Un matí a Gavadà

Era un matí blau d’estiu i Gavadà, un poblet entaforat a les serres del sud entre l’Ebre i el mar, feia estona que s’havia espolsat la frescor de la nit. Un nen d’uns sis anys, l’Enric, romania immòbil a l’altra banda de la cortina de canalons de la porta del darrere. El vailet esperava que la seva àvia sortís de la conillera i donés de menjar a les gallines, que picotejaven distretes per l’eixida. Els penetrants ulls foscos de l’infant les espiaven pacientment. A la fi, aparegué l’àvia.

—Tites!, Tites! —cridà l’àvia. Un somrís brillant creuà el rostre del nen. El moment cobejat de cada dia era a tocar, l’àvia sempre posava el segó a la menjadora just davant d’on ell esperava amb delit. Les gallines s’acostaren confiades i, sobretot, oblidadisses.

“Diu lo senyor Mestre que només los elefants tenen memòria”, recordava mentre l’àvia abocava la barreja trinxada de pell de blat mòlta, enciam i peles de patates. A l’instant, les gallines es llençaren al damunt enmig d’una polseguera de plomes i escataineigs com si cridessin “A-poc-a-poc!, a-poc-a-poc!”

L’àvia seguí el ritme diari i s’atansà vers la porta per entrar a la casa. El nen es féu a un costat amagat per la penombra. La vella dona traspassà el llindar i s’encaminà ferma a la cuina sense adonar-se de la presència del nét.

“La padrina tampoc no deu ser pas un elefant”, es digué l’Enric, i saltà com un lleó damunt les entatxonades aus. La calma explotà. Un terrabastall de xocs de canalons i xiscles infantils esclatà en ple aire i uns peus menuts volaren per aterrar sobre la cresta o el llom de les desapercebudes bestioles. Les gallines, sempre més ràpides arrossegaven la panxa contra el sòl i deixaven la criatura asseguda, sola i rient al mig de l’eixida. L’àvia, desprevinguda un matí més, no trigà a tornar i manà:

—Passa dins, dimoni de xiquet, que la teua mare prompte vindrà!

I com l’antic rellotge de paret quan tocava les hores, la mare arribà puntual perfumada de pa calent, amb una carta enrederida a la mà i cara de quan es va morir l’avi. “Això s’acaba”, digué mostrant-la a l’àvia sense que l’Enric captés res.

—És de ton germà, oi, filla? Llegeix-la —li pregà—, jo no en sé de lletra.

“En Campanya, 29 de maig 1938. A Cinta Margalef.

Molt estimada germana: El motiu d’esta és per dir-te que estic bé de salut com espero sigui bona també la vostra. No us he escrit antes perquè només estàvem 8 o 10 dies en lo mateix poble. Ara estic bé en esta brigada perquè estem de reserva. També et dic que tinc molta confiança que prompte estaré amb valtros perquè em pareix que abans de gaire s’acabarà tot i haurem de fer com lo rossinyol. Res més per esta. Una estimada per tu, la mare i lo meu nebot. No us oblido.

Josep Maria Margalef.

La direcció és: 24 Brigada, 16 Divisió, 4t Batalló, 3ª Companyia. Base 8ª, C.C.12”

Uns matins més tard, a l’Enric l’enfilaren, junt amb la mare, dos farcells i un sarró de plors, a un carro que prengué el camí de Tarragona per seguir, com fos, cap a França.

—Digues adéu, fill —li demanà la mare.

—Adéu Padrina! Adéu tites! No us oblidaré mai, tinc cap d’elefant! —cridà abans de tombar els ulls a un horitzó perdut.

A primers de gener del 39, uns cosins, que havien emigrat feia temps per la fil·loxera, els recollien al pas fronterer.

Setanta-cinc anys després, un home vell, assegut en un banc assolellat d’una vila francesa, contempla, amb ulls encara penetrants i humits de llunyans matins blaus, com el seu nét empaita els coloms que picotegen distrets aquí i allà. El vell, amb un somrís amagat, els hi aboca veces tot cridant-los en patuès: “Tites! Tites!”