Del vici a la bici: el fals dietari d’un empordanès

Després de deu anys de silenci narratiu i de molta depuració literària, l’escriptor Jordi Bonet-Coll (La Bisbal, 1969) sorprèn el lector amb Estimar i altres vicis, un fals dietari divertit i irònic amb notes a peu de pàgina, però també dur i sincer, que pren com a referent estilístic El quadern gris de Josep Pla (de passar el mirall per la vida), però també els personatges subalterns de Jordi Cussà o de Jack Kerouac, i que explica la baixada als inferns de l’Enric, el protagonista absolut d’aquesta història autobiogràfica passada pel sedàs de la literatura. L’arribada d’un fill que l’empeny a viure i la passió per la bicicleta farà que tot es capgiri com un mitjó: l’Enric sortirà del pou. Al llarg de la trama, encara hi ha espai per a un misteri que sobrevola tot el llibre: què li va passar a en Ritxi, l’amic de l’Enric? No ho sabrem fins al darrer capítol, el final d’etapa: un dels millors i més vertiginosos monòlegs interiors narrats, sense puntuació ni pausa, que haureu llegit mai.

El dilluns 23 de setembre a les 17h, Jordi Bonet-Coll presenta Estimar i altres vicis a La Setmana del Llibre en Català (Escenari 2).

A nivell lingüístic, el llibre es caracteritza per l’ús del diàleg fresc i gens impostat, el llenguatge col·loquial i l’oralitat pròpia de l’estil planer, planià (diu que ell també cargola cigarrets per trobar l’adjectiu) i realista que no es contradiu amb la dispersió narrativa, els canvis de tema o «traspassar els límits de la raó» de tant en tant. L’autor defensa la riquesa del català —pouant, sobretot, el català pur i empordanès dels avis— i les tradicions que li són pròpies. L’Enric viu en un poble petit prop de Girona, Vilaprim, treballa a Can Cordons, una sabateria (l’homenatge a les botigues de poble és evident) però li agrada escriure («Jo em penso que escric perquè no sé viure», afirma), està mal casat i té un fill petit. Passats els quaranta anys, recupera l’amistat amb una antiga companya d’institut, la Maria, el seu amor platònic, la receptora de la història personal del narrador, que ara és advocada, mare i s’acaba de separar. L’interessant, però, és la narració (i el record) del passat des del present de l’Enric: quan era jove va abusar de les drogues fins que un bon dia (potser el millor) va canviar-les per l’afició a la bicicleta —«la meva psicòloga o fins i tot la meva metadona»— gràcies a l’ajuda de la Judit. 

Estimar i altres vicis és un llibre sobre la intensitat del voler, malgrat que de vegades, la volença i la força de voluntat són enemigues públiques. És justament aquesta doble mirada de la recuperació del passat des del present d’una mateixa persona el que fa que el de Bonet-Coll sigui un llibre de lectura obligada per a tothom que vulgui conèixer-se amb profunditat sense mentir-se a la cara, tenint en compte que, de vegades, els records tenen les cames molt curtes: «La memòria arriba fins on arriba el nostre interès». Passa exactament amb la veu, que també envelleix, i amb l’amor —i d’aquí el títol—: no és el mateix l’amor als vint —«un amor pur, trobadoresc o potser fins i tot místic»— que als quaranta, «perquè ara ja sé que l’amor és una collonada i que només pot existir quan encara no coneixes la vida, quan encara no l’has tractada gaire».

Sense herois contemporanis ni pretensions retòriques, Jordi Bonet-Coll crea un estol de personatges masculins que sobreviuen amb neguits personals i obsessions encadenades.

La crítica a tots nivells també s’imposa al fals dietari de Jordi Bonet-Coll. La filosofia del consumisme, la idea que «el món actual fa que tot sigui matèria» i que l’esperit estigui desapareixent, el masclisme, la misogínia i el racisme focalitzats en el personatge de l’estanquer del davant de Can Cordons —el «conegut», li diu l’Enric—, la manca d’humor, de contundència i de lucidesa de la majoria, la gent sense vocació que aniquila vocacions, la rutina que devora la passió, la fúria antitabac, l’estúpid orgull que ens perjudica la vida petita que tenim, la falta de traduccions al català de llibres importants, la vilesa de portar un fill al món per superar un problema de parella, la moda que escanya, la venda per Internet.   

Sense herois contemporanis ni pretensions retòriques, Bonet-Coll crea un estol de personatges masculins que fan el que poden, que sobreviuen amb neguits personals i obsessions encadenades i moltes dificultats de comunicació amb les dones. Hi ha l’Enric que escriu el dietari i l’Enric que viu. Les trobades amb la Maria com a fil conductor i les citacions contínues d’escriptors que li han fet de pulmó serveixen aquesta duplicitat narrativa per distanciar-se d’un text que, en el fons, és pura veritat personal (malgrat que en un moment parla del seu «malmenat cervell») estructurada en catorze dies de mesos diferents que van de gener a agost. 

L’escriptura, segons el narrador, és una altra «secreta i diabòlica mania». Però com que es declara víctima del TOC, el narrador només pot escriure a estones i, com la droga dura, l’escriptura per a ell té un efecte secundari primordial: si s’hi passa molt de temps, li costa tornar a la realitat. Cal viure abans d’escriure, com deia Anaïs Nin. Per això, sense fer de psicòleg, el narrador i la seva escriptura es nodreixen tant de les vivències passades com de les experiències que li expliquen els clients. En paral·lel a aquest amor per l’ofici d’escriure, l’autor té tres coses claríssimes. La primera, que «quan vas col·locat no pots escriure»; la segona, seguint amb les passions, que «vull follar més, follar tot el que pugui abans que la cigala no s’adormi» i la tercera, que sempre necessita alguna cosa que l’esperoni de veritat.