Més enllà d’Alícia

Les exposicions que més m’atreuen són les que, més enllà del seu contingut, em provoquen pensaments paral·lels i fecunds.

Posem, per cas, Els mons d’Alícia, al CaixaForum Barcelona fins al 16 de febrer. Hi podem endevinar el procés creatiu i editorial de la primera versió del llibre del sacerdot anglicà Charles Lutwidge Dodgson (1832-1898), més conegut com a Lewis Carroll. I les obres d’art (pintura, gravat, cinema…) i també els referents culturals que aquest clàssic instantani de la literatura infantil ha generat.

Permeteu-me, doncs, tres reflexions col·laterals i una proposta complementària.

El llibre Alícia en terra de meravelles fou publicat per primera vegada el 1865, amb il·lustracions de John Tenniel. Aquest llibre inaugura l’edat daurada de l’edició infantil en el món occidental: Tom Sawyer és del 1876, Heidi del 1880, i el Pinotxo del 1883. Històries que la meva generació coneix més per les adaptacions animades per a cinema i televisió que no pas per haver-les llegit en la seva versió original.

D’altra banda, és irònic però perfectament lògic que, en el context de la revolució industrial, quan la infància s’incorpora en massa a les fàbriques i mines, és quan apareix la indústria de la joguina i el llibre infantil. L’infant explotat com a productor versus l’infant privilegiat com a consumidor.

No puc deixar de pensar en l’estructura d’Alícia com a videojoc. Engrandeix i empetiteix a mida que va bevent i menjant diferents aliments… però en un moment concret, si menja d’un costat d’un bolet es fa gran, i si menja de l’altre, petita. Shigeru Miyamoto i els seus Super Mario Bros fan el mateix. L’imaginari occidental disneytzat va influir en Miyamoto-San (Donkey Kong està inspirat en un episodi de Popeye), i a la dècada del 1970, Japó va començar a inundar occident amb adaptacions animades com Heidi (amb el “Ghibli” Hayao Miyazaki com a director artístic, per cert).

La novel·la de Carroll és una crítica a la societat victoriana i a l’acceleració del temps a les ciutats: d’aquí el conill que, rellotge en mà, sempre arriba tard, i el barreter boig (aquests professionals tractaven amb mercuri la pelfa dels barrets i això perjudicava la seva salut). La publicitat, acabada de néixer, esbombava tònics psicoactius per a suportar el ritme infernal de la vida moderna. L’infant, per contra, és el bon salvatge que desmunta el sense-sentit de les convencions socials adultes.

Alícia, en la seva aventura, arriba a prendre tres vegades te. Es tracta d’un producte importat, primer, de la Xina, que després, per qüestions de balança de pagaments, es plantà a l’Índia (la finca particular de les elits britàniques) i es començà a consumir massivament a Anglaterra.

I aquí la proposta: si aneu a veure l’exposició, podeu rematar la jornada amb un te com el que devia de prendre Alícia, un Darjeeling d’alta muntanya. En aquest cas, un First Flush Darjeeling Seeyok, orgànic, acabat d’arribar al Caj Chai (Salomó Ben Adret, 12) del Call barcelonès.

Un darrer consell. No se us acudeixi de demanar sucre, amb el te… o la reina de Cors ordenarà: “Que li tallin el cap!”