Encara més reaccionaris

Cada 30 de desembre, la població de Centelles celebra la seva memorable Festa del Pi, que apareix recollida al llibre Amunt! Les festes de l’arbre als Països Catalans publicat per Edicions Sidillà. En aquesta commemoració d’origen pagà, que té més de 250 anys d’història, la presència de boines, trabucs i cantimplores amb ratafia per fer honor al tòpic és immesurable. També s’hi detecten barretines, bastons de boix i vi ranci, aquest adjectiu que fa de tan mal invocar sense fer servir el trampolí dels reaccionaris. Com els trabucaires.

Fa uns dies, Enric Juliana explicava que hi ha una ressonància carlista en el comportament polític de Carles Puigdemont. Ho argumentava en dos articles volgudament provocadors que probablement haureu llegit, i que van tenir unes quantes rèpliques. Però en aquest article no seguirem aquest fil, perquè en aquest article els protagonistes no són (en general) els carlistes, sinó (en particular) els trabucaires. Hi ha un pretext d’actualitat literària que l’avala: la publicació d’un dels darrers quaderns de la Revista de Girona, Els trabucaires, escrit per Josep Vilar i editat per la Diputació de Girona.

Si quan parlem del carlins parlem de moviment reaccionari, quan ho fem dels trabucaires hem de buscar un adjectiu encara més recalcitrant, cavernícola i regressiu. Ranci podria estar bé, però no n’hi ha prou. Els trabucaires, guerrillers carlins que no van acceptar la derrota, invariablement mesquins i criminals, tenien el gènit amb t final dels homes descreguts i temeraris d’ètica esbiaixada que s’arrapen a la vida amb l’instint d’aquells que viuen a la contra i la intensitat tenebrosa que defineix l’existència dels facinerosos. Tot això, en un marc rural recòndit, confús, atapeït de cataus, segrestos i capitostos relativament cèlebres. A banda de comandant carlí, el general Savalls va ser un actiu trabucaire.

El prototip de trabucaire més literari el trobem a La punyalada, en la figura de l’Esparver, però la seva imatgeria simbòlica està revistida d’un platonisme desmesurat que potser no es correspon del tot a l’estètica espellifada, esgrogueïda i feréstega que tenien la majoria, com de fregall d’aigüera: esfilagarsats i ensutzats. L’Esparver, igualment desarrelat, no només era jove i ben plantat, sinó que era molt més dolent que els seus quixotescos col·legues. Exacerbació pura de gosadia, talent i rauxa, que es contraposa amb un altre personatge mític de la literatura ambientada en entorns de muntanya (tot i no ser trabucaire): l’Ànima, l’antagonista de Solitud, que s’assemblava més a un animal que a una persona i que qualsevol enginy que pogués tenir el devia tan sols a la seva intuïció buida de moral. El seu aspecte és l’altre extrem exagerat de l’atmosfera trabucaire: l’Esparver, per guapo i per malvat; l’Ànima, per desplaent i animalitzat.

Buscar una relació entre els trabucaires i els cowboys del Far West americà és tan còmode com establir vincles al·legòrics amb els clans mafiosos italians o italoamericans. A tot arreu s’hi han forjat mites, com el del bandoler sard Samuele Stochino, el tigre d’Ogliastra, retratat per Marcello Fois a Memòria del buit (Edicions del Periscopi) talment com en una hagiografia èpica. Els trabucaires repassa les vicissituds esbalandrades d’alguns filibusters que van deixar el seu segell a les muntanyes de Girona, des de la frontera francesa fins a les Guilleries, seguint l’empremta vetusta d’en Serrallonga i en Rocaguinarda. També va deixar empremta l’assassinat del general Prim, mort a trets de trabuc. O caixa o faixa.

A l’Alta Garrotxa, segurament la zona més emblemàtica quan parlem de trabucaires, hi ha unes quantes excursions que ens condueixen als indrets on s’amagaven aquests carlins hiperbòlics, alguns d’accés realment difícil, com la Tuta dels Morts: un encinglat que davalla fins a una cova recòndita damunt de les gorgues de Sant Aniol. Aquí és precisament on Vayreda situa la desfeta dels trabucaires a La punyalada, en una de les escenes gores més impressionants de la literatura rural, fins que els trabucs van emmudir. Ara només ressonen en dies assenyalats com la Festa del Pi o en altres congregacions que formen part del patrimoni festiu de Catalunya. Trabucs de tòpics. I la boina i la ratafia que no hi faltin.