Desmembrar la memòria

Un dia qualsevol de 1948, Natalia Ginzburg confessava que un article seu era una mica estúpid. En ell hi havia massa obvietats, i això ho associava a una “febre” comuna dels supervivents del feixisme. Com una mena d’acte reflex, per primera vegada en dues dècades havien d’escriure les coses pel seu nom, i escriure per escriure, per demostrar que estaven vius. Potser els records havien de passar pel mateix sedàs, tot i que recordar des de casa resulta molt més fàcil que des de l’estranger, on no hi ha tauler on posar les peces ni runes que desenterrin els morts de la memòria. Per sort, ara tenim la fotografia. Aquest 2024, Angle Editorial ens descobreix el collage dels records que és El Museu de la Rendició Incondicional, de Dubravka Ugrešić, i gràcies a la traducció de Pau Sanchis Ferrer podem llegir en català un anecdotari que és testimoni del temps i, alhora, de l’oblit.

Dubravka Ugrešić és filla del segle XX, de l’exili. Arran de la Guerra de Iugoslàvia va haver de guanyar-se la vida com a professora d’universitat en diferents països, afegint el seu nom a una llarga llista d’escriptors perseguits. Unes fotografies oblidades desperten tot de records que la fan sentir com “una participant iniciada en algun Secret”, però manquen d’ordre. A partir d’aquest recull desendreçat d’imatges, l’autora decideix amuntegar els esdeveniments del passat i recents com un munt de deixalles que, sense voler-ho, formen un sol cos. Contra la voràgine de successos frenètics de la guerra, El Museu de la Rendició Incondicional és un intent de redreçar la vida des de la condició d’algú que ha perdut el control del destí. Un postmodernisme càlid, farcit de nostàlgia, tranquil, on la tristesa es posa al davant de la pretensió literària i les situacions banals són les protagonistes, perquè ens fan saber com som des d’una perspectiva inesperada.

Un amor interessat a Lisboa, conversacions amb refugiats bosnians a Berlín, tensions quotidianes amb les companyes de pis índies o simplement jugar al Tarot amb les amigues. El refugiat viu com en un somni, desorientat, tot li passa pel davant sense reaccionar a temps, a mercès de les convulsions tectòniques de la història. Com a producte inesperat de la globalització es veu obligat a buscar un sentit al seu entorn, una identitat que és evident pels autòctons. “Els objectes amb el temps han establert uns lligams més subtils entre ells”, diu Ugrešić, però també ens ensenya que la memòria és més selectiva del que pensem, que som tramposos de la nostra història perquè volem decorar-la, esborrant fotografies on no quedem ben parats. Als ulls dels altres som forasters, no hi ha mirall on reflectir-se, i la solitud es converteix en un motor creatiu per produir alguna cosa que, en algun moment, espera ser trobada.

No sabem fins a quin punt la fotografia ha influenciat la nostra memòria, de la mateixa manera que el cinema també ha canviat la forma com somiem. Som fotografies desenfocades movent-se, sense saber on aterrar, o “peces de museu errants” que busquen alguna resposta qui sap on. Des del paràmetre més íntim de la ment humana Ugrešić sap donar forma a l’angoixa, pot dir les coses pel seu nom i, des d’un gènere completament inhòspit, a cada pàgina ens demostra que per recordar la teva història has de recordar la dels altres, que som un caos on els records van i tornen i que “l’àlbum i l’autobiografia són activitats fetes per l’àngel invisible de la nostàlgia”. Cal temps per acceptar-ho, com també cal temps per llegir el que ens passa. Perquè també som llibres.