Pilar Aymerich a la Tecla Sala

L’exposició, produïda conjuntament amb el Círculo de Bellas Artes de Madrid i amb la col·laboració de La Fábrica, aplega més de 150 fotografies, un curtmetratge, un documental i material d’arxiu que abasten tota la seva carrera.

Pilar Aymerich té una molt llarga trajectòria professional com a fotògrafa “freelance”. Ha gaudit de plena llibertat per treballar en diversos mitjans i projectes personals. I aquesta vocació per la independència personal està present a tota la seva obra, que cobreix uns períodes especialment dinàmics de la nostra història recent.

L’ull i la càmera d’Aymerich han viscut episodis i moments  rellevants del període final del franquisme i els anys de la transició: vagues sindicals, manifestacions polítiques, reivindicacions feministes, moviment LGTBI i la vida de dones. D’altra banda, s’ha ocupat àmpliament del món de la cultura, més especialment del teatre, al qual sempre ha estat vinculada. També ha destacat en el camp del retrat, un gènere en què es va iniciar fent tàndem amb la Montserrat Roig, amb entrevistes a personalitats del món de la cultura per Serra d’Or i altres publicacions i programes de televisió.

Cal destacar l’alt grau de compromís social al llarg de tota la seva obra i molt en particular amb el món del feminisme, que en aquells anys es trobava encara a l’inici de les seves reivindicacions, lluny de la projecció que té actualment.

El que veureu al Tecla Sala és una mostra molt ben triada de tota aquesta obra que hem tractat de sintetitzar en aquests breus paràgrafs. L’exposició està estructurada amb un criteri cronològic, que avança amb precisió al llarg dels anys, i alhora agrupa les fotografies en blocs temàtics que eviten la dispersió de les imatges. D’aquesta manera se’ns presenten petites sèries que Aymerich va anar generant al llarg del anys.

La gran majoria de les fotografies són analògiques i en blanc i negre, que és el format habitual de la fotògrafa, encara que també es mostren dues sèries de la darrera època en color.

Al llarg d’aquest periple es poden apreciar els grans trets de l’estil fotogràfic d’Aymerich. Trobo que la seva és una fotografia directa, clara, lluminosa, sense cap mena de falsos efectismes. Respira l’estil de la fotografia humanista francesa d’aquells anys. I aquests dies que tenim al KBr de  Barcelona una altra antològica del gran mestre Henry Cartier- Bresson m’ha semblat que al Tecla Sala podíem retrobar algunes ressonàncies de la seva fotografia.

Ens podríem entretenir a descriure i comentar amb més precisió les diferents sèries, però penso que, tant per les persones que vagin a veure l’exposició com pels que vulguin aprofundir en la rica personalitat de Pilar Aymerich, serà molt més profitós recórrer a tot allò que ella mateixa ens va explicar sobre la seva manera de ser i les seves experiències vitals en una agradable xerrada que vàrem mantenir ja fa uns anys al seu estudi del barri de Gràcia. Rellegint ara les seves paraules trobo que no han perdut gens de vigència i de ben segur ajudaran al lector a conèixer millor la persona i la seva obra.

La Pilar és una dona d’àmplia cultura i molta experiència acumulada, és una gran conversadora i parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Una vida que comença als disset anys quan, després d’estudiar batxillerat en un col·legi de monges, l’any 1957 entra a l’escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, creada per en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany, dos personatges amb qui des de llavors l’unirien estrets llaços d’amistat. L’Adrià Gual, com diu la Pilar, “era un focus de resistència intel·lectual i catalanista on em vaig formar culturalment. A més de teatre, estudiàvem història, art, literatura, i convivíem amb músics, pintors i artistes de les més diverses especialitats”.

Allà coneix també la Montserrat Roig, que més endavant havia de ser un punt de referència en l’inici de la seva carrera professional. Ella amb disset i la Montserrat amb setze eren “les nenes”, i quines nenes, de l’escola.

Després dels quatre cursos d’aquesta enriquidora formació, decideix córrer món i fa una estada d’un any a Londres amb la idea d’obrir nous horitzons i perfeccionar els seus coneixements teatrals. Allí contacta amb tots els moviments de l’explosió cultural londinenca i, llavors, als vint-i-un anys, és quan comença a interessar-se per la fotografia amb la idea d’enregistrar tot allò que està vivint en directe. Sembla que no se li dona malament i a poc a poc es va introduint en l’ofici. Llavors demana al seu pare que li faciliti una càmera i ell li envia des de Barcelona una Voigtlander de la família, i així comença tot.

“Sóc una dona d’intuïcions”, diu la Pilar, “i un any després se’m va ocórrer contactar amb un oncle fotògraf que vivia i treballava a França”. Xavier Tarragó s’havia exiliat amb la dona i quatre fills al final de la Guerra Civil. Havia treballat per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, on havia coincidit amb Català Roca, que fins i tot el menciona en un passatge de les seves memòries. L’oncle era un gran professional i dominava especialment el laboratori. Marxa cap a França, doncs, on s’hi està un any i completa la seva formació, fins llavors totalment autodidacta. Des d’aquell moment el laboratori passa a formar part del seu dia a dia. Encara avui es revelen les seves còpies en blanc i negre per aconseguir aquells positivats que requereix el seu confessat perfeccionisme.

