Jordi Graupera: “Si buidem Barcelona de la seva història, algú l’omplirà d’una altra cosa”

La Biennal de Pensament Ciutat Oberta intenta trobar una filosofia per a la ciutat i a Núvol n’estem parlant a bastament. Jordi Graupera és un filòsof que vol ser alcalde de Barcelona i, en molts aspectes, la seva idea de Barcelona és la cara B de la Biennal, una visió on la catalanitat de la capital –amb tots els matisos i tota la pluralitat, diu ell-, no és un aspecte secundari de la ciutat, sinó que és absolutament central per solucionar els seus problemes. A més, Graupera també parla constantment de cultura, amb un eslògan cridaner com “matar el catalanisme” que només s’entén des de la perspectiva cultural. Aquesta no és una entrevista sobre estratègia electoral, sobre procés ni sobre independència: parlem d’una idea de Barcelona, dels problemes de la cultura barcelonina d’avui, del rol polític de Barcelona al món i de la relació de la ciutat amb les seves arrels històriques.

Graupera arriba a la redacció acompanyat de la seva cap de premsa. El Graupera alcaldable sempre porta corbata i americana i fa cara de dur un pes molt gran a sobre. No tenim nadons per petonejar, però ens dona la mà a tots. Els que l’envolten diuen que, des que s’ha embarcat en aquest projecte, de tant en tant li surt una mirada de filòsof existencialista. Jo sabia que Graupera parla i escriu llarg i no m’ha decebut: aquesta és l’entrevista més llarga que he signat a la meva vida però, per com va anar la conversa, havia de ser així. Graupera és d’aquelles persones que podria escriure un llibre dictant, perquè quan va per la tercera subordinada i penses que ha perdut al fil, ho relliga tot de nou. Un petit moment d’orgull periodístic va ser fer-lo dir “aquesta pregunta és molt difícil i molt important, em dónes 5 minuts per pensar-la?”. Quan la va respondre, va quedar clar que hi havia pensat.

Des de la mirada de filòsof, què veus quan mires una ciutat?

Una ciutat és allà on es fan comprensibles les relacions socials, on surten del fet íntim. En les poblacions més petites les relacions estan molt afectades pel fet familiar i les històries particulars. En canvi, quan tu et creues amb algú pel carrer a Barcelona, l’única informació que tens és que aquesta persona es regeix per les mateixes normes que tu. Si no te la mostra, no saps ni la seva orientació sexual, ni la seva religió ni la seva posició econòmica. Però també passa el contrari: com que la ciutat és una sèrie de persones que repeteixen un seguit de rituals reconeixibles, no hi ha mai un anonimat total: no vas pel carrer cec, també veus el rerefons cultural, de quina naturalesa estan fetes les relacions, com la gent s’inventa i expressa personalitats, etc. A la ciutat la llibertat pren un significat molt intens, hi ha una gran sensació de llibertat.

Aquesta és la idea de ciutat. Què passa amb el fet material, amb els edificis i els carrers?

Quan mires una ciutat, veus un objecte que tu no tens sinó que et té a tu, vius a l’interior d’aquest objecte. L’urbanisme de la ciutat se t’obre com una afirmació de valors de fons. Com sempre dic, tu saps que ets a Barcelona quan un home i una dona poden anar a peu d’un barri a un altre de manera segura i sempre trobar-s’hi cinc coses: un habitatge, una botiga, un lloc de feina, un equipament i un arbre. Si tu vas per un lloc i et trobes aquestes cinc coses barrejades, saps que ets a Barcelona. No només això: els barcelonins percebem aquesta relació amb el passeig com una manifestació de la nostra llibertat. En altres llocs, com als Estats Units, tothom viu en un lloc i compra en un altre, movent-se amb el cotxe. Per a ells això és la llibertat: un punt d’asocialitat és la quintaessència de llibertat. Per nosaltres és al contrari, ens fan sentir lliures els barris on tot està passant de manera barrejada. Als llocs on això no hi és, sents que Barcelona hi falta.

I des del punt de vista polític, hi ha alguna cosa específica de les ciutats?

Les ciutats són un lloc de resistència política. Justament perquè hi ha una dansa quotidiana entre la llibertat d’un i la de l’altre, tradicionalment les ciutats sempre han estat el lloc on l’esperit democràtic s’ha defensat de manera més intensa. La història de l’estat modern europeu és una història on primer l’aristocràcia i després l’oligarquia intenten controlar les ciutats. Això ha sigut exitós durant 3 o 4 segles perquè la tecnologia militar ho permetia, però ara estem en un context on això està deixant de passar. Això no vol dir que no hi hagi estats forts però, per primer cop, potser des del Renaixement, els valors que fan que l’economia funcioni, que el poder s’estengui i que la creativitat tingui una oportunitat, tornen a ser els valors de les ciutats. Això fa que puguis tenir un rol geopolític important encara que no tinguis un exèrcit al darrere. Sempre és millor tenir un exèrcit, esclar, però les ciutats poden ocupar un espai protagonista en tant que contrapoder de les derives autoritàries dels estats i les oligarquies. Precisament perquè Barcelona fa molt temps que no té un poder dur, hi ha unes dinàmiques creades que fan que la mentalitat del barceloní sigui especialment adequada per combatre aquesta deriva autoritària.

Fins aquí la ciutat en abstracte: quina idea pot aportar Barcelona que sigui rellevant per a la resta del món?

Fins fa relativament poc, al món hi havia la percepció que democràcia i creixement econòmic anaven de la mà. Això ha quedat negat per l’ascens de la Xina. La Xina ha demostrat que es pot tenir un creixement econòmic sostingut en un estat sense democràcia liberal. El mateix es pot dir de Rússia que, tot i no tenir un creixement econòmic fort, demostra que es pot ser un agent geopolíticament poderós sense ser una democràcia de qualitat. La resistència dels Estats Units a aquest fenomen ha estat Donald Trump, que demostra, d’una banda, que els Estats Units són una democràcia, perquè Trump es presenta a unes eleccions contra les elits i els mitjans de comunicació i guanya, però, de l’altra, la proposta que ell fa és populista i autoritària i, en certa manera, l’alternativa de les elits contra les quals es va presentar també ho eren. En aquest context, què poden oferir Europa i Barcelona al món? Europa no té un mercat com el xinès, no té un exèrcit com l’americà, no té pretensions imperials com Rússia, no té matèries primeres, no té joventut… però sí que pot oferir una llibertat de més qualitat o, si vols dir-ho políticament, una democràcia de més qualitat. Això és així perquè en la nostra història hem vessat tanta sang que podem arribar a suposar que l’europeu està disposat a defensar aquesta llibertat amb la seva vida. Hi ha dues alternatives: una Europa concebuda com una Suïssa en gran, és a dir, una Europa on els procediments democràtics ho ancoren tot, o bé una còpia barata de la Xina.

I no ens estem movent en la direcció de la còpia barata?

Malauradament, els euròcrates s’han deixat seduir per la proposta xinesa i creuen que una deriva més autoritària i tecnocràtica no és un problema gaire gros, ja que el continent anirà tirant perquè som uns hedonistes i hem perdut la grapa. Jo crec que és una anàlisi nefasta perquè, políticament, duu a un carreró sense sortida i, humanament i social, ens porta a un estat de decadència depressiva creixent. Contra això existeix la possibilitat de demostrar que creixement econòmic, vida, tradició, cultura, futur, tecnologia etc., es poden relligar amb la idea de llibertat. Aquesta és la idea que pots exportar al món, encara que sigui només a través de l’exemple.

I Barcelona pot ser aquest exemple?

Barcelona té un lloc privilegiat per això. Tots els estats europeus provenen d’una ira, d’una violència, d’un genocidi, d’una supressió de la diferència que fa que aquells que tenen el poder ostentin un nacionalisme banal ple de punts cecs que els impedeixen veure l’opressió de les seves minories. És cert que Barcelona ha estat una ciutat imperial i transmet aquesta sensació de poder de les drassanes, a Santa Maria del Mar i fins i tot a l’intent de la Sagrada Família de posar la història sobre la taula però, d’altra banda, ha estat una ciutat sotmesa i ocupada durant tres segles, la seva cultura ha estat minoritzada per un estat i ha percebut què passa quan el que té el poder és cec a la diferència. Per tant, Barcelona té la capacitat d’entendre quin és el quid de la qüestió d’aquesta democràcia de més qualitat.

Si aquesta idea de llibertat és tan bona, com és que s’està degradant?

A l’interior de totes les ciutats d’Occident està havent-hi una crisi d’identitat que es veu clarament, per exemple a les sèries. L’oferta que feia l’estat liberal modern democràtic perquè poguéssim viure en llibertat no està funcionant i s’està produint un despertar. Quan ens pensàvem que el feminisme estava doctrinalment resolt, reemergeix amb un discurs molt potent que diu “no ho esteu entenent, hi ha unes qüestions de fons que no s’estan adreçant”, igual que amb el discurs de minories racials, ètniques, religioses, els moviments d’autodeterminació, etc. La crisi de fons també s’expressa individualment: passeges per la ciutat i veus totes les promeses materials més o menys complertes, en el sentit que els nostres avis haurien estat gratament sorpresos de la vida que tenim, i, malgrat tot, hi ha una carència espiritual o cultural que té a veure amb això que en diem identitat. El ciutadà occidental està buscant una manera de poder expressar-se amb total llibertat sense haver de fer-ho a través de les opcions que el poder li està donant. Penso moltes vegades amb la pel·lícula del Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, que és horrorosa, però en la qual Woody Allen veu coses que estan bé. En la tensió entre la Penélope Cruz i l’Scarlett Johansson hi batega una necessitat de trencar amb la cotilla d’unes expectatives que no s’estan satisfent. Barcelona té un rol a jugar al món com a espai exemplar on la democràcia, la protecció dels drets i el desplegament de la vida poden ser millors.

L’últim llibre de Richard Sennett, un dels convidats estrella de la Biennal, parla d’aquesta tensió i la resol amb un concepte que dóna nom al festival: Ciutat Oberta. Quin és l’adjectiu de la teva idea de ciutat? 

La que m’agrada fer servir a mi és “creativa”. El que passa és que entre l’emprenedoria i l’autoajuda l’han acabat convertint en una cosa que no serveix de res. Però hi ha una manera d’explicar-ho a través de Barcelona i l’Eixample, que és l’exemple perfecte. D’una banda, l’Eixample és planificació, una voluntat burocràtica i igualitària de fer-ho tot igual perquè sigui fàcil de gestionar i d’ordenar. El pla Cerdà triomfa en part perquè té a veure amb la dominació de la ciutat: carrers més amples i ortogonals fan més fàcil el control. Però una generació i mitja després de Cerdà va venir el modernisme i va fer amb aquesta planificació el que ell no s’hauria pensat mai: edificis meravellosos que apel·len a la imaginació per sobre d’altres coses. La tensió entre la planificació i el geni creatiu, entre la ciència, l’higienisme i la racionalitat de Cerdà, i la imaginació, la fantasia i els valors burgesos dels modernistes, igualitarisme versus excel·lència, administració versus creativitat, predicció versus impredictibilitat… quan hi ha això Barcelona brilla, fa un pet com una gla i apareix una ciutat meravellosa. A Barcelona hi ha la paret que separa la paret de la Casa Ametller de la Casa Batlló on es troben els dos modernismes cara a cara: el de Puig i Cadafalch, que és europeu, polític i racionalista, i el de Gaudí, que és imaginatiu, sensual i mediterrani. La ciutat sempre està tensada i l’únic que pots intentar és que ho estigui per les raons correctes. Per mi, això és la creativitat.

Segons el teu diagnòstic, Barcelona ha perdut aquesta tensió creativa. Fa poc parlaves de “superar el fetitxe del maragallisme”. Creus que el maragallisme no va representar aquesta mateixa creativitat que ara demanes?

Pasqual Maragall es troba amb un moment històric que té dues característiques principals: la primera és la fi del franquisme al llarg del qual Barcelona ha patit una destrucció no només militar, també social, arquitectònica i urbanística. Hi va haver una voluntat explícita de reduir Barcelona a la seva mínima expressió. La segona és la sensació estesa per tot Occident que havia arribat el final de la història. Occident es va creure des de finals dels 80 fins a l’11 de setembre del 2001 que la història s’havia acabat i que ens podíem permetre el luxe d’ignorar els conflictes sorgits de la història perquè tot avançava en un progrés a través del qual totes les ciutats convergirien en el mateix horitzó. Això no només ho va creure Maragall, ho va creure molta gent, però això no era veritat: el conflicte sempre retorna i ocultar-lo sempre és un mal negoci perquè et fa més feble en comptes de més fort.

I què va fer Maragall davant d’aquest conflicte?

Maragall va veure el mateix que jo he vist: que aquella paret que separa la casa Ametller de la casa Batlló és or pur, però el que va fer va ser buidar-la del seu significat històric, perquè era conflictiu, i va empaquetar-ho tot plegat de manera molt bonica perquè les hordes internacionals poguessin comprar-ho sense pagar cap cost. Quan tu fas uns Jocs Olímpics el món et mira, i has d’intentar dir alguna cosa intel·ligent. Hi ha ciutats que no ho han aprofitat per fer res intel·ligent, com Atenes, i altres que sí, com Tòquio. Tòquio va ensenyar que es podia ser de classe mitjana i tenir productes Sony, i durant els 20 anys següents es van menjar el mercat. Barcelona va ensenyar el turisme, i això és una pena perquè la mirada del turista és una mirada que està buida de significat. El turista s’acosta a l’objecte amb una relació purament sensual i Barcelona ha adoptat aquesta mirada buida sobre ella mateixa.

En què es va traduir aquesta mirada buida sobre la ciutat?

A l’interior de Barcelona competien dos sistemes culturals polititzats. Per una banda hi havia el pujolisme, basat en no atiar el conflicte i viure de la mediació entre la nació catalana ai l’estat espanyol, garantint que res sortís de mare. Això va fer que tota la nostra tradició cultural que, necessàriament, ha de ser explicada a través d’un conflicte, es folkloritzés, es banalitzés, o s’ocultés, encaminant-ho tot cap al costumisme. El costumisme és un espai retòric des d’on pots explicar qualsevol cosa i res és conflictiu. Aquesta va ser, per exemple, la lectura que durant molt de temps es va fer de La plaça del diamant, una novel·la profundament política que durant molt de temps es va llegir com una novel·la costumista perquè era la manera de convertir-la en una cosa inofensiva. Això era al pujolisme i la tasca cultural de la nostra generació ha estat recuperar-nos d’això. Va començar amb la recuperació d’Incerta Glòria fa 15 anys, ha passat recentment amb Rodoreda, amb Bauçà i ha passat darrerament amb Rusiñol, gràcies a l’assaig que ha publicat recentment Raül Garrigassait que ens l’ha salvat de ser un Manelic i l’ha tornat a la tradició. El pujolisme alimenta l’oblit perquè la presència d’aquests autors és dinamita.

Pujolisme cobert. I el maragallisme?

Davant del pujolisme, el maragallisme era un sistema cultural que mirava de fer de contrapès per aconseguir una suma zero. Mirava d’escindir i separar la connexió de Barcelona amb la resta del país perquè era una manera de contrarestar el pujolisme i la tradició cultural que venia d’aquí. També alimentava un sistema clientelar d’artistes i creadors paral·lel al del pujolisme que treballava –el maragallisme- per l’aparició d’autors que fomentessin l’assimilació cultural de Catalunya dintre d’Espanya. De fet, els Jocs Olímpics són un pacte en què Barcelona s’espanyolitza a canvi que li deixin fer pa i circ. Aleshores tenim un sistema girat en el qual la política alimenta la cultura comprant-la perquè no molesti a l’amo quan ha de ser al revés: la cultura lliure ha d’alimentar la política. Qui se n’ha sortit a Barcelona han estat, per una banda, uns genis solitaris que, contra tot i tothom, han fet un forat bestial, o els que han apostat per la marginalitat i que després hem hagut de recuperar. També, als marges de tot això, ha aparegut una cultura viva que reflecteix tota la potència latent de Barcelona: la vida cultural barcelonina s’ha alimentat dels marges que cada cop han anat fent més rebombori i que, per dir-ho en termes tècnics, molen cacho.

Què es pot fer perquè tot això que mola cacho vagi dels marges al centre de la cultura?

Sempre dic que a les pròximes eleccions ens juguem els propers 20 o 30 anys. No dic que ens juguem el que passarà d’aquí a 30 anys, sinó cadascun dels 20 o 30 anys següents. Necessitem generar un ambient, i jo crec molt en els ambients, en el qual es deixi de comprar un espai de lleialtats a partir de diner públic, es permeti la politització de l’artista en llibertat i s’alimenti el risc i l’espai cultural que genera aquest conflicte perquè, si el conflicte no surt per aquí, sortirà per una altra banda en forma de frustració. Fixa’t que els productes audiovisuals de cultura de masses fets a Barcelona que triomfen arreu del món sempre tracten temàtiques adolescents, com la relació entre malaltia i bondat (Polseres vermelles) o l’enamorament hormonal (Merlí). En canvi, els problemes adults, que són problemes on no existeix mai la solució bona i sempre s’ha de caminar una fina línia entre el bé i el mal, plantegen preguntes que a Barcelona li costa molt fer-se perquè, si les fes, saltarien els ploms de la dominació política. Perdó que polititzi la resposta, però Alfred Bosch tenia moltes més possibilitats de ser un bon alcalde que Ernest Maragall perquè Maragall representa la creació d’un mur al voltant de totes les preguntes difícils. El maragallisme ha tingut una deriva de control social i, allà on hi ha submissió, no hi pot haver creativitat. Ens estem jugant la regressió de Barcelona a la versió caricaturesca que vam crear als 90 o una Barcelona basada en la creativitat, el risc, la intel·ligència i la impredictibilitat de la vida.

Arribem a la pregunta que, per mi, és capital per entendre el que diferencia la teva filosofia política de ciutat de la que proposa el govern Colau i, per extensió, la Biennal: en el context globalista postmodern segle XXI, perquè hauria de ser millor per al futur de Barcelona relligar-se amb la seva pròpia història i la seva especificitat catalana en comptes d’abraçar un cosmopolitisme postidentitari? 

[Graupera i la seva cap de premsa es miren. Ella li diu que aquesta és LA Pregunta i l’entrevistat em demana cinc minuts per pensar. En una casualitat còsmica fàcilment poetitzable, els nens de l’escola del costat de la redacció estan assajant amb flauta dolça un himne del gospel nord-americà amb profundes arrels folklòriques: When the Saints Go Marching in. La resposta és llarga.] 

Per què sabem que hi ha bolets verinosos i d’altres comestibles amb all i julivert? Perquè algú els va provar abans que nosaltres. Un dels nostres instruments de supervivència més importants és la transmissió de la cultura. Per això tothom que té fills està obsessionat per transmetre l’experiència a la següent generació. Això compta. Hi ha una cosa molt interessant que passa als pisos d’estudiants: quan gent diferent van a viure junts i es posen a cuinar, hi ha qui talla el tomàquet deixant a una banda la fulleta i a l’altra el cul i, quan arriba un altre que el talla partint la fulleta per la meitat, el primer s’exclama: “Però què fas!”. La transmissió dels gestos culturals importa, i no només té una utilitat sinó que existeix. Un exemple deslligat de Catalunya: tota la conflictivitat racial que hi ha als Estats Units no es pot entendre si no entens que només fa 150 anys que es va acabar l’esclavitud. Això només són tres o quatre generacions. Encara hi ha gent viva que va migrar del sud al nord dels Estats Units fugint de les lleis Jim Crow. El mateix es pot dir del feminisme: són les herències culturals les que expliquen els conflictes del present i fan possible l’alliberament. Si tu no ets conscient d’això, estàs desarmat. Fins i tot amb coses aparentment tan desvinculades de la tradició com l’especulació urbanística i la importància d’un xamfrà. Tu no pots esperar que tothom sigui un arquitecte, però comprendre la importància d’un xamfrà, la seva necessitat i la seva virtut, forma part de la nostra tradició més profunda. La protecció psicològica i social, la possibilitat de resistir-te a la temptació de l’especulació, necessita comprendre la importància de les coses com ara un xamfrà. L’oblit de l’arrel, perquè l’arrel existeix ho vulguis o no, et deixa indefens davant del voltor. Et converteixes un cadàver cultural que el voltor pot explotar i et quedes totalment indefens. Això invalida la pretensió falsament cosmopolita segons la qual pots viure la vida ignorant l’arrel, perquè fer-ho, en realitat, et deixa a mercè de la deshumanització i et fa incapaç de pensar el futur. La projecció cap al futur ha d’estar pensada des de les possibilitats obertes però també des de les energies del lloc que vius. Si no pots defensar el teu amor pel lloc on vius és impossible tenir esperança i, si no tens esperança, estàs a mercè. Sempre parlo de l’aparició dels centres comercials a Barcelona com Heron City, Glòries o el Maremàgnum, que és aliena a la tradició de la ciutat i és una forma de comerç que deshumanitza. Si la ciutat és la tensió entre ser anònim i ser algú, aquest model de centres comercials bascula cap a l’anonimat de manera tan radical que et destrueix. Barcelona, si no és capaç d’entendre que Madrid i París necessiten que Barcelona sigui una ciutat sense importància, que Barcelona és un botí llençat sobre la platja, no podrà veure com vénen a endur-se el botí: ningú la defensa perquè ningú no sap que allò és un tresor. Per això, quan l’alcaldessa Colau prioritza un eix amb les alcaldesses de Madrid i de París perquè pertanyen al seu mateix espai ideològic, està oblidant que les forces econòmiques i les forces polítiques que s’ancoren a Madrid i a París tenen la pretensió de destruir Barcelona. És la raó per la qual les oligarquies de Barcelona han anat a París a buscar a Manuel Valls: perquè els hi doni el botí, per destruir la ciutat i que se’l puguin repartir entre tots. El veritable cosmopolitisme és una taula on tothom té dret a dir la seva, l’explicitació de la diversitat en un context en què entens que els teus punts cecs queden complementats per la mirada dels altres. El que no és el cosmopolitisme és haver d’anar a aquesta taula i callar: això és demanar-te la mort per poder viure de la teva vida. Una persona que vulgui ser veritablement cosmopolita ha de voler aportar una cosa al món i Barcelona ha de poder aportar la seva diferència. Sovint es posa l’exemple que els esquimals tenen no sé quantes paraules per referir-se a la neu, o de professions, com quan a un dissenyador gràfic li dius “fes-me això de color blau” i ell et mira i diu “… podries ser més específic?”. Una cultura és com un bolet, és el resultat d’un xoc amb la realitat, i emfatitza les coses que l’ajuden a sobreviure en el seu context climàtic, polític, històric, geogràfic, etc. Aquest és també el drama de l’empobriment de la llengua catalana a Barcelona, que deixa a la gent indefensa per explicar les coses que passen i produir-ne de millors. Barcelona ha d’entendre que la nostra ferida ve de la història i que, si l’hem de curar en el futur, hem d’entendre quina malaltia és. El suposat buit del cosmopolitisme no existeix: és com un forat a la sorra de la platja en què l’aigua del mar sempre s’hi acaba ficant. Si tu buides la ciutat de catalanitat, amb tots els matisos i tota la seva pluralitat, algú l’omplirà d’una altra cosa. Durant moltes dècades, el projecte de Barcelona ha estat fer veure que buidava la ciutat de tot quan, en realitat, s’estava omplint del poder de l’estat espanyol i d’una voluntat d’assimilació cultural que deixava tothom indefens i amb una ferida psicològica i cultural bestial.

Parlem de cultura a partir de la pregunta més barcelonina que hi ha: per què no hi ha la gran novel·la de Barcelona?

No sé explicar-ho, però em fa gràcia perquè és la pregunta equivalent a la conversa sobre el visat a Nova York: vas a qualsevol lloc i la gent sempre acaba parlant del seu estatus migratori i, a Barcelona, totes les converses del sector cultural acaben amb la pregunta sobre la gran novel·la de Barcelona. No tinc resposta però el que sí que noto és que hi ha moltes coses a Barcelona que ningú està explicant i no caldrien gaire esforços per explicar-les. Per què Baltimore pot tenir una sèrie amb una temporada que parla dels estibadors del port i Barcelona no té una sèrie o una novel·la negra on es parli d’això, tenint en compte que Barcelona és una de les ciutats on més cocaïna es consumeix d’arreu d’Europa i seria interessant saber per on entra? També seria interessant que algú escrivís un assaig sobre per què es consumeix tanta cocaïna a Barcelona. Si tu vas a parlar amb associacions de veïns, com ara la de la Barceloneta, de seguida t’explicaran conflictes de tipus econòmic, el que passa amb les diferents màfies que hi ha comprant locals i restaurants generant ordre i desordre a zones del barri i, en canvi, jo tinc la sensació que això ningú ho està explicant: ni periodisme, ni assaig, ni novel·la, ni televisió. Potser l’excepció és el documental o mons underground com la poesia de bar o el recital petit, on sí que afloren aquestes coses, però sempre relligades amb el fetitxe del barri xino i els baixos fons.

Per què ningú explica aquestes coses si no cal gratar tant per descobrir-les?

La resposta que em surt de manera instintiva és que es deu a una carència de llibertat: qualsevol cosa conflictiva que no encaixa amb debats que alimentin electoralment a algun partit polític no troba ningú amb la força per explicar-la. Segurament m’equivoco i la pròxima generació descobrirà que, entre els autors actuals, existeix aquell paràgraf, aquell capítol, aquell conte o aquell curtmetratge que ja està explicant això i que no estem veient perquè tot el sistema cultural està pensat perquè no ho veiem. L’altre dia pensava en Terenci Moix perquè es parla poc de la seva obra i jo crec que tard o d’hora es farà un redescobriment tipus Rodoreda o Sales. Hi ha parts de la seva obra on està explicant el conflicte polític de fons de l’ocupació de Barcelona i, estiguis d’acord o no amb els seus postulats, l’està posant de manifest. Fins que arriba un moment, com va fer Néstor Luján, en què decideix abandonar l’explicació d’aquest conflicte per formar part del sistema. No estic culpant al Terenci, és una crítica al sistema: hi ha molta llibertat personal i moral relacionada amb consum de drogues, llibertat sexual, els adolescents beuen abans, fumen abans i surten de festa abans que a molts altres llocs d’occident… però la pau social a Barcelona s’aguanta pel silenci sobre els conflictes de fons. Una anècdota que sempre explico: quan era petit la meva àvia vivia al Gaixample i jo anava a dormir a casa seva dues vegades a la setmana. Sempre que ella veia una parella homosexual al carrer remugava i un dia la vaig confrontar i li vaig dir “què més et donen dos homes fent-se un petó?”, i la seva resposta va ser “a mi m’és igual que siguin dos homes però jo mai em vaig fer un petó amb el meu marit pel carrer”. Perquè ella s’havia reprimit a ella mateixa, esperava que els altres s’haguessin de reprimir. Crec que això explica molt bé la cultura de Barcelona. La pau social s’aguanta sobre aquesta autorepressió, sempre ens han dit que tu has d’enviar el senyal que estàs disposat a obeir i, si no, ets un pària social. Això ho sap tothom de manera instintiva, intuïtiva, estructural. No sé si això explica per què no hi ha la gran novel·la de Barcelona o per què hi és i no l’hem vista, però explica per què els nostres artistes, que tècnicament i creativament són molt bons, o bé queden als marges o bé han de renunciar a la seva conflictivitat per poder aparèixer en l’esfera pública.

