Josep M. Esquirol: “Per sort depenem els uns dels altres”

Josep M. Esquirol va guanyar el premio Nacional de Ensayo 2016 i el premi Ciutat de Barcelona d’assaig amb La resistència íntima: Assaig d’una filosofia de la proximitat (Quaderns Crema, 2015). El jurat va valorar aquesta obra perquè aporta una veu original en el camp de la filosofia que aborda la problemàtica existencial de l’individu a partir d’elements quotidians. Anna Punsoda el va entrevistar per Núvol.

La intempèrie: aquest és l’estat originari de l’home al món segons el filòsof Josep Maria Esquirol. Considerant aquest punt de partida s’entén que l’home necessiti cura i empara. I s’entén que la casa -i l’acollir i el guardar i tots els verbs i els noms que solem lligar-hi- siguin la base del seu pensament.  A La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, Esquirol dissecciona l’existència desemparada i esbossa alhora una metafísica, una ètica i una política. La mort, la finitud, el buit al cor, la tristor sense objecte. L’angoixa de no trobar terra sota el peus. Que tot pugui ser i no ser. Aquesta actualitat que no permet entendre res. La vida trencadissa de la comunitat política. Per Josep Maria Esquirol, existir és oferir resistència a totes aquestes cares de la nihilització permanent.

Anna Punsoda: D’una filosofia que posa l’accent en la nihilització permament, no en surt un discurs apocalíptic?

Josep Maria Esquirol: Si relacionem apocalíptic amb horror i desastre, he de dir que de cap manera pretenc promoure una visió apocalíptica de la vida. Però sostinc que el nihilisme, els processos de disgregació i l’ombra de l’absurd són una experiència constitutiva de la vida humana. Des d’aquesta experiència s’entenen moltes de les coses que fem, perquè són respostes i maneres de fer-hi front. Posar èmfasi en la resistència, en el gest de la casa, en la fondària de la quotidianitat o en l’essència curativa del llenguatge no té res d’apocalíptic. Més aviat advertim que en tot això hi ha sentit i que en tot això es respira esperança de sentit.

A.P: El resistent és un estoic?

J.M.E: La imatge que tenim de l’estoic és la de l’home que aspira al quietisme i que assisteix impassible a tots els esdeveniments de la vida. Segons aquesta imatge, l’estoic entén la cura de si com el fer-se una cuirassa que el faci immune al que l’envolta i al que no depèn d’ell. La seva fortalesa vindria de la duresa i de la fredor. El resistent no s’avé gens amb aquesta figura perquè ell sí que està afectat per la ferida. El resistent està afectat pel sofriment dels altres i de vegades està més afectat pel sofriment dels altres que no pas pel propi. Resistència i solidaritat van plegades. La ‘solidaritat dels commoguts’, deia Jan Patočka, un dels meus filòsofs de referència. I si anem més enllà, l’estoïcisme deixa pas a una sèrie d’autors que cal diferenciar bé. Sèneca i Epictet, per exemple, són estoics no gaire distants en el temps però amb perfils molt diferenciats. El primer escriu de meravella i em mereix respecte i admiració. Però és Epictet, a qui acostaria, parcialment, a la meva idea de resistència.

AP: A l’assaig dius que la resistència implica pausa i recolliment. Però aleshores, el resistent no quedaria sempre a la mercè de l’home que es projecta i que modela el món?

J.M.E: La pausa i el recolliment són la condició de possibilitat de qualsevol construcció sòlida. La resistència no és retirada del món. És encara més implicació, però menys vistosa i menys precipitada que la de tots aquells que xerren molt però no fan res. Avui molts dels modelatges i de les construccions de món són fugisseres i caduques com no ho havien estat mai. Cal discernir el fum d’allò que és durador. El que és durador acostuma a construir-se en la concreció de la proximitat. Resistència i construcció no són dos moviments alternatius sinó complementaris. Una construcció que es basa en la resistència va seguida d’una política més honesta, amb menys propaganda, d’una política que es revela en l’esforç i que mostra també que hi ha continuïtat entre els espais de proximitat i les institucions públiques.

A.P: Parles de la casa com del centre, com d’aquell punt d’orientació que ens ordena el món. Per què cada individu no pot ser el centre de si mateix?

J.M.E: Una cosa no treu l’altra. “Individu” vol dir, literalment, el que no es pot dividir. Doncs bé, el que no es pot dividir, perquè no té parts, crea un espai de proximitat, d’intimitat. Un dels noms d’aquest espai és “casa”. “Casa meva” “chez moi” “home”… no indiquen possessió, sinó identificació, proximitat, recer. I això orienta la vida. Casa meva, el meu poble, les meves classes a la Universitat, els meus alumnes, el meu país. Tot això són cercles concèntrics, d’identificació i d’orientació, la mesura dels quals no és geomètrica sinó afectiva.

