Tots els homes són iguals

Núvol acull de nou un dels debats més encesos i animats de la lingüística: és sexista el llenguatge? És necessari advocar per l’ús d’un llenguatge no sexista? Divendres Bernat Puigtobella apuntava els termes del debat a Núvol, a partir de dels articles de Carme Junyent a Vilaweb, Mercè Ibarz a El País i Montse Barderi a Núvol. Ara recollim comentaris que els lectors ens han deixat. Afortunadament, aquest debat no s’ha convertit en una discussió de dones, tal com temia Carme Junyent. El poeta Enric Casasses tambe hi diu la seva.

Molt abans dels Carmina de Ripoll, quan tot just s’estava formant el català (i la història seria la mateixa o molt semblant amb qualsevol altra llengua europea) no hi havia cap sistema de comunicació més fort que la plaça del mercat, dominada per la cridòria vital i vitalista de verdulaires i peixateres. Mentre l’imperi romà s’anava enfonsant, es pot dir que la plaça era l’única forma col·lectiva important, constant, de comunicació. A les que avui són terres catalanes, l’església encara era una secta amb poc poder, i els senyors aproximadament feudals tenien poca força lingüística, eren menys de l’u per mil de la població. No sabia llegir ningú, i encara més: no hi havia res per llegir. L’idioma s’estava fent i encara no tenia ni consciència. Però segur que ja el cultivaven artísticament uns quants cantaires d’extracció mitjana-baixa que no devien ser “la veu del seu amo” sinó més aviat el contrari, anti-sistemes, perquè el sistema encara era molt rudimentari i s’hi cabia, hi cabien, hi cabíem.

Al segle quatre o cinc després de Ponç Pilat (igual que en temps dels grecs antics, des d’abans d’Homer fins a una colla de segles després), el mercat era el gran lloc de comunicació (intercanvi) de mots i d’idees. I el gran lloc de transmissió (ensenyament) d’aquests mots (amb les idees que poguessin dur enganxades) era al bressol, a la cuina i a la vora del foc, a casa. A més de verdulera, doncs, la llengua era materna. Les paraules i maneres de parlar imposades pels senyors o amos, i pels eclesiàstics, són posteriors al segle nou o deu, no afecten l’estructura fonda de la llengua (que és feta des de baix sempre i a tot arreu) i són poques. I d’aquestes, la majoria van ser adaptades en to burlesc, paròdic. Llenguatge eclesiàstic, per exemple, seria perdre l’oremus.

El llenguatge no té cap ideologia, perquè hi caben totes. Els que poden tenir ideologies concretes són els parlants. El poder potser podrà arribar a imposar quatre paraules. Però l’os i el moll del llenguatge, el cos del llenguatge, és fill de les mares de classe baixa i nét de la llibertat. El naixement i formació d’una llengua és un fenomen espontani, lliure, àcrata: no té amo. No té ideologia però té moltíssimes idees i visions.

Que hagi existit i existeixi el perfet de subjuntiu, i que llepem les ll incials de lluna, llebre, llop i lluny, sorgeix del poble: una colla d’analfabets deixats de la mà de déu i de la mà del cèsar. I que, a déu i al cèsar, segurament no els van sentir parlar gaire. Només els devien veure dos cops l’any, al final de la primavera i al principi de la tardor, quan venien a fotre’ls una part (almenys) de la collita i de la verema. Masclots, els amos i els seus homes repartien les garrotades. Les dones i els pobres repartien amb la llengua, que era seva. En aquell temps que tots érem analfabets, la llengua era materna, verament. Deduir, d’això, que l’estructura del llenguatge vehicula reivindicacions feministes (perquè la ganiveta és doble grossa que el ganivet) em sembla veritat a mitges. Perquè la llengua no la van fer només les dones: també els seus homes i els seus fills, els pescadors de mala mort, els pagesos de secà, els artesans, els saltimbanquis, els rodamons sense ofici ni benefici, els morts de gana: tothom. Hi ha emperò un sector de la societat que sí que hi va tenir una importància especial, un grup de molta vitalitat espontània d’invenció de llengua: els homes i dones de menys d’onze o dotze anys: els infants, les criatures.

En els idiomes neollatins les formes neutres i les masculines són idèntiques de forma i diferents de fondo. Tan diferents com la clau d’un clau. Quan la senyoreta fina a la porta de la discoteca s’exclama que tots els homes són iguals, parla en masculí (i tothom l’entén). Quan l’home emperrucat de la revolució francesa proclama que tots els homes són iguals, no està parlant en masculí sinó en neutre (i tothom ho entén). De coses que sonen igual i signifiquen divers, les llengües en van plenes. En francès eau, haut, au, aux i oh es pronuncien igual i no es confonen. De la mateixa manera que en castellà el no-res neda i no s’ofega. Una jove veu l’amenaça, diu l’exemple famós. En català (i de manera paral·lela en els altres idiomes romànics) el totus tota totum (masc., fem. i neutre) del llatí agafa la forma tot tota tot. El tots genèric, doncs, no és masculí, noies, no patiu. És molt pitjor: és neutre.