Aixòs t’ho pagut an a tu?

«Aixòs t’ho pagut an a tu?», va preguntar la Joana de Can Putades a una cambrera, que no li va saber respondre. Segurament molts de nosaltres també hauríem vacil·lat, i fins i tot molts deveu haver posat mala cara quan ho heu vist escrit. Gràcies al (primer) festival de les variants dialectals de la llengua catalana, el «Posa-hi tu l’accent», ara podem referir-nos al parlar de la Joana com a gironí. Però una cosa és anomenar els dialectes i l’altra donar-los cabuda als mitjans de comunicació. Precisament aquest va ser el tema de l’última de les tres jornades organitzades pel Casal de l’Espluga de Francolí i impulsades pel periodista Òscar Palau i un gran equip de voluntaris, que entre el 27 i el 29 de setembre van abordar el paper i la presència de les variants dialectals en la filologia, la pedagogia, la literatura, la difusió i la música.

A dos de deu del matí, el públic anava apareixent tímidament, encara recuperant-se del concert del dia anterior. Amb el teatre a mig omplir, Fúlvia Nicolàs, Margalida Mateu i Ramon Solsona es van instal·lar a l’escenari per iniciar les «Ponències sobre programes audiovisuals de difusió del català i les seves variants». L’escriptor, conductor de diferents espais radiofònics de divulgació lingüística, va remarcar l’evolució de la manera de funcionar d’aquest tipus de programes. Als primers anys, es venia d’una situació «d’analfabetisme total respecte al català» i calia ensenyar la norma. Ara, en canvi, cal fer exactament el contrari: allunyar-nos-en, donar importància al català oral i explicar els diferents tipus de registres.

Per la seva banda, Nicolàs, directora de Caçadors de Paraules i d’El Llenguado (TV3), va fer gala d’haver produït el primer programa televisiu d’aquesta nova fornada. Va expressar, però, la preocupació de no caure en el típic programa «d’exploradors que van a les terres natives». La solució la va apuntar Margalida Mateu, conductora del programa Tèntol (IB3): en lloc de dedicar cada programa a un territori, es poden centrar en temes que tractin les maneres de dir de cada racó del domini lingüístic, posant tots els parlants en pla d’igualtat. Caldria no menysprear la proposta, tenint en compte que el programa s’emet tres hores diàries a la ràdio i un cop per setmana a la televisió.

Cap a les dotze, amb el teatre ja ple, Marc Segués (RAC1), Enric Balaguer (Ràdio Arrels), Míriam Riau (3Cat), Patrícia Plaja (ex portaveu del Govern) i Òscar Meseguer (l’Ebre) van conversar en la «Taula rodona entre periodistes sobre l’ús de les variants als mitjans». Segués, que la moderava, va començar llançant la dada que el 90% de les intervencions en català a la televisió es fan en la variant central (o estàndard, si és que es diferencien gaire). Aplaudit pel públic, Balaguer va aprofitar ràpidament per advertir que el problema de la televisió catalana li sembla un altre: l’elevada presència del castellà, que els catalans del nord no entenen.

Míriam Riau s’hi va excusar en nom de 3Cat i ha assegurat que, com a provinent de la Catalunya ultraautonòmica, entén la posició dels nord-catalans. El poc català que va estudiar a Mequinensa és molt allunyat del que s’hi parla, cosa que va fer que arribés molt insegura a Barcelona. El conflicte entre la consciència lingüística, que et demana parlar estandarditzant, i la «consciència dialectal», que et fa reivindicar la parla pròpia, està servit: tots van estar d’acord en afirmar que als mitjans catalans has de parlar el català central perquè et prenguin seriosament i perquè la forma no cridi més l’atenció que el contingut. Malgrat tot, mitjans com el setmanari L’Ebre tenen clar que les variants dialectals són part de la identitat dels parlants i que, al cap i a la fi, els periodistes no són divulgadors lingüístics. Per això hi han elaborat un llibre d’estil que els permet escriure en tortosí.

El català és com una mata de jonc. Els joncs s’apleguen, però no es fonen mai en un únic tronc. A l’Espluga s’ha demostrat que el català està unit en la seva diversitat.

La taula va acabar com va començar, amb la constatació que, ara per ara, el principal repte dels mitjans és la presència del català, sigui del dialecte que sigui. Va arrodonir el col·loqui la imprevista intervenció del professor Pere Navarro, que va defensar la necessitat que, sense perdre la identitat dialectal, els periodistes poleixin la llengua, com quan anem a un casament i ens mudem, sense perdre les nostres particularitats.

Després d’un descans de quinze minuts, les influenciadores de Can Putades van conduir la cloenda i, fent participar el públic i dinamitzant un kahoot, van distendre els assistents. Hi van contribuir les breus converses amb les també influenciadores Cèlia Espanya i la Filòloga de Guàrdia, que van reivindicar les xarxes com un espai de creació sense filtres lingüístics, i el conte kamishibais a càrrec del Casal Català del Conflent. Abans d’acabar, hi va haver temps d’escoltar les opinions de l’exdirectora general de difusió Eva Pomares, la sociolingüista Marina Massaguer i del periodista Quico Sallés. La primera va reivindicar el paper de les campanyes institucionals per tornar l’autoestima a tots els parlants, mentre que la segona va citar Bourdieu quan deia que totes les llengües són iguals des del punt de vista científic, però en cap cas des de la perspectiva social, perquè n’hi ha de dominants i de dominades. El toc d’humor el va aportar Quico Sallés que, a partir d’una enquesta a Twitter, ha elaborat el dialecte «parlamentarí», o aquell parlat per la classe política.

I l’humor va donar pas a la solemnitat. El manifest del festival, llegit per Pere Navarro, va afirmar la voluntat del festival de «posar en valor la riquesa que suposa el patrimoni immaterial que singularitza els membres de la nació catalana» i va defensar la diversitat en la unitat de la llengua: «tots parlem igual de diferent». Hi va estar d’acord el nou flamant conseller de Política Lingüística Francesc Xavier Vila, que va reivindicar tots els tipus de diversitat lingüística, més enllà de la geogràfica. El principal repte del govern en aquest sentit ha de ser, va dir, trobar l’equilibri entre l’anonimat i l’autenticitat, que la llengua sigui de tots i que alhora ens interpel·li a tots. Això és el que ha fet el «Posa-hi tu l’accent», que, entroncant amb la quarta de les cinc grans línies d’actuació de la conselleria, ha aconseguit «generar discursos, incentivar actituds i promoure hàbits favorables per al manteniment i l’expansió de la llengua».

El català, va concloure Vila, és com una mata de jonc. Els joncs s’apleguen, però no es fonen mai en un únic tronc. A l’Espluga s’ha demostrat que el català està unit en la seva diversitat.