El salt de fe de Dino Buzzati

La ciutat de Belluno forma part de la regió italiana del Vènet, igual que les localitats de Vicenza, Luvignano o Treviso. No són poblacions gaire conegudes per l’ull turístic, que vira irremeiablement cap a la Toscana o la capital, però totes elles comparteixen certs elements que les fan úniques: una gran saviesa, un pessic de senyoria, no poca d’elegància i una llum extraordinària, resultat de la influència benèfica de l’antiga Reppublica di Venezia. Una terra serena i tranquil·litzadora, en aparença, on els neguits no poden arrelar de cap de les maneres. Però on també es cometen molts pecats, sovint més estranys i perversos que els de les altres regions del país, i on s’amaguen tota mena de successos paranormals, que no són sinó romanalles folklòriques d’una tradició que es nega a morir davant la inèrcia ferotge de la modernitat. L’últim alè, potser, d’aquella Itàlia espiritual que encara avui perdura a cruïlles insòlites, congostos deserts i poblats silenciosos.

La ciutat de Belluno és també el lloc de naixement de Dino Buzzati (1906-1972), periodista de llarga carrera, pintor i escriptor d’un bon grapat de relats i novel·les, entre les quals es troba la celebèrrima El desert dels tàrtars. L’estiu de 1965, Buzzati començava a publicar al diari milanès Corriere della Sera un seguit d’articles amb l’objectiu de documentar els últims vestigis de la Itàlia popular –quan això significava «poble». Ara Edicions Sidillà agrupa aquest treball de camp al llibre Els misteris d’Itàlia, que aplega una vintena d’articles i cròniques periodístiques traduïdes al català per David Guixeras Olivet, que aporta la dosi justa d’aclariments i informació contextual a les referències més italianòfiles de l’autor.

A cada un dels relats del llibre, Buzzati es dedica a mirar, observar, preguntar, cercar i descobrir les ressonàncies de la Itàlia anterior al Concili de Trento (1545-1563), que tenia com un dels seus propòsits «alliberar les valls italianes de les bruixes, els mags i els éssers malignes que les poblaven». En cap cas es tracta de misteris de ruïnes encantades i criatures sinistres, sinó més aviat de la recerca d’un no-sé-què invisible a la mirada escèptica, un què-sé-jo que sobreviu en la tradició oral, però que no pot explicar-se amb paraules. Llegendes que són narrades en un parell de paràgrafs o que necessiten articles sencers per doblegar la incredulitat: històries de maleficis atàvics, fantasmes del passat, sessions inquietants d’espiritisme o monstres que viuen i udolen des del fons d’un llac misteriós a Castelbaldo.

Grandiós és el relat en què l’autor narra les trobades paoroses de Federico Fellini, autèntic devot del fet paranormal, mentre preparava una pel·lícula: un reguitzell de mags, endevins i posseïts, un vell que es converteix en cavall, una senyora amb visió de raigs X… Un fresc de la Itàlia màgica que inclou, no podia ser d’una altra manera, el prodigi italià per antonomàsia: Gustavo Adolfo Rol. En aquest moment de la lectura, és clar, el lector es troba ja totalment embadalit i embruixat per la ploma convincent de Buzzati i la particular galeria de les meravelles que testimonia. Un gran tinter de plata que desapareix en un tancar i obrir d’ulls? No ho crec pas. Un home que, tot d’una, es fa nan a la vista de tothom? Tinc alguns dubtes. Un altre individu que mata animals d’un espetec de dits? Pot ser… Un artista que manega la matèria a voluntat? Sí, rotundament sí, per descomptat. 

És difícil no entrar a l’univers surrealista de l’autor i tancar la porta amb clau, quedar-s’hi per sempre: creure

Cada una d’aquestes cròniques són travessades per les obsessions immarcescibles de Buzzati, situades en algun punt entre el neorealisme italià i l’esoterisme rural. Així, són freqüents les exploracions de la dimensió misteriosa de la realitat, el sentit del temps i l’espera o les reflexions sobre la mort i la naturalesa de la por; tot franquejat per l’embolcall magnètic del fet quotidià i aparentment trivial, on sovint es maceren les històries que defineixen i enriqueixen una nació. Això no vol dir, en absolut, que el de Buzzati sigui un exercici de pura condescendència amb voluntat de ridiculitzar, tot i que és fàcil reconèixer una fina capa d’ironia que l’autor no pot (ni vol) bandejar. No, l’empresa de l’autor és genuïna, i la seva prosa esdevé transformadora, fins al punt que et fa sentir nostàlgic d’una nostàlgia impossible; com si a través del temps i l’espai pogués agafar el lector de la mà i saltés al buit amb convicció i emoció. Certament, és difícil no entrar en aquest univers surrealista i tancar la porta amb clau, quedar-s’hi per sempre: creure.

Els misteris d’Itàlia és una mirada juganera i romàntica a la cultura italiana de províncies, i que tothom, sigui quina sigui la seva nacionalitat, pot sentir com a seva. És, altrament, una manera creativa de capturar i llegar per a la posteritat un patrimoni que, en el moment de la seva constatació, es dirigia inexorablement a l’extinció, anivellat pel martell uniformador de la modernitat. Deia Buzzati que la fantasia hauria d’estar el més a prop possible del periodisme, en el sentit que l’eficàcia d’una història fantàstica depèn en última instància que s’expliqui en els termes més simples i pràctics. Tal vegada els relats d’aquest llibre siguin pura il·lusió, un reguitzell d’argúcies traçades per un prestidigitador lletraferit. Però aquesta porta, com tantes altres, també quedarà per sempre entreoberta.