La revolució pedagògica de Ferrer i Guàrdia

El 13 d’octubre de 1909, en un pati del Castell de Montjuïc, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat sota l’acusació d’haver dirigit la insurrecció de la Setmana Tràgica. Va ser una execució exprés basada en un judici militar ple d’irregularitats. Sense permetre escoltar els testimonis de la defensa, només va poder fer una breu declaració, on va deixar clar que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del poble treballador.

Manifestació de rebuig a París per l’assassinat de de Francesc Ferrer i Guàrdia | Foto: llibertat.cat

El Castell de Montjuïc dedica ara i fins al 3 de desembre del 2018 una exposició a la figura de Ferrer i Guàrdia (1859, Alella – 1909, Barcelona), però precisament el final dels seus dies és el que menys es vol destacar: “Volem enfocar-nos en la seva obra més que en la seva mort”, explica Susanna Bernardí, de MagmaCultura, empresa que s’ha encarregat de la documentació, la producció i el muntatge de la mostra, dirigida sota les ordres del comissari Pere Solà. Sabem que l’alellenc va ser acusat de sediciós al castell, però què va fer durant la seva vida?

Sota el nom de La Revolució Pedagògica de Ferrer i Guàrdia, l’exposició explica com era l’educació a principis del segle XX a Catalunya i com Ferrer i Guàrdia va introduir l’Escola Nova al nostre país. La situació educativa es definia per la falta de centres escolars, la poca formació dels metres, uns índexs d’escolarització molt baixos i l’analfabetisme. A nivell internacional, especialistes com el nord-americà John Dewey, la italiana Maria Montessori o el belga Ovide Decroly començaven a teoritzar un tipus d’escoles centrades en l’infant: seria l’inici de les tendències que s’acabarien aixoplugant sota el concepte Escola Nova.

Ferrer i Guàrdia, amic personal de Decroly, introduiria aquesta revolució pedagògica a Catalunya. La proposta va quallar no només per la seva solidesa, sinó també perquè encaixava amb els ideals de democràcia i justícia social que es promovien en aquell moment: ens acostàvem a la Segona República i la Revolució Social de 1936, quan a Catalunya es va construir el Comitè Escola Nova Unificada, l’escola pública del país.

“Dues de les idees claus de la Nova Escola van ser la coeducació de classes i la coeducació de sexes”, explica Pere Solà, que desenvolupa aquests dos conceptes en el vídeo que adjuntem en aquest article, fet a càrrec d’Ester Roig. Cal tenir en compte que fins aleshores l’ensenyament es basava en la memorització i la repetició, i fomentava la passivitat més que la participació de l’alumnat. En canvi, segons explica Sílvia Luque, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que també ha col·laborat en aquesta exposició, el projecte de l’Escola Nova creia en “l’experimentació de l’infant i un aprenentatge molt vivencial”.

La mostra de Montjuïc també exposa algunes pertinences de Ferrer i Guàrdia que la Fundació té ben guardades i documentades dins del seu arxiu. Per primera vegada, alguns objectes personals seus veuen la llum en una exposició a Barcelona: llibretes manuscrites amb anotacions i poemes, pensaments escrits des de la presó i, fins i tot, la seva agenda de contactes. “A ell el veiem sempre com un pedagog, però també va ser un gran editor popular”, recorda Solà. L’homenatjat, que va ser autodidacta, va estar influenciat per l’anticlericalisme de l’època i va encaminar-se cap a referents socialistes, anarquistes i republicans que també va publicar i que veiem a les vitrines de Montjuïc.

L’Escola Moderna es basava en els principis d’un ensenyament racional, científic i humanitari, amb caràcter universal i laic, que tenia com a objectius construir una ciutat de persones lliures, impulsar la igualtat d’homes i dones, defugir els prejudicis i evitar l’existència d’opressors i oprimits. Aquestes idees, però, van topar amb l’Estat Espanyol, que es recolzava en un règim monàrquic, oligàrquic i caciquista, i que considerava l’ensenyament “com un instrument d’adoctrinament i de submissió dels ciutadans”. Així ho podem llegir a l’exposició en qüestió, que explica que tant aquest Estat com l’elit econòmica, religiosa i política catalana, se sentien amenaçats pels corrents pedagògics renovadors.

Ferrer i Guàrdia i la seva obra van ser criminalitzats per la seva estreta vinculació al pensament laic i llibertari. Per a ell, l’educació era indissociable de la lluita sindical, cultural i política, i tot plegat contribuïa a fer una societat més justa. Per tot això, el pedagog va ser acusat de sectari, violent i conspirador, i tot i que va fugir a França i a Bèlgica, se’l va vigilar fins que el 1909 va ser detingut a Barcelona i assassinat a Montjuïc. La seva tasca com a introductor de l’Escola Nova és decisiva encara avui pel sistema educatiu català. Només ens queda la recança de saber que, si no fos per les accions que es van dur a terme conscientment contra ell, tal com diu Pere Solà: “No sabem fins on hauria portat el seu projecte si hagués continuat”.

S’engrandeix l’homenatge a Ferrer i Guàrdia

Rere el Museu Nacional, al Parc de Montjuïc, hi ha el monument que homenatja a Ferrer i Guàrdia. Es tracta d’una columna que es va col·locar l’any 1990 i que recorda “l’home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància”. Des d’aquest 19 d’abril, el monument es veu acompanyat per una placa explicativa.

El faristol en qüestió dona a conèixer la trajectòria de Ferrer i Guàrdia. En la seva inauguració, el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello va parar especial atenció a la imatge de Ferrer i Guàrdia com a “lliurepensador” i va destacar tres fets relacionats amb les lluites del pedagog: primer, que “l’únic republicanisme possible és el que es construeix dia a dia”; segon, que no és possible “dir-se republicà i defensar la segregació educativa per sexes”; i tercer, que “la dinastia borbònica sempre ha estat un fre per la innovació”.

L’acte de col·locació del faristol s’emmarca dins de la celebració de La Primavera Republicana, que té lloc durant la setmana del 14 al 21 d’abril a Barcelona, amb un ampli programa d’activitats i noves senyalitzacions de memòria als carrers de la ciutat, impulsat pel comissionat de Programes de Memòria. La senyalització de diversos indrets de la ciutat vinculats a persones, fets o lloc rellevants, així com de pràctiques socials i culturals que expressen aquests valors democràtics, obrers o republicans té per objectiu fer present als carrers aquests referents de tradició democràtica popular.