Barcelona traç a traç

Petits i grans, de dia i de nit, de manera col·lectiva i individual, des de l’espontaneïtat i la reflexió. Tota circumstància és bona per agafar paper i llapis i posar-nos a dibuixar. El festival Barcelona Dibuixa, celebrat al llarg del cap de setmana del 19 i 20 d’octubre, ens ho ha posat encara més fàcil. Repartits en trenta-dos espais i tres franges horàries diferents (dissabte de 16 h a 22 h i de 19 h a 23 h, i diumenge d’11 h a 15 h), gairebé una quarantena d’activitats i tallers han acostat a la ciutadania totes les aproximacions imaginables a l’art de dibuixar per celebrar, en paraules de Sandra Cinta Bestraten (presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), «el dibuix com una manera de veure el món».

Després de més de tres hores de tallers a ple rendiment, i aforament, i quan els petits es començaven a retirar, s’iniciava la segona tanda d’activitats. La Marta Cartu, il·lustradora i autora de còmics com Hola, Siri i de fanzines com Un tumor muy guay, va dirigir el taller «Les veïnes imaginàries» al Centre Cultural la Farinera del Clot. Un gran mural blanc ple de formes geomètriques representava una ciutat buida que s’havia d’omplir de ciutadans. Els participants havíem d’agafar tres papers, un de cada un dels tres bols que hi havia, i que contenien característiques del cap i del cos, i un interès del nostre personatge. Així, de manera conjunta i amb diferents tècniques, la ciutat es va omplir de veïns que, a través d’una bafarada pròpia, donaven veu a múltiples reivindicacions.

No tothom té la sort de reflexionar a través del dibuix en diàleg directe amb el gran dibuixant que va ser Picasso.

El problema de voler-ho fer tot és que vas sempre corrents a tot arreu. I corrents em vaig arribar al Museu Picasso, epicentre del festival. Vaig assistir, amb un reduït grup, a la performance «Geography of an Arch» del ballarí i pintor Jaime Refoyo. Com que va començar més tard que no m’esperava, vaig tenir temps de visitar el taller de Regina Giménez «Pensar un Picasso». En línia amb la seva trajectòria, en gran part dedicada a extreure elements del seu context original per reorganitzar-los en noves composicions, l’artista ens convidava a agafar els elements de la Natura morta de Picasso i recol·locar-los en nous espais, donar-los una nova vida. «No és el quadre de Picasso que t’enduries a casa, però em serveix per treballar la importància de les parts per formar un tot», em deia.

«Geography of an Arch» no va trigar a començar. La performance, de poc més de mitja hora, es va desenvolupar en diverses sales del museu, buides de visitants. Acompanyat d’una música improvisada i meditabunda, Refoyo es movia per l’espai amb els ulls tancats i s’inclinava davant de làmines blanques col·locades a terra, que guixava amb un carbonet al ritme del seu balanceig. És el que ell anomena «GEOCOCO» o geografia de la consciència corporal. Els assistents no ho sabíem, però la performance havia començat al taller immediatament anterior. L’activitat en conjunt va ser potser la que reflexionava més explícitament sobre l’art de dibuixar: així com el taller tractava el dibuix a mà alçada, la motricitat i l’atenció, la representació posterior, deia Refoyo, volia pensar «la relació del cos amb l’espai que ens envolta» a través de l’empremta que deixem quan ens relacionem amb l’entorn. La línia traçada sobre el paper era la manera de fer tangible aquesta relació, de plasmar-la en un suport físic. No tothom té la sort de reflexionar a través del dibuix en diàleg directe amb el gran dibuixant que va ser Picasso.

Jaime Refoyo fa anys que dona voltes a tot això. De fet, fa dotze anys que va estrenar la performance que vam veure dissabte i en fa tretze que va idear la GEOCOCO i la geografia del pensament, que diu que el cos fa servir un llenguatge geomètric que ens relaciona amb l’espai que ens envolta. Aquesta investigació l’ha portat a realitzar tallers i exposicions al CaixaFòrum, la Blueproject Foundation, el Mercat de les Flors o l’Azkuna Zentroa de Bilbao; i també films com The geometry between me and what I see o Before Thinking, que ara prepara.

I d’espai privilegiat a espai privilegiat. Vaig començar el diumenge davant del Mural per a IBM de Miró, sota la cúpula del MNAC, per assistir al taller conduït per Nadia Hafid, escriptora i il·lustradora, i guanyadora del Premi Núvol Sa Il·lustríssima 2022 i Premi a l’autora revelació del 39è Saló del Còmic de Barcelona. Després d’haver participat en el projecte En Residència a l’institut Jaume Balmes de Barcelona, el resultat del qual es podia consultar en una exposició annexa a la sala de la cúpula, Hafid ha volgut fer arribar el projecte «Postals de vida» als participants del Barcelona Dibuixa. La idea és fer introspecció a través de tres postals, una sobre el passat, la segona sobre el present i la tercera sobre el futur, elaborades totes tres amb tècniques diferents: el collage, el brodat i l’aquarel·la.

Vaig acabar el recorregut a la seu de la demarcació barcelonina del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, davant de la Catedral. L’arquitecte i artista (denominació que ell es refusa a atorgar-se) Julián García Hernández va fer-hi un mural als vidres de la façana que toca a la plaça Nova. Seguint el seu exemple, petits i grans, locals i turistes omplien els vidres de la banda del carrer dels Arcs amb els seus edificis predilectes de Barcelona. Observant-los, García Hernández m’explicava que la seva idea era dedicar l’activitat als edificis corbats, en línia amb la ruta que ha ideat i que podeu trobar al portal arquitecturactalana.cat, juntament amb desenes d’altres rutes per tot Catalunya, com explicava Albert Nogueras aquí. Les corbes en arquitectura tenen diverses raons de ser, em deia: l’estètica, com a la passarel·la del Maremagnum, que imita una platja; la integració urbana, com en el cas del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona; la funcionalitat i el disseny, com a l’estació de Zona Universitària de la Línia 9 del metro; o per requeriments estructurals, com al Palau Sant Jordi.

Quan li vaig preguntar si no li sabia greu que el mural s’hagués d’esborrar, va contestar que no, que fins i tot li semblava bonic. Miró va pintar el mateix vidre l’any 1969 i també el van esborrar. Al cap i a la fi el dibuix no és sagrat, sinó una forma d’expressar-nos entre moltes d’altres. Tot i que potser és una de les formes expressives més inherents als éssers humans, com bé diu García Hernández, «abans de parlar ja dibuixàvem».