Què?! Aquest llibre l’han corregit?

Llegeixo l’article d’Abel Carretero «Com? Que hi ha algú que corregeixi?», en aquest mateix mitjà, i decideixo que no puc més. També hi vull dir la meva, animada perquè m’ha recordat que, a més de la goma amb què vetllem per la veu dels altres, també tenim una veu pròpia. Com ell, em dedico a la correcció, i potser és per això que tendeixo a disculpar els meus companys de professió cada vegada que veig un llibre farcit d’errors de dalt a baix. Últimament això em passa sovint. Dels quatre llibres de literatura infantil i juvenil que he llegit no fa gaire, tres presentaven un grau prou alarmant de pobresa i deixadesa per, si més no, parlar-ne. Per què passa de manera tan habitual? D’entrada, penso que si la cosa és tan greu no pot ser culpa dels correctors, o no només.

En el món editorial, els correctors solen ser l’última baula d’una cadena d’explotació que abans s’ha recreat en l’editor de taula, el traductor i sovint en el mateix autor. Les empreses, que miren de sobreviure tan bé com poden, es limiten a seguir la lògica del capitalisme, que paga pitjor els perfils professionals menys valorats. Coneixeu algú amb dos dits de front que de petit hagi volgut ser auxiliar de geriatria, escombriaire o corrector d’estil? Són feines subalternes que algú ha de fer, i les editorials es resignen a pagar entre una i dues correccions perquè no els toca altre remei. Deixo de banda un cas real, en què la correctora del segell era la cunyada de l’editor, el qual es va escandalitzar quan li vaig voler cobrar una correcció d’original a preu de terceres tipogràfiques: ho trobava massa car perquè mai s’havia plantejat que la correcció dels llibres pogués formar part dels costos de producció! Per sort, casos com aquest són excepcionals, la gran majoria de petits segells sobreviuen heroicament amb grans dosis de coratge i esforç.

La pregunta clau per a mi seria: ¿com és que un país que fonamenta de forma tan principal la seva identitat en la llengua es permet aquest mal tracte envers la llengua i els seus professionals? L’única resposta que se m’acudeix: perquè el que s’espera dels correctors (i els mestres, i els traductors…) és que treballem per vocació, per amor a la pàtria, que fem un servei al país a canvi de la íntima satisfacció del nostre sacrifici. Que això sigui cert deu ser improbable, però són ja molts anys de mistificacions convergents fent-nos creure que el que alimenta són les idees.

No tinc la resposta però sí un suggeriment: calen més controls de qualitat. S’entreguen els llibres a impremta amb la pressa per complir el calendari, en un procés d’acceleració exponencial que impedeix que l’editor que ha contractat el llibre (o el seu assessor lingüístic, si ell no en sap prou) doni el vistiplau al que entrega als lectors amb el seu segell. Potser si disposessin de quatre dies més per fullejar un llibre s’adonarien que en poques pàgines s’hi acumulen abusos de possessius, frases fetes mal aplicades, castellanismes a manta, usos poc precisos, etc. Si no ho fan deu ser perquè segueixen la lògica del capitalisme: els lectors no tornen a la llibreria els llibres mal escrits, segurament perquè ni se n’adonen.