Sophia de Mello, la llum d’un dia net

L’equip d’Edicions del Buc treballa amb cura i paciència. Fa arribar pocs llibres als taulells, però els que posa en circulació són, gairebé sempre, propostes raonablement rumiades. Seva és, per exemple, l’edició de l’única traducció catalana que podem llegir de Louise Glück, la guanyadora de l’últim Nobel de Literatura. N’hem d’agrair també la darrera antologia —una selecció personal— de Salvador Jàfer o l’edició del segon poemari de Xènia Dyakonova (Dos viatges). Fa un parell de mesos rebíem una altra bona elecció: Llibre sisè, una de les obres de referència de la poeta portuguesa Sophia de Mello, nascuda a Porto el 1919. La traducció del poemari la signa Jordi Sebastià.

L’univers poètic de Mello ens l’explica el poeta i crític Rui Lage al tancament del llibre. És un text breu, però del tot aclaridor, una semblança ràpida que perfila la marca literària de l’autora portuguesa, poeta però també narradora (el 2018, Lleonard Muntaner va publicar els seus Contes exemplars). Mello, diu Lage, pertany a un “llinatge antic”, a la nissaga que lliga l’iniciador António Ferreira (autor de la primera tragèdia portuguesa) amb Ricardo Reis (és a dir, Pessoa, una versió) o Eugénio de Andrade, coetani de la poeta. Mello i Andrade, juntament amb Herberto Helder, són l’última baula d’una tradició que guarda la ploma al gir del segle. Per Lage, aquests tres poetes representen “la fi d’una era”, l’era que va arrencar amb Camões, el ‘príncep dels poetes’ lusitans, un temps d’esplendor clàssica.

Ens trobem, doncs, a l’última estació d’una glòria lírica que Mello, involuntàriament, comença a tancar. Aquest final té el rostre d’una voluntat clara: recuperar la bellesa esmunyedissa del món i representar-la, atrapar-la, paraula a paraula. En aquest sentit, Lage palesa com la poesia de la portuguesa és el resultat del temps —i l’esperit— del món en què va viure i escriure. Això és, sobretot, la segona meitat del segle XX, un període de “racionalització” i “pèrdua de la natura”. Lage sintetitza la voluntat de la poeta en un “desig de reencantament” del món, d’embelliment i aliança. La de Mello, però, no és una operació ingènua. La fascinació renovadora oscil·la entre la fragilitat i la ferocitat. És una bellesa “difícil, dolorosa i solitària”. Una bellesa serena amb “tonalitats obscures”. No és un consol fàcil. “Tota sola vaig caminar pel laberint / Vaig acostar el meu rostre al silenci i la tenebra / Per buscar la llum d’un dia net”, escriu la poeta a Laberint. Precisament per això, per aquest retrat doble i honest de la bellesa —molt clar al poema L’estrella—, Mello no ha tingut successor. “Els poetes són pudorosos amb la bellesa”, diu Lage sobre les noves generacions. “I amb el cant”, afegeix: “Mello va ser una de les darreres a cantar”. El cant entès com a composició èpica i popular. Tot, veiem, ens empeny permanentment a un final de tradició.

El poeta i editor Pau Sanchis (o Sif, que és el cognom amb què signa els poemaris) diu que la publicació de Mello és fruit de la proposta del traductor. “Sebastià tenia la idea des de feia temps i, de fet, ja havia traduït altres poetes portuguesos com ara Andrade”. “Llibre sisè [publicat el 1962] és un recull important en la trajectòria de Mello. És el primer en què es veu el seu compromís ètic, moral i fins i tot polític amb algunes de les idees que la portaran a ser, primer, opositora del règim de Salazar i, després, una membre destacada del Partit Socialista Portuguès [va ser diputada durant l’Assemblea Constituent del 1975]”, assenyala Sanchis. “A més, és un llibre en què sembla que vol posar ordre a la seva obra. El llibre, de fet, és el sisè, però, en realitat, és el setè que va publicar. Posar-li aquest títol implicava rebutjar la seva primera obra. És un llibre important per entendre la seva trajectòria”. L’editor destaca tres aspectes fonamentals d’aquest Llibre sisè. Són “l’elegància oceànica de les imatges marineres”, “la llum neta i clara del poema” i la capacitat d’abocar “una mirada nova sobre el món, de tornar a sorprendre’s amb les coses”. Així ho expressa la mateixa poeta a En el poema: “Preservar de decadència mort i ruïna / L’instant real d’aparició i de sorpresa / Guardar en un món clar / El gest clar de la mà tocant la taula”.

El poeta català que més l’ha traduït —amplia Sanchis— és el menorquí Ponç Pons. “A banda, però, del treball de traducció, crec que hi ha punts de connexió entre tots dos, suposo que en la fascinació pel món mariner, en la grecitat”, sosté. Grècia, en efecte, treu el cap en aquest poemari. Apareixen llocs i elements de la tradició clàssica (Delfos, Cnossos, temples i ruïnes, muses…), però el lector també passa per Babilònia o topa amb personatges bíblics. Tot el llibre està submergit en una aigua atemporal i antiga.

Mello treballa –escriu– amb una panera d’imatges molt clares, molt freqüents, gairebé obsessives. La llum purificadora, el mar com un regne, les grutes, la costa i els seus materials, els vestigis de tradicions antigues, el desert… Tot irromp intermitentment. També els temes, sempre vinculats a la natura i al paisatge, es mouen en aquest balanceig, en un ball d’anada i tornada. Mello reflexiona sobre la memòria, la mort, el pas del temps (“El temps em divideix / El temps em travessa / I em separa viva / Del terra i de la paret / De la casa primitiva”), la pèrdua, la poesia (“Potser el dia em demana que jo el digui?”), el llegat (“Encara que jo mori el poema trobarà / Una platja on trencar les seves ones”), el fet de viure, etc. Formalment, la poeta és destra en la combinació de caixes. Mescla formes breus i llargues, formals i lliures; fins i tot opta per la prosa quan vol explicar un parell de somnis. De referències, més enllà de les clàssiques, se’n troben poques: Pessoa (“I ets semblant a un déu de molts noms”) i una traducció del poeta romàntic Heinrich von Kleist. La nació portuguesa només apareix, almenys clarament, a Pàtria, que, apunta Lage, és l’expressió d’una utopia (“Per un país de llum perfecta i clara”). No cal dir que la lectura de Llibre sisè és plenament recomanable; el poemari s’ha de llegir com el colofó del desig de possessió d’un món que sembla perdre’s (“Vull el cant l’aire l’anemone la medusa”, diu Mello a Algarve).

Sophia de Mello, dèiem, va néixer el 1919 a Porto i morí el 2004 a Lisboa. Va publicar el primer recull de versos el 1944 (Poesia) i des d’aleshores no va parar de lliurar poemaris amb regularitat. Entre els reconeixements que va rebre destaca el Premi Camões, el més prestigiós de les lletres portugueses (en un sentit global: Portugal, Brasil, Angola, Moçambic…). A banda de la poesia, Mello també va cultivar la literatura infantil i la traducció (de Dante, Shakespeare, Paul Claudel…).