una diferència amb altres peces de Roseland és que la part visual no té un pes tan important com a la resta, sinó que tot el decorat és molt més real.

Jo soc d’aquí és el primer espectacle que els joves ens esperen a la sortida del teatre. Justament es tracta d’un públic més jove o adolescent, que és una franja d’edat que no acostuma a anar al teatre i que queda fora de les campanyes de públics. Penso que és molt important que vegin aquest tipus d’espectacles, fets també amb molt rigor i qualitat, cosa que ha estat una premissa fonamental de la meva manera de fer i que s’ha mantingut durant aquests quaranta anys.

Passem a la teva faceta com a directora artística de grans esdeveniments: la Cavalcada de Reis, el festival MAC, les festes de Santa Eulàlia, Llum BCN, etc.

Abans d’entrar a l’Ajuntament, jo havia fet grans esdeveniments amb l’equip del Cuki Pons i el Manuel Huerga després de les Olimpíades: les cerimònies dels cent anys del Barça, Champions Leagues, Gampers… vaig fer tota una sèrie de grans formats. A mi el gran format m’agrada molt, com més ballarins tinc, més m’agrada; em fascina la coreografia de masses, el moviment coreogràfic i el dibuix amb molts ballarins. També he treballat al cinema, com per exemple fent les coreografies de la pel·lícula Tic Tac (Rosa Vergés, 1997). He fet moltes coses al llarg de la meva vida, sempre he estat oberta.

El cas és que no ens hem guanyat la vida amb els espectacles de dansa de públic infantil. Molta part del fet de perdurar tants anys en aquest camp ha estat perquè he pogut fer aquestes altres feines i perquè tinc un equip de persones que han cregut en el projecte i s’hi deixen la pell, però els sous que ens acompanyen a tots no són els que caldria per a les feines que estem fent. Es treballa amb un nivell de precarietat molt alt, sobretot quan aposto per tenir sis ballarins damunt de l’escenari (més els tècnics, els de projeccions…). Per això hem hagut de tenir feines paral·leles; així i tot, jo les he fet amb molt orgull artístic.

L’escola la vaig perdre el 2007 per l’especulació immobiliària, em van triplicar el preu del lloguer i vaig haver de deixar el local. Si ho penses és molt fort, després de tants anys (vint-i-set). L’escola era la seu i el motor de la companyia, on preparàvem cavalcades, coses amb la Disney, etc. I em vaig veure obligada a deixar aquesta part. Com veuràs hi ha un embolic de vida molt gran, perquè quaranta anys donen per moltes aventures!

Quina ha estat la teva experiència al llarg d’aquests més de vint anys a l’Ajuntament de Barcelona? Com has viscut estar “a l’altre costat” més institucional?

Per mi entrar a la direcció artística de festes a l’Ajuntament va ser un regal que no m’imaginava. Va ser una aposta del Jordi Hereu i el Jordi Martí que estaven en aquell moment, em van oferir aquesta possibilitat que em va permetre donar una imatge a Barcelona amb unes festes renovades: l’entrada de la tecnologia, el primer mapping de l’Ajuntament, després amb Llum BCN, el festival MAC – Mercè Arts de Carrer –on he pogut programar un munt de dansa–, i Món Llibre, amb el que vaig poder donar visibilitat a moltes companyies de teatre infantil i juvenil a Barcelona a través de la literatura. De fet, vaig començar amb la Cavalcada de Reis, on encara participo, que va ser un projecte de ciutat molt bonic quan es va transformar en un esdeveniment de gran format.

Conèixer l’altra banda tampoc és fàcil. Des de l’administració les coses també són difícils; s’ha de lluitar molt per aconseguir que et quadri el pressupost i que es pugui fer tot correctament, però em vaig sentir molt recolzada i penso que vaig poder fer molta feina. Sempre he agraït molt que l’Ajuntament de Barcelona em donés aquesta possibilitat. Al principi va ser molt estrany per mi no poder ballar, però ha estat una gran experiència. Has d’estar al dia de tot el que passa, cada dia t’has d’apropar a un sector diferent (el circ, la tecnologia, el teatre, el carrer…) i et sents obligat a seguir a tots els artistes, tot i que jo ja ho havia fet molt sempre; això no va ser cap esforç.

Com deies, la dansa té un paper important a la programació del MAC. Quina percepció se’n té? I quina creus que és la situació de la dansa en relació amb els esdeveniments de carrer?

Durant els anys de la meva direcció al MAC, hi ha hagut espectacles de dansa contemporània a la cascada del Parc de la Ciutadella, i estaven sempre pleníssims i amb el públic en silenci. El secret de programar arts de carrer és que tot ha de tenir un nivell de qualitat molt alt, sigui de la disciplina que sigui, perquè és el que realment entendrà el públic, i el públic és molt generós i està molt obert, però necessita saber que això existeix.

La possibilitat d’oferir aquests espectacles en un context festiu i en què tot és gratuït és una manera estupenda per consolidar el públic, perquè durant tot l’hivern ja no podràs fer tot el que es pot fer en tres dies al MAC, que també és necessari per mantenir el sector.

