El piano de Barthes i el Nobel de Bob Dylan

Antoni Pizà, musicòleg mallorquí resident a Nova York, ha publicat La dansa de l’arquitecte (Ensiola, 2013), un recull d’articles publicats al Diario de Mallorca al llarg dels últims anys i capaços de sorprendre, interessar i agradar a qualsevol amant de la música. 

Hi ha ciutats —com ara Nova York o, a una altra escala, Barcelona— on tot tipus de turista pot trobar el que busca, sigui alta cultura, platges, dones o homes amb una mica de misteri, o bé locals nocturns amb un ambient desenfadat. També hi ha llibres que tenen la rara capacitat de captivar lectors amb les inquietuds més diferents, i aquest n’és un: dues persones amb gustos musicals oposats, que no coincidirien mai en un concert, podrien trobar-se perfectament a les pàgines de La dansa de l’arquitecte; i a més, en traurien informacions, curiositats o idees que podrien compartir l’una amb l’altra.

Si us agrada l’òpera, segurament us farà gràcia assabentar-vos que Vincenzo Galilei, el pare del mític astrònom, també és el pare del que actualment anomenem recitatiu, però, ben lluny de pensar en un nou gènere musical, el va concebre com un element per recrear l’esperit original del teatre grec.

Si el que escolteu habitualment és jazz, ¿no us semblarà curiós, per exemple, que moltes de les cançons atribuïdes a l’enginy melòdic de Duke Ellington fossin escrites en col·laboració amb catorze o quinze integrants de la seva orquestra, mentre que un clàssic com Take the A train, en realitat, és obra del genial Billy Strayhorn, que va fer la seva millor música als 16 anys i després es va deixar destruir lentament per l’alcohol? I si sou fans de Bob Dylan, tindreu ocasió de conèixer més detalls de la seva polèmica candidatura al premi Nobel de literatura i us quedareu parats davant de la quantitat d’al·lusions a Shakespeare, Dante o Virgili que hi troben certs universitaris il·luminats.

La lectura d’aquests articles, escrits en un llenguatge planer i entretingut, però alhora elegant i exacte, us descobrirà, a més a més, fins a quin punt una bona cultura literària enriqueix la crítica musical, i sobretot fins a quin punt la literatura, la filosofia i la música són vasos comunicants. ¿Hauríeu dit mai, posem per cas, que L’estrany de Camus està inspirat, des del punt de vista estructural, en principis musicals clàssics com ara el contrapunt? ¿Sabíeu que Barthes tocava prou bé el piano, respectant religiosament les partitures de la seva padrina amb anotacions a mà, i alguns dels seus textos més intuïtius tenen com a rerefons precisament la seva experiència pianística? I de les simfonies de Nietzsche o de les òperes de Rousseau, n’heu sentit a parlar? I de compositors moderns de l’àmbit català, com ara Narcís Bonet, Antoni Caimari o Miquel-Àngel Roig-Francolí?

Antoni Pizà us en parlarà amb el rigor i l’erudició d’un catedràtic i el to càlid i espontani d’un amic. Certament, escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura, com diu Frank Zappa, i el títol del llibre li pica l’ullet: però, per sort, de tant en tant ens trobem amb un artista que sap executar amb naturalitat i gràcia fins i tot una dansa impossible.