Amb quines polítiques culturals diferents es pot reivindicar aquest conflicte creatiu que defenses?

Els grans oblidats de les polítiques culturals de Barcelona són els creadors. Massa vegades, el repartiment del diner públic ha anat a les institucions o als intermediaris i ha oblidat al creador. La vida d’un creador a Barcelona no és fàcil. El primer acte de primàries que vam fer va ser a la Nau Bostik, on vam portar molts creadors a fer una taula rodona, i totes les seves respostes parlaven de problemes materials. Sempre que parles amb artistes, la conversa també acaba aquí i es produeix un bucle del qual costa molt sortir: aquestes condicions materials limiten la seva llibertat i audàcia o passa a l’inrevés perquè viuen als marges? Aquesta pregunta mai té resposta del tot però segur que cal una política de redistribució que posi l’èmfasi en el creador.

I com és que hem arribat a oblidar tant als creadors?

Perques quan tu parles del creador, necessàriament has de parlar de diferències i dir “aquest és bo i aquest és dolent”: l’excel·lència, el talent o el treball són el que importa. Ningú pot fer aquest discurs en una Barcelona en què hi ha una necessitat d’igualar-ho tot per no entrar en conflictes difícils: els comuns no poden perquè el seu discurs no surt mai de l’igualitarisme, els socialistes no poden perquè tenen un discurs que necessitava comprar la dissidència. Però és un discurs que hem de fer: posar els creadors al centre, tant des del punt de vista espiritual, és a dir, garantir-los la llibertat, com des del punt de vista material.

I com s’aconsegueix això?

Hem de descentralitzar: no pot ser que totes les decisions es prenguin a l’ICUB, el MACBA i l’Escola de Belles Arts. A Barcelona hi ha una mà de biblioteques que són extraordinàries, un exemple de talla mundial a partir del qual podem plantejar un model en el qual els escriptors, poetes, dramaturgs, etc., creïn a l’interior d’aquestes biblioteques, on hi hagi un programa de beques que inclogui un salari anual en comptes dels dos mil euros de torn d’un premi. Jordi Puntí va poder fer el seu llibre sobre Xavier Cugat perquè li van donar una beca a la biblioteca de Nova York que li donen a uns quants escriptors i assagistes que conviuen allà durant un any i els dóna accés total el servei de documentació, a un salari, a un despatx per treballar, etc. Ens podem plantejar que això passi a Barcelona? A canvi de participar de la vida cultural de la biblioteca, esclar, de presentar el que està fent de tant en tant i de muntar esdeveniments culturals.

Parles molt més de cultura en la teva campanya del que és habitual

La cultura no és quantitativament molt rellevant en unes eleccions i aquesta és la raó per la qual ningú parla mai de cultura llevat de 4 tòpics en un discurs, però per mi és essencial perquè, quan jo dic que el nostre problema polític és un problema de cultura política, dic que és un problema cultural i que el que necessitem és enfortir la cultura. Tot això està directament relacionat amb els reptes econòmics que afronta la ciutat: en les pròximes dècades, Barcelona es juga ser una ciutat de serveis, és a dir, que la gent d’aquí acabi vivint de donar serveis a la gent que vindrà a Barcelona a fer turisme o a invertir, perquè tothom vol venir a Barcelona perquè és un lloc on és fàcil ser feliç. Aquest model portarà un seguit de feines de baixa qualificació que estaran mal pagades, tindran poca esperança, aportaran molt poc significat a la vida de la gent.

I hi ha tot el tema dels robots.

Jo volo sovint a l’aeroport de Newark i és molt impressionat perquè ja no hi ha restaurants concrets sinó que a totes les taules de l’aeroport hi ha un iPad amb uns menús on demanes el que vols i uns cambrers t’ho porten des de la cuina que toqui fins a la taula on estàs assegut. Això ha reduït molt el nombre de cambrers necessaris. Totes les feines que no impliquin un grau de creativitat són més susceptibles que no pas d’altres de convertir-se en feines molt més precàries. Això vol dir que anem a un escenari social en què la desigualtat creixerà: a dalt de tot hi haurà un grup de gent al qual li anirà molt bé a la vida perquè tindran feines difícilment degradables, i amb la resta passarà el contrari. Per això necessitem convertir la creativitat en el centre de la nostra vida laboral, però és que, a més, això també implica una revolta espiritual perquè la gent faci una feina que li agradi i li aporti significat en el sentit profund de la paraula.

I això té a veure amb la cultura i amb els artistes?

