No disparis l’animal

Disparar una fotografia. Capturar una imatge. Per què utilitzem aquest vocabulari quan fem una foto? Poden tenir alguna cosa a veure la fotografia i la caça? Això és el que es pregunta Oscar Holloway a l’exposició Captures: the shooting of the future, que es pot veure fins al 20 de juliol al Centre Cívic Can Felipa del Poblenou i que ens fa reflexionar sobre dues pràctiques que aparentment estan allunyades però que històricament s’han retroalimentat: la captura fotogràfica i la recerca d’animals salvatges.

Quina connexió hi ha entre la fotografia d’animals i la fotografia artística? Aquesta seria la pregunta nuclear de la mostra Captures: the shooting of the future, una tesi en forma d’exposició que permet a Oscar Holloway (Barcelona, 1989) portar a la fiscalitat la seva recerca al voltant de com i per què es fotografiaven tradicionalment els animals salvatges i quina herència de violència i representació ha suposat això per la història de la fotografia i del cinema. Aquesta va ser la proposta seleccionada a la Convocatòria 2018 de Can Felipa Arts Visuals en la modalitat de Creació artística, i porta a les parets del centre sobretot material apropiat: pàgines i imatges de llibres del segle XIX que Holloway ha fet servir per fer la seva investigació.

Però no totes aquestes pàgines i imatges són fidels a la seva versió original. De fet, no veiem cap animal en gairebé tota la mostra. Això passa per diferents motius. Un d’ells és perquè l’artista ha intervingut sobre algunes fotografies on s’hi veien animals, fent-los desaparèixer i evidenciant la poca naturalitat de disparar en aquell hàbitat, les conseqüències que podia tenir per l’entorn -abans el flaix, per exemple, suposava una explosió de llum molt forta- i el que representava per a l’ésser humà – “més que interès genuí pels animals, aquestes imatges eren un trofeu per l’home”, diu Holloway-. En altres casos, els motius pels quals no apareixen animals és perquè ni els mateixos fotògrafs els van aconseguir retratar, com en el llibre sobre castors The romance of the beaver d’A. Radclyffe Dugmore (1913), que està ple d’imatges que Holloway engrandeix i exposa, però en les quals gairebé no hi apareix directament aquesta espècie perquè no es va deixar disparar. 

Algunes de les imatges de l’exposició ‘Capture’ de Can Felipa | Foto: Marc Llibre

Quines implicacions tenia i té, doncs, la fotografia d’animals salvatges? “La imatge naturalista carreteja una vulneració cap als animals”, expressa l’artista, que deixa clar que no vol obrir una causa sobre que tota la fotografia és violència, i que el seu objectiu tampoc és fer un plantejament animalista per defensar aquests éssers vius, per molt que li agradin. “Aquesta no és una exposició moralista”, assegura ell. El que Holloway vol és analitzar, partint del punt de vista estètic, com s’utilitza la imatge de l’animal salvatge, de quina manera tècniques de la caça s’han aplicat en el camp fotogràfic –com, per exemple, el camuflatge, la delimitació d’un territori o l’ús del vocabulari-, quin és el llegat representacional que aquesta pràctica deixa a la història de la fotografia i què diu tot això sobre les imatges que conformen el nostre imaginari visual, entre altres qüestions.

L’exposició Captures: the shooting of the future es basa en fotografies del segle XIX, però té un plantejament extremadament contemporani aportat per disciplines com el Posthumanisme o els anomenats Animal Studies. “Darrere de la fotografia de caça i de tot el que hem heretat d’ella hi ha un cert discurs eugenicista i de suprematisme colonial: algunes espècies mereixen més el nostre respecte que d’altres”, resumeix Holloway, comparant les balenes amb els bacteris. L’artista també creu que la representació d’un animal mai és gratuïta, perquè quan creem l’imaginari visual d’una espècie el que fem és definir-la, com si per ella sola no tingués sentit. “Busquem l’altersubjectivitat en cossos que ja existeixen”, explica el barceloní, que ara ha tornat d’una estada de sis anys a Londres, i que conclou: “Que no veiem una subjectivitat fora de nosaltres no vol dir que no hi pugui ser”.