Passa una cosa amb la dansa: hi ha programació però molt esquitxada. No hi ha la possibilitat de tenir un espectacle que funciona en una programació de temporada i llarga; això és el que faria que un públic sigui fidel. No pot ser que el Mercat de les Flors i el SAT! siguin els únics responsables de la dansa a Barcelona. Ens calen espais i espectacles de qualitat per fer córrer la veu, fidelitzar el públic i arribar també a un públic més jove.

Cal aquesta estabilitat justament per a fer-nos dependents del públic. Aquest any han pujat les xifres d’assistència al teatre, però no és comparable amb la dansa o el circ. Una ciutat com Barcelona, que té tanta projecció internacional, li manca un teatre de dansa al centre, com ho va ser la Sala Hiroshima. Ens hem de fer més evidents i tenir més oportunitats d’ensenyar tot el talent que hi ha a la ciutat, perquè Barcelona no està al nivell que es mereix. Cal un parell més d’espais amb programacions fixes que arribin a tota la població. També per al circ.

Quina opinió en tens del paper de les institucions en el sector cultural?

Això és difícil de dir. Penso que és important que l’administració estigui amb l’antena posada i al cas del que passa. A mi em va ser molt fàcil perquè jo era una d’ells (de les companyies), aleshores jo tenia molt accés, sense cap mena de barrera ni obstacle d’estar a prop dels meus companys com ho havia estat durant molts anys. Penso que les administracions han de tenir aquesta sensibilitat per conèixer el mercat, obrir la porta, escoltar, entendre i adonar-se de les dificultats que hi ha per mantenir-se viu en aquest sector. Necessitem més diners i més pressupostos: cal que els polítics es posin les piles i es posin tots d’acord per equiparar el nostre pressupost de cultura al nivell d’altres països europeus. La cultura ajuda a la vida i fa feliç, t’obre els ulls i t’obre el pensament, és una necessitat, forma part de l’aliment de l’ànima.

Com és que has deixat el teu càrrec de directora artística a l’Ajuntament?

Hi ha moments que, així com vaig intuir que me n’havia d’anar a Nova York a estudiar, ara sento que ja he fet molta feina i que el meu projecte és el Roseland. Tenia ganes de centrar-m’hi i veure quin rumb acaba agafant. L’alternança també és molt sana. Ho he passat molt bé treballant a l’Ajuntament, he treballat un munt d’hores, he pogut tractar molta gent i viatjar per portar el millor a Barcelona i estar a prop dels artistes. Però també hi ha un moment que la intuïció et diu que és el moment de fer un pas al costat, encara que sempre estigui a disposició de l’Ajuntament per a qualsevol assessorament o el que faci falta.

De moment segueixo com assessora a la Cavalcada de Reis, que hi vaig entrar a participar abans que a l’Ajuntament, de fet hi vaig ballar l’any 1994. Per això per mi va molt més enllà.  

Quin creus que és el futur de la dansa i concretament de la dansa familiar?

El futur ha de ser que s’ajudi més al talent, perquè si no, baixaran del carro. Els artistes han de poder crear amb producció, uns salaris dignes, i si no hi ha aquest suport en els recursos, cada vegada baixarà més la qualitat. Si no es replanteja el finançament, tot i haver-hi molts bons artistes, el que quedarà és un “sálvese quien pueda”. S’ha de poder treballar dignament, i si els artistes ofereixen un nivell de qualitat, això s’ha de compensar.

Els programadors tenen dues lluites, que són mantenir un rigor i buscar recursos, no conformar-se només amb el que els ve donat. S’ha de fer molta feina a tots els nivells, perquè ballarins i creadors ja ho estan fent, i ara falta que aquest acompanyament estigui a l’altura i que no només depengui de l’administració, sinó que el finançament privat també s’ha de veure amb bons ulls. Aquí hi ha una lluita important.

I el futur de Barcelona?

A mi m’agradaria recuperar el lideratge de ciutat valenta, pionera i cultural. Perquè encara que vingui molta gent a viure, s’han de tenir els recursos per ensenyar tot el que hi ha i el potencial que té. Si tenim la sort que Barcelona sigui reconeguda mundialment, també és perquè ha estat una ciutat pionera i valenta en l’àmbit cultural. Però per a això també cal mirar enfora, no només mirant-se el melic, a més d’una bona economia que ens sostingui.

Voldries afegir alguna cosa?

M’agradaria molt convidar a tothom a veure Roseland al SAT! del 1 al 10 de novembre, tenim moltes ganes que la gent ens acompanyi en aquesta celebració. A més, el SAT! és dels pocs teatres que fa aquesta aposta per la dansa i el teatre familiar amb una programació estable.

Especialment, si venen a la funció del dia 9 s’ho passaran molt bé, perquè veuran la festa dels 40 anys del Roseland amb la primera actuació del Jo sóc d’aquí. Però no vull avançar-me gaire perquè serà una sorpresa. La sorpresa ha estat sempre la base de la nostra feina.