Joe Orton, el comediògraf armaritzat

Prometeu Edicions va néixer en un moment complicat: la tardor del 2017. “Tots estàvem concentrats amb el que estava vivint el país políticament. No era un moment en què fos fàcil captar l’atenció dels lectors”, recorda Xavier Arola, el fundador i editor de la casa, exdirector de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. La primera aposta de l’editorial va ser la poesia de la brasilera Hilda Hilst, un poemari (Del desig) traduït per Josep Domènech i Ponsatí. A Hilst van seguir-la Alda Merini, Dario Fo, Natalia Ginzburg o Paulo Leminski. Tots aquests autors comparteixen trets que els permeten formar part del mateix catàleg: han publicat obres d’alta qualitat literària, han concebut d’una manera única la creació artística i tots han protegit amb fervor la llibertat personal. A la llista, darrerament, s’hi ha sumat Joe Orton, de qui Marc Rosich n’ha traduït les principals obres (els volums Tot el teatre I i Tot el teatre II inclouen El bergant al replà, Botí o Pel forat del pany, el seu text més conegut). Les obres que ofereix Prometeu Edicions comparteixen una altra condició quasi indispensable: no han d’haver estat traduïdes abans al català. De Ginzburg, per exemple, se’n va escollir el teatre (Tot el teatre I i Tot el teatre II) i aviat arribarà un compendi que reunirà les obres maleïdes de Tennessee Williams (en versió de Rosich també). Tots els llibres estan editats en versió bilingüe, amb versions acarades. Prometeu Edicions, per cert, forma part del grup d’editorials, segells i col·leccions que és El Cep i la Nansa.

La publicació, el setembre vinent, del segon volum del teatre de Joe Orton servirà per tornar a lluir els llibres editats durant els últims tres anys. La poesia de Hilst, una autora d’aires bohemis, exploradora del sexe i el misticisme, poeta de l’amor carnal, sexual i místic; narradora de relats pornogràfics per escandalitzar i ser assenyalada deliberadament (“ningú em llegeix”, deia ella). Els versos d’Alda Merini, traduïts per Meritxell Cucurella-Jorba a Deliri d’amor, una obra que ja dibuixa les visites intermitents i voluntàries al manicomi de Villa Turro, a Milà. L’humor lúcid de Paulo Leminski, el poeta del tropicalisme brasiler, un autor polièdric (cantant, lletrista del MBP, karateka…) que queda ben recollit a Antologia poètica. O la discreció aparent de Natalia Ginzburg, coneguda per les obres de ficció narrativa, però observadora, també, a través del teatre, de la parella, la llar o la família, sempre amb un sarcasme existencialista, amb nombroses capes de lectura, amb una dimensió de profunditat que es resisteix a ser del tot clara.

Totes aquestes obres s’obren amb un text de contextualització, una contribució important i d’ajuda. Són textos signats per autors que connecten —per estudi o per afinitat temàtica i estilística— amb l’obra examinada. “Han viscut l’obra o l’autor”, diu Arola. Maria Sevilla, per exemple, introdueix la Narrativa obscena de Hilst. D’altra banda, els traductors escollits han de dominar, evidentment, la llengua original i oferir els matisos que permeten les notes al peu. Cada obra ens arriba amb un contingut extra molt complet. Es procura també que un poeta sigui traduït per un altre poeta (ídem amb els dramaturgs).

Anem a Orton, però. Marc Rosich, dramaturg i professor de l’Institut del Teatre, presenta l’autor britànic com un “gamberro de la seva època”, els anys cinquanta i seixanta. Algú que conviu permanentment amb un vent de ‘malditisme’. Un geni que, el 1967, acaba assassinat (a martellades) per la seva parella, Kenneth Halliwell. Per enveja: era massa intel·ligent. Halliwell en va ser el mentor, però l’alumne el supera, excel·leix; l’ombra és massa gran. Orton, diu el traductor, és “el gran comediògraf dels anys seixanta anglesos”, autor d’un “teatre social, absurd i pinterià”. El teatre d’Orton podria ser una gran riallada, la descarregada després d’observar la societat que el reprimeix (per la seva orientació sexual, essencialment; una repressió que és institucional i clínica, cosa que es veu clarament a What the butler saw a través dels personatges del policia i la infermera). “Orton es riu de la hipocresia del moment que li ha tocat viure. Maleeix la doble moral. Exorcitza els propis dimonis”, assenyala Rosich, que ha hagut de treballar amb cura la comicitat de l’autor: “En teatre, l’humor ha de funcionar a l’instant. No pots dependre de la nota al peu. Cal ser immediat. Cal resoldre amb rapidesa els epigrames o els jocs de paraules”.

