Mahalta era una pàtria

Club Editor acaba de publicar Cartes a Mahalta a la seva col·lecció més llépola: La cara fosca de les lletres. L’any en què la guerra comença, Màrius Torres, que en té vint-i-cinc, ingressa al sanatori de Puig d’Olena, al Vallès Oriental. Allà hi coneixerà Mercè Figueras, una mica més gran, i que ja fa uns quants anys que lluita contra la tuberculosi que ell tot just ha contret. Hi conviuran set anys, fins a la mort d’ell, a trenta-dos anys. Mercè Figueras serà Mercè a les cartes i Mahalta a les poesies de Torres. Unes poesies que seran inèdites fins l’any 1947, quan l’editor i amic Joan Sales les publicarà pòstumament des de l’exili. Així doncs, Màrius Torres serà metge malalt i poeta inconegut en vida seva. Tindrà, això sí, el reconeixement incondicional d’aquells que l’hauran conegut i que guardaven dintre seu, segur, el convenciment de l’ascenció cultural del metge poeta.

Els dos joves es coneixen i comencen a escriure’s, fins que s’escriuen cada dia, amb una exaltació que fa pensar que la malaltia és una mentida. Perquè quan són realment vius, quan es palpen de debò, és quan es llegeixen. La lletra esdevé realitat, la més vera. I s’enamoren. Mentre no es llegeixen, s’intueixen rere uns finestrals entelats i, quan poden, es visiten una estona. I així, el sanatori, aquell món blanquinós de moribuns i d’espectres, amb l’ajut del paisatge boscós de fora i de les paraules imminents de dintre, es converteix en una mena de paradís invertit. Cartes a Mahalta és, doncs, un testimoni d’aquesta història d’amor, marcada per l’entorn rar que la gombolda.

A fora, però, mentrestant, la guerra. I els coneguts extraviats com meracaderia, i els tancs que desfilen, i aquells que alcen el braç i aquells que trepitgen el fang a la vora de l’Ebre. Però el sanatori fa de sordina i tot això és, només, una remor llunyana constant, un dolor ofegat, que a vegades es tradueix en el tall de carn més fi o en el crostó de pa més sec. I, enmig de tot això, una casa de cures, amb un home i una dona a dintre. I a dintre de l’home i a dintre de la dona, la malaltia, l’esperança, la ferida del país trencat, l’amor, el tedi i, sempre, la fe. Una fe religiosa que els fa forts, agraïts i semblants. “Però en algun lloc molt profund, dintre meu, en un reconet calm on no arriben les onades de l’alegria ni les de la tristesa, no dono pas més gràcies a Déu del millorament que pugui donar-me, que n’hi vaig donar de la malaltia quan me l’envià. […] Crec que quan ell m’envia alguna cosa, és sempre el millor que té per a mi. I plego, Per quins set sous l’alegria se’m torna teològica?” I a ella, tot sovint, l’alegria també la duu a la teologia.

A vegades les cartes són un balanceig d’humors; quan un decau, l’altre s’alça, i així anar fent. A vegades són una comunió gairebé èpica de l’ara, de l’aquí i de l’assumpció de la situació amb una joia que causa perplexitat. A vegades són gairebé notes pràctiques, anades i vingudes de llibres, reproduccions de converses amb d’altres, bocins de diari que poden interessar a l’altre o, fins i tot, dibuixos d’ell amb vida pròpia. I a vegades només són futur, són tot allò que es desitgen mútuament projectat cap al demà, d’una manera tan nítida i lluminosa com només deuen poder veure-hi els malalts. “Ara seriosament. Quan serem grans anirem al Tirol, ens vestirem de tirolesos i ens farem retratar.” O, si Mercè Figueras és amant de les maduixes, Màrius li diu: “Fidel a la teva ordre i al meu desig de no violentar-me, plego, apago el llum, em colgo, i em poso a somniar la meva casa nova. Oh! Hi tinc 1.347 rosers, i una cambra frigorífica per conservar-hi un dipòsit de maduixes per tot l’any.” I elucubracions com aquesta són al caire de cada carta.

Tancats com estan, tot és més possible que si fossin fora. Curiosament, el lector constata que, a vegades, senten el món més conquerible que mai, perquè el món de fora és, per a ells, com un món de somni. I per tant, realitat, imaginació i somni, són igual de vers i d’abastables, ara que tots són impossibles.

També parlen sense escrúpols de punxades i d’operacions, i vetllen per la salut mútua. I els delictes més escandalosos esdevenen quan: “Fa una nit tan clara, que no he pogut resistir la temptació de saltar del llit, i ajeure’m a l’ampit de la galeria. Calla, no em renyis. És la nit de Sant Joan!” I si en Màrius diu “no em renyis” és perquè ho fan, de renyar-se, d’exigir-se de cuidar-se, de tenir cura i de celebrar cada gram guanyat, de passar-se el pa del dinar perquè l’altre s’engrexi, de no poder acceptar-lo de cap manera, de regalar-se peücs i de desitjar-se salut.

I és tan interessant de constatar tot això com de sospesar allò que no es llegeix. Especialment el pas del temps lentíssim, les estones infinites plenes de coses immòbils: la mosca, l’ampit de la finestra, la rajola, l’infermera rere la porta, la cortina, la bombeta, els ulls atònits dels malalts, l’ocell a la branca, la gota, un peu. Tot com poesia aturada. Sempre a punt de rompre’s per la imminència d’una carta. Aquest epistolari té coses que els altres no tenen. I una de les més fascinants és aquesta, la quantitat d’hores quietes que s’amaguen als redols de les lletres. I l’exercici dolç del lector accelerat de deixar-s’hi amollar.

Amb aquestes cartes sentim la veu, per primera vegada, de Mercè Figueras. Una veu que ja havíem intuït a Cartes a Màrius Torres de Joan Sales, amb qui Mercè es cartejà abans que amb el poeta lleidetà. I aquesta Mercè que només coneixíem pel nom quan Sales l’escrivia és, ara, una jove inquieta, valenta, apassionada i resolta, tan fina com rauxada. I malgrat la seva presentació un deix frívola a la solapa del llibre, en què sobretot es destaca el color dels seus cabells, “és aquella gironina de pèl roig”, o allò que entendria els homes de lletres del seu entorn, “les seves faltes d’ortografia van enamorar, a més de tres poetes, el Mestre Fabra”, Mercè Figueras signa una prosa fresca i palpitant que molts escriptors envejarien. Ella, quan cal, fa la revolució. Torres, quan cal, demana clemència. I ella, com ell, percep aquestes cartes que s’intercanvien com un lloc quasi geogràfic, físic: “Avui sí que quedaràs mig mort. He fet una ximpleria d’escriure tant; però s’hi està tan bé!”, exclama Mahalta.

Així doncs, aquestes cartes no són unes cartes normals. Són, per a tots dos, un territori amable, trepitjable, que ningú més no coneix. I són, per a Màrius Torres, encara més: una exploració d’una pàtria, una projecció d’una pàtria futura que es diu Mahalta. Amb la lírica com a emblema i l’amor per bandera. “Si el nostre amor no pot créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear intensament la petita terra de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors i de fruits. I, què caram! el Paradís era també una petita vall”.

Una vall que podem flairar, avui, gràcies a aquesta edició neta i precisa de Club Editor, que no tem per mantenir dialectalismes aferrissats o incorreccions. I que mena el lector, sense aclaparar-lo, des del pròleg de Margarida Prats fins a l’epíleg de Montserrat Casals, passant pels passejos breus que feien les cartes a mans d’una infermera còmplice de la qual ningú ja no recorda el rostre.