Riudelletres, una festa del llibre

El Riudelletres, la fira literària de Sant Pere de Riudebitlles, ha celebrat enguany la seva vuitena edició, amb la voluntat d’obrir-se al públic general, però sense deixar de banda els professionals del sector. Potser per això des de l’organització Jordi Romeu Carol afirma que l’objectiu de les jornades és «acostar la literatura de la comarca [l’Alt Penedès] a la gent de la comarca». Així doncs, el tema del segon dia, «La literatura com a eina de cohesió social», bé podria haver estat el de tota la fira.

Només començar la primera xerrada, encara en la fresca de les 10:30 h i sota la mirada impertèrrita de l’Església romànica, l’escriptor Àngel Burgas i l’il·lustrador Ignasi Blanch van reivindicar la necessitat d’acostar la literatura als joves. La conversa, titulada «La literatura juvenil d’avui i la il·lustració com a element clau», va tractar la importància dels mestres i professors com a mediadors entre l’alumne i els llibres. D’altra banda, Burgas defensava que s’han d’introduir els problemes socials actuals a les obres juvenils, que és el que fa al seu llibre Els contes de Lesbos, il·lustrat per Blanch. Davant de les reticències del sector editorial, aquest últim va defensar la utilitat de les il·lustracions per fer la literatura més accessible als joves, i va reclamar una major presència de les arts a l’escola, perquè «com menys ens expressem, més dominables serem». Com deia Burgas, els llibres, al cap i a la fi, ens poden salvar.

Després d’una mitja hora de pausa que la gent va aprofitar per tafanejar entre les gairebé vint parades d’editorials, llibreries i associacions, la narradora oral Jordina Biosca va començar la narració oral per a joves «Un plaer», que va enllaçar sense fer-ho explícit amb l’acte titulat «La narració oral com a eina de dinamització lectora». Mentre els més petits s’entretenien amb un joc de pistes pel poble i una part dels assistents escoltaven una de les presentacions de llibres que es van encadenar durant tota la jornada, Biosca divertia i captivava el públic en l’acte del dia que sens dubte va atraure el major nombre d’adolescents.

Entre lectura i lectura, que feia triar als joves presents, la narradora reflexionava sobre la importància dels llibres, però no com a objecte de culte, sinó pel seu contingut. Ella, deia, els cremaria, i citava Bohumil Hrabal quan parlant de la Inquisició escrivia que «si en aquell moment algú hagués volgut cremar llibres, hauria hagut de tallar caps humans». Per poder-los cremar, però, cal que continuïn formant part del nostre imaginari col·lectiu. És ineludible, doncs, fer que els joves llegeixin. Això es pot aconseguir, defensava, amb poemes com La vaca suïssa de Pere Quart, que acaben fent més atractiva i accessible La vaca cega de Maragall.

La literatura també va ajudar a la cohesió social gràcies a la distesa sobretaula, un cop escurat del dinar servit al Casal municipal de la gent gran. Acabat el descans, de durada més que suficient, i amb la mainada esgotada després d’un contacontes i un taller d’il·lustració, va començar l’últim dels actes: la tertúlia «La novel·la negra, un gènere incombustible». Eren les 18:30 h i la fresca havia tornat, però no va espantar el públic, molt més nombrós que al matí.

És important, afirmaven, que els catalans llegim novel·la negra ambientada a Catalunya, perquè hi estarem connectats, ens parlarà de nosaltres.

La conversa, conduïda per Laia Santís, va aconseguir tocar gairebé tots els punts del procés creatiu dels autors Xavier Zambrano i Clàudia Pujol, i discutir les claus de l’èxit de la novel·la negra. La conversa va ser àgil i divertida, potser perquè malgrat escriure el mateix gènere, els autors tenien poc a veure l’un amb l’altra. Ell té com a referent els escriptors de la dècada dels cinquanta, i escriu de manera lírica i des de la ironia, lluny del model de novel·la negra nòrdica, que troba massa llarga. Ella, en canvi, té precisament entre els seus referents escriptors nòrdics com Stieg Larsson o Henning Mankell, i per tant fa llibres relativament llargs i amb un estil més proper al true crime o el thriller. Zambrano, que presumeix d’escriure amb paper i llapis, ha enllestit l’última novel·la en només un estiu. Pujol treballa amb ordinador, i ha trigat deu anys a acabar la darrera obra, potser perquè ha privilegiat la documentació i la versemblança, cosa que, en canvi, preocupa menys a l’autor de Lleugera sang (Llibres del Delicte).

Però deixant de banda les preferències personals i les maneres d’organitzar-se la feina, tots dos van coincidir a defensar una novel·la negra que sigui reflex de les preocupacions d’una societat determinada. És important, afirmaven, que els catalans llegim novel·la negra ambientada a Catalunya, perquè hi estarem connectats, ens parlarà de nosaltres. Per això el negre és un gènere que triomfa, deia Zambrano, perquè «no és escapista, sinó que està a tocar de carrer» i tracta els temes humans bàsics, com les necessitats i la mort. Pujol en destacava també el llenguatge accessible, que beu del periodisme, i que fa de la novel·la negra una porta d’entrada a la lectura per a molta gent. Això i que és hereu de la tragèdia grega més fatalista, de narració altament dramàtica, explica segons els ponents l’èxit d’aquest gènere a casa nostra.

A més, van voler posar en valor una evolució positiva de la novel·la negra, que des de les col·leccions «La Cua de Palla» d’Edicions 62 i «La Negra» de La Magrana, ha deixat enrere complexos sobre un argot criminal suposadament massa castellanitzat i poc realista, i ha donat veu a les dones, que fins fa no gaire hi eren només com a representació de la «femme fatale, la protegida, la secretària fidel o la prostituta caiguda en desgràcia», criticava Pujol. Perquè la literatura continuï evolucionant, i cohesionant el territori, propostes com el Riudelletres són imprescindibles.