Els gèneres són capitalisme

Adorno el text amb Adorno

Poc ens pensàvem que Virgina Woolf, George Orwell, Vicenç Altaió, Evelyn Waugh, Eugeni(o) d’Ors o Jürgen Habermas formarien part d’un mateix equip: el dels que menyspreen l’olor de multitud, que arrufen el nas a tot producte sorgit de la cultura de masses, incloent-hi, naturalment, les ficcions populars, allò que, en l’àmbit literari, en algun moment se’n ha dit amb tot el menyspreu imaginable literatura de quiosc. El capità d’aquesta formació és Theodor Adorno, que va dedicar uns bons patracols a deixar clar que aquestes produccions eren pernicioses per a l’esperit del poble, amb un repulsa especial per al cinema i al jazz. Segons aquest corrent estètic, tot el segle XX ha estat el malbaratament d’una oportunitat única en la història de la cultura: per primera vegada es disposava dels mitjans per irradiar finesse artística al populatxo, d’elevar-ne l’esperit, però al final només se’ls ha afartat de menjar porqueria. Aquest elitisme cultural, que és l’únic punt de contacte entre el puritanisme retrògrad i els seguidors de l’Evangeli segons Luckács, s’aixeca sobre una adjectivació de tot el que soni a popular prou coneguda i que, en resum, ve a dir que tot allò que ha estat parit dins la lògica comercial capitalista en cap cas pot tenir res a veure amb els nobles propòsits de l’art.

Indústria editorial

No ens esgarrifa gaire sentir dir indústria cinematogràfica; indústria escènica ens fa començar a venir basques; pel que fa a indústria editorial, la glàndula Celan comença a supurar i només tolerem el terme si fa referència a la producció de llibres de text. Però és que la literatura popular és producte d’una millora industrial molt específica: el pas de la premsa plana de fusta a la rotativa de paper continu. Que comporta molta més producció a un cost ridículament inferior i que fa que els inversors capitalistes obrin la cartera amb alegria perquè s’adonen que de la lletra impresa també se’n poden extreure rendiments, si s’hi aplica, ésclar, el seu savoir faire empresarial. Aquesta millora industrial de mitjans del XIX coincideix amb l’augment de la corba de demanda lectora: més població alfabetitzada que, amb les millores laborals, té més temps per a activitats ocioses i que, a més a més, com que cada cop està concentrada en ciutats més densament poblades, perd més temps en aquest purgatori diari que és el desplaçament en transport públic de casa a la feina.

La industrialització de la lletra implica la necessitat d’un proletariat literari; el primer de tots s’agrup al voltant del Gurb Street londinenc i provoca una cosa impensable fins al moment: juntament amb el periodisme, permet la professionalització literària, que aparegui la figura de l’escriptor com a ofici, amb uns terminis, unes quotes de producció i una apropiació de la plusvàlua idèntica a la de qualsevol altre treballador de l’era moderna.

Aquest canvi de paradigma fa que s’adoptin les mateixes estratègies i dinàmiques de producció industrial que la resta de béns de consum, com ara:

– L’homogeneïtzació dels productes, per una qüestió de costos de producció, d’arrambar-se a allò que funciona (és a dir, que ven), però també perquè si el boli bic funciona, qui vol tocar res?

– La quantificació de les vendes com a criteri objectiu de qualitat d’un producte.

– La novetat com a argument estètic.

– L’ajustament del producte al gust del consumidor, encara que sigui a través de l’esoterisme dels estudis de mercat. De fet, en les ficcions populars, la figura de l’autor es difumina fins a la pràctica desaparició, perquè qui les «crea» és el mercat. Una obra de gènere es tracta d’un producte social pensat des del seu moment més primerenc fins a l’acabat final per a complaure el públic, el qual emet el seu vot de conformitat mitjançant l’acte de consum. Així, en una ficció popular (i soc volgudament generalista, disculpeu) no s’hi expressa cap interioritat artística sinó una demanda dels consumidors.

– L’afany de fidelitat de marca, ja sigui a un gènere, una col·lecció, una editorial, un autor, una saga… Això explicaria per què hi ha títols tan genèrics, intercanviables, en les ficcions populars: quantes entregues de James Bond no es podrien dir Només es viu dues vegades? I del cicle «Millenium», Els homes que no estimaven les dones? I de la saga Crepuscle, a qui li importa saber quina entrega és l’Eclipsi, l’Albada o s’Horabaixa? Tant li fa el títol concret, l’únic que compta és saber que pertanyen a una determinada marca, quina sigui la variació de torn del producte acaba sent una qüestió menor.

– Etcètera.

Encara dins la lògica industrial, les formes de comercialització sorgides en aquells seixanta anys formidables (pel broc gros: 1860-1920) van ser molt variades: la novel·la per entregues i per fascicles, les novel·les de duro, les publicacions de butxaca i tapa tova, el bolsilibro, les subscripcions, el pulp… No obstant això, una d’aquestes formes destaca per damunt de la resta perquè és determinant per a l’evolució de les ficcions del segle XX. Determinant és poc: transcendental. Si hagués d’apostar-ho tot a un únic canvi que hagi estat el més important en els últims dos segles en matèria de ficció seria aquest: l’aparició del fulletó.I com que l’assumpte té molt de suc el reprendrem a la següent entrega.