A.P On queda Déu per al resistent?

J.M.E: El més pregonament humà és alhora el més diví. En això Freud i d’altres hi veuen la il·lusió de la religió, i jo hi veig la veritat. La paraula de Déu és empara i l’empara és Déu. Déu està en la cura dels altres i en el fet de mantenir l’esperança quan sembla que ja tot està perdut. Resistir és esperar malgrat tot. El resistent és algú que presta atenció a la vida. Com repeteix Blanchot comentant Simone Weil, “l’atenció espera”. L’acció solidària i l’esperança es mostren com les dues facetes de la mateixa veritat.

A.P Per què dius que cal revaloritzar la quotidianitat? Hem perdut el control sobre la realitat?

J.M.E: No, sobre la realitat no. Estem perdent la connexió amb la vida i precisament per això se’ns escapa la riquesa de la quotidianitat. Som en el temps del domini més espectacular que mai els humans han tingut sobre la realitat. I això gràcies a l’impressionant desenvolupament de la ciència i de la tecnologia. La paradoxa és que quan més creiem saber i més domini tècnic tenim sobre la realitat, menys ens coneixem a nosaltres mateixos i més se’ns escapa l’essencial. Ara ens trobem en aquest atzucac. Hi ha volums gegantins de sabers especialitzats però desapareix l’experiència de la vida. Això genera desassossec contingut i desorientació. Fem com si la ciència ho fos tot quan només és un dels registres del saber; un registre que a més no coincideix amb aquell on rau el nervi de la vida. D’aquest nervi, que té a veure amb la meravella del sentir, la biologia no en sap res. Sobre ell sí que hi han reflexionat alguns dels més grans filòsofs del passat, i per això continua sent tan fecund i necessari dialogar-hi.

A.P. Del teu assaig, tinc subratllat: hem de descobrir un nou materialisme de les coses. Què vols dir exactament?

J.M.E: Segons Levinas, “viure és un complement directe”. Els continguts de la vida poden ser idees i representacions, però també són fruites, olors, cossos, músiques, instruments, obres, mans, mirades. El goig i la fruïció de les coses concretes i de la companyia també concreta de les persones singulars. El contingut de la vida no és la matèria sinó les coses concretes i materials. Aquesta concreció de les coses se suma a una altra: la de la les persones singulars. La humanitat és una abstracció. A nosaltres no ens explica cap pertinença genèrica. No som ni individus del gènere home, ni membres de la societat. El ‘materialisme de les coses’ va juntament amb la singularitat i la concreció de les persones, amb el misteri dels noms propis i amb el pluralisme més radical que puguem imaginar.

A.P: Sovint parles de les forces impersonals que dominen el món. Hi ha una dinàmica del món al marge dels interessos de les persones?

 J.M.E: Sí, hi ha la dinàmica de la bondat. Sovint es diu que tot depèn dels interessos i que no hi ha absolutament res de desinteressat. Ni aquesta tesi ni la seva contrària es poden demostrar. Però sí que és possible mostrar allò que té més força. Si ‘interès’ ho entenem com preocupació per un mateix i per la pròpia continuïtat en l’existir, aleshores, cal dir que l’interès té una extensió enorme. El que passa és que no ho abasta tot. Hi ha accions generoses, hi ha situacions d’autèntica solidaritat, d’altruisme. Hi ha bondat, i la bondat, que és desinteressada, introdueix una de les tres escletxes del món. La bondat és diàfana, encara que sovint discreta. Darrera de la bondat no hi ha interès, sinó més bondat.

A.P. A cada capítol, fins i tot als que dediques a la vida política, assenyales la fragilitat dels homes. Com construir res sòlid amb homes fràgils? No seria més efectiu que cadascú es musculés ell mateix i es responsabilitzés d’ell mateix abans d’intentar articular la vida pública?

J.M.E: Les persones som constitutivament vulnerables. Això explica que puguem fer-nos més fortes i més resistents. Aquesta és precisament la musculació. La filosofia ben entesa és un dels entrenaments possibles de l’ànima, del si mateix. Clar que la vida pública es construeix millor sobre la fortalesa del si mateix que no pas sobre les masses amorfes i modelables. Però en cap cas hem de considerar la dependència mútua com una mena de deficiència. Per sort depenem els uns dels altres. Per sort compartim el pa i ens ajuntem. La comunitat no és una unitat sinó un ajuntament. La comunitat que es correspon amb la filosofia de la proximitat seria la comunitat de la cura, la comunitat que no anul·la el nivell de l’intercanvi i dels interessos però que hi situa per sobre el nivell de l’atenció i l’empara. Per dir-ho d’altra manera: la comunitat de la filosofia de la proximitat és aquella en què la pau no és el resultat provisional de la fluïdesa dels interessos, sinó el fruit de l’ajuntament en la intempèrie.