Un carter metòdic

Xavi Torres ha guanyat el segon premi del concurs de contes d’estiu. L’actriu Marta Tricuera ens ha fet arribar de manera espontània una gravació en què ella mateixa narra en veu alta el conte d’Eva Espinosa. El podeu escoltar al final del conte.

Sota un intermitent plugim de febrer esquivo tolls d’aigua pels carrers deserts: sóc un carter metòdic i tinc un encàrrec que complir. Verifico l’adreça: Carrer Priorat 13, 7 C. No hi ha timbre a la porta i truco amb dos cops de mà, robustos però espaiats. Espero. Darrera la porta una veu sòlida i granítica demana qui és? (hi floten lleugeres restes al·luvials d’accents estrangers indesxifrables). Carter, paquet certificat, contesto. La porta s’obre de bat a bat, amb franquesa excessiva (la gent és confiada, penso; potser massa). Boris Zam? pregunto. Jo mateix, contesta el tal: una imponent mola humana d’uns seixanta anys coronada per un crani sense el menor rastre de pèl, excepte per un bigoti arcaic i engomat. Vesteix un elegant batí de paramecis aristocràtics amb sabatilles de pell girada i fuma un cigarret clavat a un llarg broquet de marfil.

Li entrego un capsa de cartró de dos pams per dos pams. Us signo la recepció?, m’ofereix; però li dic que abans ha de comprovar el contingut del paquet: ho diu a les instruccions, m’excuso. Assenteix i em fa passar al rebedor. Obre la capsa i en treu tot un tou de tires de plàstic protectores i cuquets de porexpan. De dins n’extreu una matrioska de pam i mig. Sorprès, el calb desmunta la primera nina, dins la qual, òbviament ve la segona, en la qual va la tercera i etcètera. Em mira desconcertat no sé si més per les nines russes que per la meva presència: i us heu de quedar esperant fins la última, fins el final de tot? Em pregunta. Em temo que sí, faig amb el cap. S’encongeix d’espatlles mentre continua distribuint mitges nines russes pel terra del rebedor.

Finalment arriba a la que per mida sembla la darrera: minúscula, acolorida i amb un somriure sardònic primorosament pintat a la cara. Diríeu que ja no hi pot cabre res més a dins, i no obstant a la fusta de boix es veu clarament la mateixa ranura horitzontal que talla per la meitat les seves germanes grans. Zam forceja, prova de separar-la, però no se’n surt. M’interroga amb la mirada però aixeco les celles com dient, i què sé jo?. Va a la cuina i en torna amb un ganivet amb el qual fa palanca a la ranura. La nina sembla caparruda, s’hi posa de cul i resisteix, les seves diminutes dues meitats semblen segellades al buit. Finalment però, se sent el típic flops! de quan es desprecinta un buit. Pel minúscul orifici treballat pel ganivet en surt una aspiració que ondula la visió tot al voltant de l’escletxa, com la dels vapors dels sortidors de gasolina. El corrent de succió és forta: fa moure el ganivet, el domina, i finalment se l’empassa. I pel mateix camí el segueix la mà que l’aguanta, el braç, tòrax, batí, i —amb una cara d’espant que només puc distingir una fracció de segon— el cap afaitat de Zam. Finalment els peus amb les seves sabatilles i fins i tot les volves de fum blau del cigarret amb el broquet: tot xuclat per l’escàs mig mil·límetre d’obertura.

La nina descansa ara a terra com paint una difícil digestió, immòbil com ho estaria una petita i innocent matrioska dins la qual no hi hagués res més que fusta de boix. M’espero un parell de minuts i finalment la recullo amb molta aprensió (sorprenentment lleugera i suau al tacte; ara ja ni es molesta a dissimular la mala bava pintada a la seva cara). Ràpidament l’empresono dins les dues meitats de sa germana gran, i vaig reconstruint metòdicament la resta de les mitges nines. Finalment recomponc els cuquets de porexpan i les tires de plàstic, i precinto de nou la capsa. Miro el següent nom de la llista i enfilo submisament el carrer. Amb sort a fora haurà deixat de ploure.

Podeu escoltar el conte de Xavi Torres narrat i interpretat per l’actriu Marta Tricuera