En arribar a Barcelona retroba de seguida la seva companya d’estudis,  la Montserrat Roig, que li proposa treballar plegades en una convocatòria de reportatges de Serra d’Or. Guanyen un dels premis amb un treball sobre les dificultats de tres joves artistes d’aquells moments: Ovidi Montllor, Josep Maria Benet i Jornet, i Joan Lluís Marfany. A partir d’aquí reben l’encàrrec d’un seguit d’entrevistes de personatges que estan retornant de l’exili i ella serà l’encarregada de retratar-los. Pere Calders, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Víctor Alba, Neus Català i tants d’altres passen per davant de la càmera de la Pilar en unes fotografies que avui són ja icòniques.

A partir d’aquí comença una llarga carrera, sempre entorn dels temes que l’apassionen: la dona, els moviments socials, el teatre, la cultura. La gent, en definitiva. I sempre treballant pausadament, sense presses. Les fotos “s’han de preparar”, diu la Pilar, “perquè per a mi la fotografia és reflexió: si només dispares i no penses estàs perdut. Mai m’ha fet por no aconseguir una foto, el que de veritat m’ha fet por és fer fotos dolentes. No soc partidària de fer moltes fotos pensant que després ja m’ho miraré; si no ho veus clar mirant pel foradet vol dir que no està bé i no cal disparar.”

Potser per tot això la seva carrera professional s’ha desenvolupat sempre com a freelance, és a dir, sense cap contracte laboral fix amb alguna empresa o mitjà de comunicació, on són tan freqüents les corredisses darrere de la notícia. Col·labora regularment, això sí, amb tot un seguit d’institucions i revistes que li encomanen reportatges, com ara Destino, Triunfo, Cambio 16, Jano Humanidades.  Sempre en publicacions i amb col·legues situats en l’àmbit de l’esquerra perquè, diu la Pilar, “jo sempre he sigut una dona d’esquerres”.

Treballa també amb col·laboració amb escriptors, periodistes i artistes de totes les branques que la trien com a allò que en podríem anomenar la seva “fotògrafa de capçalera”; una figura que certament existia en una època en què les relacions personals eren més intenses en el món de la cultura, i la fotografia era encara patrimoni d’una professió. Així, firma reportatges i cròniques amb Manolo Vázquez Montalbán o Baltasar Porcel i fa les portades dels discs d’Ovidi Montllor i altres cantants.

Fidel a la seva formació teatral, Aymerich explica que “per a mi tot esdeveniment té un començament, un punt culminant i un desenllaç. Jo busco i espero sempre que es produeixi el moment àlgid per fer la meva fotografia. D’altra banda, sempre he tingut una visió intimista i així, per exemple, quan fotografiava una manifestació cercava sempre una cara, una expressió, aquell gest en el moment adequat que pogués explicar tot el sentit de l’acte.”

Aquesta formació es reflecteix també en els retrats d’Aymerich, on no només la mirada i el gest són essencials, sinó també l’ambient en què es mou el protagonista. Com ella mateixa diu, ”cal preparar l’escenografia abans de començar la sessió fotogràfica i organitzar-la com el crescendo d’una obra teatral, fent que en el moment culminant el fotografiat se senti el més còmode possible”.

La condició femenina ha estat, com hem dit, un dels eixos  de la seva carrera. Primer pel seu interès pel tema, però també perquè en la seva època era una de les poques fotògrafes professionals, juntament, per exemple, amb Joana Biarnés o Colita. Ella mateixa explica que “a mi, ser dona m’ha donat més avantatges que inconvenients en la professió. Jo, que molt sovint era l’única dona present en els actes que cobria, treia profit de la meva condició femenina”. “«Tu sempre estàs a primera fila», em deien. Sovint anava amb faldilla tubo i tacons i passava desapercebuda en les manifestacions; recordo que un cop, mentre esperava el pas de la capçalera i dissimulava pintant-me els llavis amb un mirallet, un policia em va voler protegir tot dient-me: «Señorita, váyase por la otra calle que aquí va a haber jaleo!»”.

Parlem també, és clar, de les diferències en l’exercici de la professió avui i quan ella va començar. És cert que avui es parla molt de fotografia i que se succeeixen les exposicions de fotografia a tota mena d’àmbits museístics i sales d’exposicions. Però enfront d’aquesta fotografia espectacle, la realitat, diu la Pilar, és “que el fotògraf com a professional creatiu està pitjor que mai; hi ha moltes dificultats per col·laborar amb els mitjans i una gran competència que ha generat el món digital; sovint el mateix periodista es fa les fotos i ja no cal no recórrer al fotògraf”.

Encetem finalment l’espinós tema dels arxius del fotògrafs, la seva cessió i la complexitat de la seva gestió. La fotògrafa va cedir el seu arxiu d’uns 100.000 negatius a l’Arxiu Nacional de Catalunya conservant-ne els drets. Però em fa observar, amb tota la raó, que “s’hauria d’evitar que es perdi la memòria oral del fotògraf, que conté elements de molt interès per a la interpretació de les seves imatges. Jo acoto sempre els meus fulls de contacte amb informació sobre la data, el lloc i les circumstàncies en què es van fer les fotografies, les quals guanyen així molt valor. Les cessions d’arxius s’haurien de fer en vida del fotògraf perquè en aquest país sembla que t’hagis de morir perquè et facin cas”.

Després de parlar amb la Pilar una llarga estona, un té la sensació que és una enamorada de la seva professió perquè, com ella diu, “jo no treballo de fotògrafa, visc com a fotògrafa”. I també que la seva curiositat i els seus amplis interessos culturals li han permès documentar un període apassionant de la nostra història recent i gaudir, alhora, del contacte i l’amistat d’alguns del seus més destacats protagonistes. Tot un privilegi que es veu avui recompensat amb l’ampli reconeixement que està tenint els darrers anys la seva obra que aquest dies es pot veure al Tecla Sala de l’Hospitalet.