Josep Igual. Vianda literària per a peixos que remunten el corrent

Sacralitzat per uns, menyspreat per d’altres, el de la literatura és un món que sense ser potser massa valorat socialment sí que és molt apreciat en determinats àmbits. I tal i com passa en altres expressions culturals, sovint algunes de les veus literàries més interessant són aquelles que no vénen emeses per les patums del sector, sinó per aquells que tot i no tindre res a envejar dels grans noms –en alguns casos, l’enveja hauria d’anar en direcció inversa– formen part d’este món d’una manera molt més discreta. Són obres i autors que en la societat de la sobreimpressió i el best-seller acaben transformats en notes a peu de pàgina; anècdotes que difícilment esdevindran categoria. Este és, de fet, el seu valor principal; i és la consciència de no ser «d’eixe món» –com diria Raimon– el que efectivament els permet ignorar els límits d’una autocensura –la pitjor d’elles– ja massa quotidiana en la primera divisió del món cultural.

Un dels exponents d’esta realitat a estes terres de cruïlla que avui dia anomenem les Terres de l’Ebre és Josep Igual i Febrer. Nascut a Benicarló el 1966 i rapitenc d’adopció des de fa dues dècades, la seua és una veu satisfeta –que no necessàriament orgullosa– de la seua independència quasi militant. La nostra trobada a Amposta, a les sis de la tarda d’un dilluns –dia que, segons té establert, puja fins a la capital del Montsià per a visitar amistats– prendrà forma de camí de sirga. Acompanyant el riu, comentarem la jugada entre jóvens fent footing, adolescents acabats de sortir de l’institut i colles de xiquets jugant al carrer.

Josep Igual parla espai; a vegades, només que hi hage una mica de soroll ambient, quasi ni se’l sent. Ho compensa ordenant els pensaments ràpidament i lligant de manera àgil els temes de conversa: ou o gallina, es fa difícil valorar si són els anys de faena com a periodista, editor, columnista i altres oficis relacionats amb les lletres els que justifiquen esta facilitat, o si és a l’inrevés. Parlar d’aire absent seria enfonsar-nos en el toll dels llocs comuns; tanmateix Josep Igual no té temor a confessar-se descol·locat pel moment actual. Carregat de sensibilitat i alhora (potser caldria dir i per això) mordaç –qui conegue els seus treballs narratius ho pot testimoniar– Josep Igual s’erigix com una persona extremament crítica amb l’entorn, en tots els sentits de la paraula.

Si la situació és tèrbola en tots els àmbits, al món cultural el moment no és millor. Blasma el clientelisme i la progressiva mercantilització dels mons musical i literari: «En massa casos l’editor ja no et critica i t’edita una obra», lamenta, «sinó que es limita a enviar-te un contracte a signar». Però la societat de l’espectacle i les presses no afecta només a com considerem que cal tractar l’obra («Sembla que calgue editar com més llibres millor») sinó també l’obra ella mateixa, i prioritzar quantitat sobre qualitat té conseqüències: «Es publiquen llibres que semblen pre-guions cinematogràfics», sentencia. Però les facilitats per a publicar que implica l’abaratiment de costos i el món digital tenen també molts avantatges, i celebra l’aparició d’alguns projectes menuts interessants.

Es resistix a considerar-se un “autor difícil”, a fer “literatura pura” i a tota una sèrie d’epítets amb què la premsa cultural tendix a etiquetar-lo. Entre resignat i divertit (reconeix que és «incapaç» de no dir les coses tal com les sent), admet que la seua posició perifèrica (geogràfica, però també dels grans corrents culturals i polítics) i el no casar-se amb cap gran família han contribuït a alimentar esta imatge; i que si bé això li ha tancat alguna porta, també li n’ha obert de no tan ben retribuïdes però sí «molt més estimulants».

Prolífic escriptor en àmbits com la narrativa i la poesia, el de Benicarló presenta ara Plàncton, un recull dels textos publicats durant els darrers cinc anys al seu blog homònim. En temps en què poder palpar un objecte cultural és encara un valor afegit, algú va decidir que la prosa poètica que Josep Igual aboca al seu espai digital bé valia un recull físic. I va molt fer bé: només cal llegir quatre o cinc de les desenes de breus textos que conformen el llibre per a constatar com estes construccions literàries són edificades per un arquitecte de primera línia.

*Josep Igual presentarà Plàncton el pròxim 15 de febrer a les 20h a la Sala d’Adults de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta.