Melcion Mateu, poeta a Nova York

Melcion Mateu, poeta català d’accent mallorquí, va guanyar els Jocs Florals de Barcelona 2014 amb un poemari titulat Illes lligades, que ha publicat LaBreu Edicions. Enguany ja s’han convocat les bases dels Jocs Florals. El termini de presentació d’originals acaba el dia 5 de març. 

Mateu ha escrit Illes lligades escrit al llarg dels últims nou anys a Nova York, a Barcelona i al Brasil. Melcion Mateu (Barcelona, 1971) és autor de tres poemaris: Vida evident (Premi Octavio Paz 1998); Ningú, petit (2002), basat en el clàssic del còmic Little Nemo in Slumberland, de Winsor McCay; i Jardí amb cangurs (2005). Té pendent de publicació l’antologia bilingüe Habitaciones y canguros, en traducció castellana de José Luis Rey. Alguns dels seus poemes han aparegut també en revistes i/o antologies en castellà, portuguès, anglès, rus i eslovè. Com a traductor, ha portat al català autors com Siri Hustvedt, Michael Ondaatje i John Ashbery, entre d’altres. Ha col·laborat ocasionalment, amb articles sobre literatura i l’actualitat cultural de Nova York, als suplements culturals dels diaris Avui, El País i La Vanguardia.

BERNAT PUIGTOBELLA: El teu recull es titula Illes lligades. Quines són aquestes illes i de quina manera es lliguen?

MELCION MATEU: Dels cinc boroughs que formen la ciutat de Nova York, que és on visc, només el Bronx és al continent. Manhattan, on faig feina, és una mena d’illa-Gulliver, lligada a la resta per ponts i túnels. Les illes lligades de Nova York es lliguen metafòricament a la Mallorca dels meus orígens i a la illa de Santa Catarina, a Florianòpolis, al Brasil, amb la qual també tenc una relació molt estreta. L’illa de Santa Catarina, per la seva banda, també està lligada al continent per un pont antic, el pont d’Hercílio Luz, que recorda els de Manhattan, Brooklyn o Queens. Lligant aquestes illes aparentment remotes, el poemari ve a construir la meva particular idea de pàtria.

B.P: Has dit en alguna banda que la teva poesia és a estones eufòrica, d’altres té certa consciència tràgica i que en alguns moments hi apareix un jo líric desmesurat, automitificat. Però als quatre poemes que componen ‘Cançó d’aniversari’, hi detectem una autoexaltació barrejada amb una necessitat d’esborrar-te… En aquest poema escrius: “Melcion Mateu és un mite inexistent,/ no sabeu per on para, / no apareix a internet ni a les pàgines grogues./ No n’heu vist cap foto ni certificat. / Melcion Mateu no existeix, / només parla en els versos de Melcion Mateu”.

M.M: Crec que la poesia lírica, o almenys la meva, s’escriu amb el superego, entenent per superego aquell jo ideal que voldríem ser i que massa sovint confonem amb qui som en realitat. La meva relació amb aquest “jo líric” meu és conflictiva i contradictòria, és una relació un poc d’amor-odi. Crec que els que tenim un superego desmessurat, un excés d’ideals, dues de les millors coses que podem fer és escriure poesia lírica o dedicar-nos a enfotre’ns una mica de nosaltres mateixos. Jo intent fer ambdues coses alhora. Dedicar-se a la política o a dirigir una multicional podria tenir conseqüències pernicioses.

BP: En aquest poemari és palesa la voluntat de construir un món poblat de personatges i de referències geogràfiques, un món en què tot i ser sempre el protagonista, no caus mai en la temptació confessional. Aquella divisa ferrateriana “Us diré el que em fuig, no diré res de mi”, podria aplicar-se a aquest poemari també?

M.M:: Admir molt la poesia de Gabriel Ferrater, però com passa amb molts grans poetes, els seus epígons se’m fan innecessaris i sovint n’esdevenen una imitació matussera. T. S. Eliot, que era en molts aspectes un “poeta invisible” deia que només qui té personalitat pot renunciar-hi. Aquesta renúncia paradoxal potser explica la mitificació del jo, per una banda, i la necessitat d’esborrar-lo, per l’altra, l’autoafirmació i alhora el distanciament respecte al confessional. Bona part de la poesia contemporània que més m’interessa s’escriu des d’aquesta renúncia paradoxal al jo.

BP: Una de les virtuts que aporten els teus versos és aquesta voluntat de descobrir paisatges nous per a la poesia catalana contemporània. La quarta part d’aquest llibre passa al Brasil, amb una llum ben diferent de les altres parts, situades a Nova York. Hi ha un altre poeta català, Albert Roig, que també ha escrit des del Brasil. Què t’acosta i et separa del seu món?

M.M: Albert Roig és un poeta excel·lent i molt interessant, però pel bé de tots crec que tenim temperaments i veus molt diferents. Brasil més que un país és un continent, i amb massa freqüència, de la seva riquesa ecològica i cultural només la part més superficial, més turística, ens arriba a fora. És normal que Brasil captivi a creadors d’aquí i d’arreu, però crec que aquestes experiències són paral·leles, sense més punts de contacte entre elles que la relació directa amb el Brasil. Un altre poeta català actual amb una relació amb Brasil i que ha fet molt per establir ponts amb la seva cultura, també com a traductor, és Josep Domènech Ponsatí. La meva relació amb Brasil és molt estreta, i encara pot donar molt de si: hi he viscut, hi vaig conèixer la meva dona, he estudiat i ensenyat portuguès a la universitat, a casa parlam en aquesta llengua i tots dos n’hem donat classes a la New York University.

BP: Illes lligades traspua una alegria i una llibertat de referents que no solem trobar a la poesia catalana d’avui, on la neurosi de ser català, el pes de la tradició és molt feixuc. Tu escrius en català sobre un món que no és català, i ho fas molt desacomplexadament.

M.M: Parodiant la famosa dita de Jordi Pujol, podríem dir que jo sóc d’aquells catalans que “ni viuen ni treballen a Catalunya, però no volen deixar de ser-ho”. La meva relació amb la poesia catalana és més subtil que un mer repertori de formes i temes. Crec que no s’ha de fer poesia per al país, sinó una poesia que sigui país, que crei la pàtria que no tenim. Una poesia desterrada, que aculli els seus lectors, siguin d’on siguin.

BP: El llibre arrenca amb uns pooemes de versos amètrics, si es pot dir així. N’Andreu Gomila t’ho retreu a la glossa. Per què ho fas?

M.M: Potser perquè el meu primer llibre, Vida evident, era un tour de force sobre motlles tradicionals i una actualització de gèneres com el sonet o la terza rima, m’ha interessat cada vegada escriure una poesia més lliure i despentinada, com ja es veia a Ningú, petit i Jardí amb cangurs, cosa que encara em sembla molt més difícil. No m’interessa la poesia que té “truc” ni la poesia que ja sé escriure. Assumesc el repte i el risc com a part de la meva manera de fer, i n’assumesc els resultats, agradin o no a lectors que aprecii com en Gomila.

BP: Com es veu Catalunya des de Nova York? En el poema ‘La bona sort’, descrius un magatzem de Nova York: “Era un basar ple de souvenirs. Hi havia una gramola amb un disc de pedra: eren els monòlegs de l’últim parlant de dàlmata”. Vivint a Nova York i escrivint en català, et sents una mica com aquest últim parlant del dàlmata? El teu poemari seria com aquest disc de pedra?

M.M: Crec que aquesta és la teva interpretació, i amb això no vull dir que estigui o em sembli errònia, ben al contrari, però no és l’única possible. A Nova York hi ha molts catalans, fins i tot potser massa pel peu gust, com també hi ha molts bascos, albanesos, ucraïnesos o croats. En aquest sentit, per la seva diversitat de cultures, encara és la capital del món, tot un microcosmos. Dins d’aquesta diversitat, i amb molt poques excepcions, de caràcter puntual, Catalunya gairebé només es fa visible als novaiorquesos que ja la coneixíem d’abans, i que en seguim l’actualitat.

B.P: Com es veu el panorama editorial i poètic català?

M.M: Des de Nova York, com deia, es veu molt poc. Òbviament les editorials catalanes no hi tenen res a fer, allà. Gairebé no es troben traduccions de literatura catalana a les llibreries. Enguany han aparegut en traducció anglesa i editats als EUA, Ariadna al laberint grotesc, de Salvador Espriu, i El quadern gris, de Josep Pla, amb molt bona acollida, però són casos puntuals dins d’un panorama molt diversificat. De poesia no se’n veu gens. D’altra banda la crisi editorial catalana no és un fenomen estrictament local, sinó que fa molts anys que s’arrossega i té a veure amb el canibalisme dels grans grups editorials, la banalització comercial del sector cultural i la revolució digitals. Són fenòmens que tenen més a veure amb l’anomenada globalització que amb qualsevol altra cosa.

B.P: En un dels poemes del recull dius que tens començada una novel·la que no acabaràs mai. Ens pots explicar de què va aquesta novel·la?

M.M: Òbviament es tracta d’una rèplica als primers versos de l’ ‘Oda infinita’ de Joan Maragall: “Tinc una oda començada / que no puc acabar mai…” No us deia que sóc un poeta profundament català? Aquesta novel·la seria inacabable perquè ho diria tot, desde la vida dels microbis al moviment dels grans cossos celestes. D’ambició que no en falti.