De la comèdia, Orton n’agafa “les estructures” i les duu fins a l’extrem, “fins al límit que permet el gènere”. “Dinamita la comèdia”, resumeix Rosich

Nascut, el 1933, a Leicester, Orton és fill d’una família de classe obrera. Creix i madura oprimit —“és un homosexual armaritzat”— i d’aquesta “olla a pressió” en neix un teatre desvergonyit. El dramaturg —apunta Rosich— “no pot dissimular”, el seu jo real i honest està “latent” en tota l’obra. És hereu directe de les comèdies wildeanes. Hi ha una línia clara —una línia de comèdia negra i social— entre el Wilde de La importància de ser Frank i Orton. “Podríem dir que Orton és el comediògraf del welfare state. Usa un llenguatge més pop, propi de la publicitat, dels titulars de premsa”. Se li resisteix, però, el reconeixement: “Escriu comèdies en un temps on es creu que els autors bons fan tragèdia. La comèdia és vista com un gènere de segona”.

De la comèdia, Orton n’agafa “les estructures” i les duu fins a l’extrem, “fins al límit que permet el gènere”. “Dinamita la comèdia”, resumeix Rosich, que veu, en l’obra del britànic, ombres de Ionesco (La cantant calba). Fins al debut d’Orton, els espectadors anglesos havien tastat un teatre polític inclinat cap a les forces conservadores; amb l’autor de Jocs fúnebres brota un estil càustic i salvatge, una veu que “es riu del mort i del qui el vetlla”. “És un autor molt modern. Un autor, diríem avui, no normatiu”. Les escenes d’Orton estan plenes de transvestisme (Fregoli), embolics sexuals, corredisses i equívocs absurds. L’espectador (o el lector) juga el paper d’un voyeur, com el majordom de Pel forat del pany.

D’Orton, el crític de teatre John Lahr en va escriure una biografia (Prick up your ears), que, el 1987, Stephen Frears va adaptar al cinema amb Gary Oldman i Alfred Molina (Alan Bennett signava el guió). El dramaturg, a més, va deixar escrits un grapat de diaris que Lahr va ocupar-se d’editar (The Orton Diaries). Isaias Fanlo, acadèmic, escriptor (col·laborador de Núvol) i autor de la introducció del primer volum, parla d’uns diaris que combinen comentaris sobre la vida privada (aventures amoroses) i trajectòria professional (èxits, projectes…). “Els diaris són un complement de l’obra. Orton no els escriu només per a si mateix, també vol que siguin llegits pels lectors del futur”. A Catalunya, recorda Rosich, les obres d’Orton s’han representat poc: Botí al Romea, el 1989; o Entretinguem el Sr. Sloane a l’Art en Brut. “No és fàcil muntar-lo. Les seves no són comèdies del tot evidents lingüísticament”.

La pròxima novetat de Prometeu Edicions, dèiem, serà el teatre maleït de Tennessee Williams, que Rosich està traduint. Les peces incloses al volum són textos experimentals, surrealistes, allunyats del Williams més popular i comercial. Són obres dividides en dos volums: un recull la part més arriscada i arty de l’autor; l’altre se centra en el final de la seva carrera, un moment “crepuscular” on “el públic i la crítica ja li donen l’esquena”. Entre les obres escollides hi ha Vieux carré —on brota el jo del jove Williams, que es reconeix homosexual— o Camino Real, que Rosich va adaptar per a un muntatge de Calitxo Bieito estrenat a Chicago el 2012.