Si l’allau aplaudiments no era suficient, el Premis 42 han protagonitzat l’estima d’un públic entregat, radical i fantàstic. Carlota Gurt, Joan Roca, Anna Llisterri, Mireia Lleó, Edgar Cotes, Elaine Vilar Madruga, Cristina Macía, Beatriz Alcana, Patricia García-Rojo i César Mallorquí han pujat a l’escenari de la quarta edició de la cita. Des de faristol del Festival 42, els guardonats han omplert amb la paraula emocions i agraïments sobtats. Joan Roca, autor de Sota el fang (La Magrana), ha sigut el gran premiat a millor novel·la fantàstica en català; tanmateix, Roca confessa que les veritables mereixedores són les iaies, «les últimes guardianes de la tradició oral». La seva aproximació del folklore i la diversitat lingüística del Delta de l’Ebre, apropa el lector a un monstre que habita l’insòlit, el desconegut. 

Amb veu trencada, la guanyadora a la millor obra en castellà per El cielo de la selva (LAVA), l’escriptora cubana Elaine Vilar, dedica el premi al seu poble. «A un país completament apagat», es trenca Vilar en referir-se a l’huracà que amenaça casa seva. Transita des del macabre i la crueltat per reflectir l’abús exercit sobre les dones al llarg del temps en una història on la selva n’és un déu famolenc. 

La perspectiva jove ha estat clau entre els guardonats, que en les seves obres han tractat la marginalitat. Darrere del traductor Edgar Cotes, s’amaga un Autor Revelació valent amb el llibre Un àngel cruel (Specula). Un «noiet», com diu, que va trobar una família al fantàstic. «L’afecte que he sentit dels lectors ha fet callar un poquet la veu d’aquest àngel cruel», agraeix Cotes. Sota la cendra (Obscura) de l’escriptora Mireia Lleó rep el premi Alba 42, dedicat a la novel·la juvenil, per destacar que el canvi és possible. La distopia de Lleó recupera la tradició dels mutants per denunciar la societat actual enfonsada a les xarxes socials. «Vaig estar a punt d’abandonar l’escriptura milers de cops, però de vegades només hi has de creure», somriu Lleó.

En castellà, l’autora revelació Beatriz Alcana recupera la literatura de fulletó a Teseo en llamas (Ediciones del Viento) per fer-ne un retelling de la mitologia pròpia, en el qual abraça costumisme i terror. «És una novel·la molt mediterrània, per això em sento tan còmoda rebent un premi que és la cirereta del recorregut», apunta l’escriptora salmantina. 

El gran premiar de la nit, el Premi Honorífic 42, és enguany pel narrador César Mallorquí, que ha estat rebut pel comissari del festival, Ricard Ruiz Garzón, amb camisa hawaiana en el seu honor. Amb 71 anys, Mallorquí s’apropa al faristol sense estar segur de voler el premi. Tanmateix, tot és una màscara d’ironia per encantar al públic. «Tot i rebre’m com un pallasso, ho agraeixo —assenyala al comissari—. Però he de dir que hauria preferit el premi revelació». El públic acostumat al sentit de l’humor d’aquest orador riu amb la mateixa pregunta al cap que Mallorquí. «I ara què?», reflexiona l’autor, que lluny de l’esgotament encara vol més brega. Rep el premi per la seva persistència a les llibreries dels lectors. Aquesta fita, expresa l’escriptor, es deu a la nissaga de Mallorquí: «cap família ha fet tant pel fantàstic».

La traducció també té premi al Festival 42. Aquest treball sacrificat i discret ha sigut determinant pel fantàstic en català, ja que molts títols que abans només ens arribaven en castellà ara troben editor català. Pregària per als tímids com els arbres (Mai Més), de l’escriptora Becky Chambers ha estat traduït per Anna Llisterri, que s’emporta el guardó a millor traducció en català. «Creiem molt en aquesta narrativa més esperançadora de la Becky, tan necessària en aquests moments», expressa Judith Tarradellas, editora de Mai Més. «És una feina difícil, però no hem de defallir», demana Llisterri als futurs professionals. El millor clàssic enguany és per Carlota Gurt, per la seva reescriptura al català de La paret (Angle), de l’autora Marlen Haushofer.

En un castellà tímid, l’autora nord-americana Catriona Ward s’apropa a l’audiència per recollir el premi a millor traducció al castellà amb La bahía del espejo (Alianza). «És el meu primer cop aquí, però espero que no sigui l’últim», diu l’escriptora en un to divertit i anecdòtic. La seva estrena al Festival 42, juntament amb escriptora Lisa Tuttle i la professora Bernice M. Murphy, varen obrir la tarda amb una conversa sobre les ombres del terror. «L’horror és agafar allò que més estimes i imaginar com destrossar-lo», comenta amb un somriure. Es tracta d’una «panerola que ho envaeix tot». Indestructible i permanent. De fet, Tuttle no el considera un gènere sinó la mateixa «psicologia humana». Si més no, es tracta d’un pacte inamovible, segons Murphy, entre «lector i autor», els quals «accepten l’essència d’aquest terror». Finalment, Catriona Ward ha afirmat que «el terror sempre es construeix, és un paràsit que es reprodueix».

El Festival 42 també ha convidat autors de la península. Durant una xerrada amb Amparo Motejado, David Luna, Aitziber Saldos i Toni Sánchez Bernal la superstició esdevé terrorífica. «És com assistir a una metàfora», assegura la poeta i escriptora Amparo Motejado. Amb la seva reconstrucció de la mitologia gallega, Motejado combrega amb el paisatge per apropar també la tradició oral a l’antologia Tierra de Meigas (Numak). Per la seva banda, Aitziber Saldias s’aproxima a la ruralitat amb Las raíces recuerdan tu nombre (Obscura) per aprofundir en la psique humana. «M’interessa per poder dialogar amb la salut mental i els monstres interiors», assenyala l’autora. 

Ales de fama

El drac ha esdevingut protagonista de nou, seguint el leitmotiv del festival. El fenomen de masses, l’escriptora nord-americana Rebeca Yarros, ha visitat (en línia) el Festival 42, omplint de gom a gom les instal·lacions de Fabra i Coats —tot i ser una videoconferència en streaming—. Un públic novell poc acostumat als actes del fantàstic ha seguit emocionat la trobada amb una de les escriptores del moment. Després de l’impressionant èxit d’Ales de sang (Columna, en català) i Ales de ferro (Columna), l’autora de Colorado publicarà a principis de l’any vinent, Ales d’ònix (Columna), la tercera entrega de la saga, on Yarros reprèn el seu món fictici de genets de dracs. 

L’autora, des de la comoditat de la seva casa, s’esglaia en comprovar l’emoció de les seves groupies. Confessa que, quan va començar a escriure, no esperava aquesta bona acollida, però tenia clars els motius pels quals es va enfilar al drac. «Volia escriure una fantasia el més accessible possible pel públic», diu la nord-americana. «Era important representar la diversitat del món que ens envolta», confessa. En un diàleg continu amb les fans, Yarros respon ràpid. I aquesta és la clau, no es mulla en revelar detalls del seu univers fantàstic militaritzat. Tanmateix, no era important. A la seva Casa Blanca, el drac ja havia guanyat.