Hi ha moltes maneres de fer-ho però una manera és fer que els creadors es converteixin en els herois de Barcelona. No han de ser el tipus que tots coneixem, aquell que viu sempre de manera precària i que, malgrat tots els malgrats, no renuncia i continua sobrevivint. Quan va aparèixer l’eslògan “I love New York” era un moment en què Nova York era una ciutat difícil d’estimar: et podien matar en qualsevol moment, hi havia un problema amb l’heroïna bestial, els lloguers, la sida… però, en canvi, va ser una època que tots recordem perquè els artistes de Nova York eren els herois. Van passar de tenir famílies com els Carnegie, grans empresaris de l’acer i la infraestructura, a un escenari en què els artistes eren els protagonistes. Escriptors, pintors, músics… hi havia una heroïcitat que la ciutat reconeixia -que Patti Smith va capturar en les seves memòries-, i, si som capaços de generar això a Barcelona, tindrem més facilitat d’amarar tots els altres aspectes de la vida, per poder imaginar una vida en què tots posem la nostra creativitat al centre de la nostra prosperitat. Això és clau: ens ho juguem tot.

Hem dit que no parlaríem del procés ni d’estratègia electoral, però acabem amb una sola pregunta sobre el tema que ho lliga amb l’alcaldia i la ciutat: què hauria canviat si l’1 d’octubre passat Jordi Graupera hagués estat l’alcalde de Barcelona?

Per començar, el que no hauria canviat són les decisions preses al parlament, que no depenen de l’alcalde de Barcelona. I això ha de ser així: hem de respectar la sobirania del poble que s’expressa en el seu parlament, que és l’instrument que ha de prendre les decisions difícils que tenen a veure amb la nostra llibertat nacional. S’ha de ser molt respectuós amb això. Ara bé, l’alcalde de Barcelona ha de ser lleial a aquest parlament. Quan el Parlament de Catalunya pren una decisió i decideix autodeterminar-se, l’alcalde de Barcelona ha d’estar al servei d’aquesta decisió, de la mateixa manera que si hagués decidit no fer-ho. Si jo hagués estat alcalde l’1 d’octubre, no hi hauria hagut la ignominiosa discussió al Consorci d’Escoles de Barcelona sobre què fer amb les escoles el dia del referèndum, una discussió en què l’ajuntament va fer tot el possible per evitar que la Conselleria d’Educació tingués ni tan sols les claus. Es van haver de fer còpies de les claus per si de cas i es va arribar a un pacte entre l’ajuntament de Barcelona i el govern de la Generalitat de Catalunya que va ser una vergonya: un pacte segons el qual la Generalitat es feia càrrec de tot el que estava relacionat amb obrir les escoles i, a canvi, no es criticava a Ada Colau. Era un pacte d’imatge política, perquè l’alcaldessa Colau no va fer res per protegir els drets dels barcelonins. Quan es confiscava la publicitat que havia fet la gent, quan s’havia de protegir el dret de llibertat d’expressió, quan va arribar l’hora d’oferir aquesta democràcia de més qualitat de la qual Barcelona ha de ser un estandard; l’alcaldessa de Barcelona va fer l’orni. Perquè l’alcaldessa té un incentiu molt gran per evitar aquest conflicte, ja que, si el conflicte no està sobre la taula, ella guanya electoralment. Tot el seu esforç és per rebaixar aquest conflicte. Quan ella es va oferir per fer de mediadora entre govern de la Generalitat i Enric Millo, estava equiparant als repressors amb els reprimits. Això és inacceptable. No n’hi havia prou amb anar a un col·legi electoral a fer-se la foto: hi havia una responsabilitat pública de protegir els drets dels barcelonins. A causa de la meva feina, parlo molt sovint amb diplomàtics i gent d’institucions multilaterals, i sempre em pregunten per què l’ajuntament de Barcelona no està alineat amb el procés d’alliberament de Catalunya. Si jo sóc alcalde de Barcelona, el primer que faré serà reunir-me amb els alcaldes de les principals ciutats del món per explicar-los que la ciutat de Barcelona està compromesa amb l’alliberament de la seva ciutadania i amb protegir els seus drets individuals i col·lectius, incloent-hi el dret a l’autodeterminació. Ni els falsos moralismes de Colau, ni l’autoritarisme de Manuel Valls, ni l’intent de control social que representa el neomaragallisme: necessitem que aparegui algú que digui que el tema de la nostra època és la llibertat i el deure de la nostra generació és empènyer la llibertat una mica més enllà. Si aquesta és la trinxera que a nosaltres ens ha tocat, l’hem de defensar. Si jo hagués estat alcalde de Barcelona i hagués vist com va reaccionar la nostra classe política tenint al davant la materialització del dret a l’autodeterminació i la manera com s’ha anat folkloritzant al llarg de l’any, jo no m’hauria quedat callat. L’alcalde de Barcelona serà lleial al parlament de Catalunya però també serà crític amb el govern i les decisions d’aquest govern quan aquestes decisions vagin en contra de la llibertat dels barcelonins.