‘Rosó’ i la cultura de masses

Diumenge, mentre un grup d’erudits, estudiants i passavolants reflexionàvem sobre el Noucentisme a l’immillorable escenari de l’eclèctic Palau Maricel de Sitges, Catalunya es preparava per la gran pluja que vaticinaven els àugurs meteorològics comprant a mans plenes el Disc de la Marató. Esgotat als quioscos i llibreries i número 1 en vendes a l’i-tunes, el disc del singularíssim i longeu programa benèfic és avui un dels més genuïns productes mass-mèdia català. Des de fa 10 anys, el disc inclou versions en català d’èxits internacionals per part de músics del país amb la participació de cantants en altres llengües que hi participen cantant en català. Això darrer no és massa original, ja fa dècades, en ple franquisme, alguns cantants italians com Rita Pavone, Gianni Morandi o Jimmy Fontana van versionar alguns dels seus èxits al bell llemosí. Pel que fa a la tria de melodies versionades pels músics nostrats, em va sorprendre –i no crec que fos l’únic– va ser la versió que Obeses –grup de la darreríssima generació del pop català– ha fet de la celebèrrima cançó Rosó, també coneguda pel seu nom original Pel teu amor.

A molts els pot haver sorprès escoltar aquesta nova interpretació, que com a bona versió, renova les emocions conegudes, d’un tema associat al sentimentalisme nacional, a la cursilada més ensucrada que feia emocionar als nostres avis. A mi, però, m’ha fet pensar justament en com aquesta aparent antigalla, cantada per Emili Vendrell tenia pels nostres avis el valor de recordar una època daurada que ells potser només havien pogut entrellucar.

‘Rosó’ va ser composta l’any 1922, com una peça musical de l’obra Pel teu amor, pel músic Josep Ribas i Gabriel sobre lletra de l’escriptor i periodista Miquel Poal-Aregall. Aquest darrer, a banda de prolífic dramaturg, va col·laborar al diari catalanista La Veu de Catalunya, d’Un enemic del poble, revista impulsada per Joan Salvat-Papasseit, i Catalunya Teatral i redactor de la revista Feminal, pionera del feminisme a Catalunya. Precisament, Poal-Aregall es casaria l’any 1930 amb l’escriptora i conferenciant feminista i catòlica bisbalenca Llucieta Canyà, autora l’any 1934 de L’etern femení, autèntic best-seller del que en podríem dir l’autoajuda de l’època adreçada a la dona, publicat amb pròleg de Josep Maria de Sagarra.

Llucieta quedà vídua aviat, i poc després de morir Miquel Poal, nasqué pòstumament l’únic fill de la parella. Però, és una dona, Rosó, la “filla” més coneguda de Poal-Aregall. Deslligada de l’obra en que havia nascut, aviat es convertí en peça obligatòria del repertori d’Emili Vendrell, la veu més popular la Barcelona dels anys 20 i 30, però sobretot esdevé l’exemple més paradigmàtic de l’arribada de la cultura de masses al nostre país, un fenomen que va tenir lloc, precisament, entre la Primera Guerra Mundial i l’etapa final del Noucentisme i la Dictadura de Primo de Rivera, tenint com a apogeu els anys republicans, segons Joan Manuel Tresseras, un dels seus màxims especialistes.

Són els anys d’esplendor dels teatres del Paral·lel, dels dàncings i el music hall, de la sarsuela catalana tossudament reivindicada pel director del TNC Xavier Albertí, de l’esclat del cinema amb pioners nostrats com Fructuós Gelabert, l’aragonès radicat a Catalunya Segundo de Chomón o Francisco Elias i esperits inquiets com Jaume Carner Ribalta que somiava en convertir Barcelona en el Hollywood català, de l’arribada de les noves modes europees i americanes, com el jazz, els còctels –que tindran com a temple, a partir de 1934, el Boadas– o la cocaïna, en que s’aferma el futbol com a esport de multituds –l’any que s’estrena Pel teu amor, el FC Barcelona del llegendari crack Josep Samitier també estrena l’estadi de les Corts–, juntament amb la boxa, i que es funden revistes de tarannà modern com D’Ací i d’Allà o Mirador, que conviuen amb moltes d’altres publicacions polítiques, informatives, comercials, satíriques, esportives o infantils.

Són els anys del cosmopolitisme barceloní (res a veure amb els records provincians de nostàlgics del tardo franquisme), quan Sagarra feia d’amfitrió a Barcelona del parisenc Francis Carco i del Conferentia Club d’Isabel Llorach rebia la visita del comte de Keyserling, de G. K. Chesterton o Paul Valéry, camí de la vila de Sitges, pionera amb S’Agaró del turisme al nostre país. Quan Carles Soldevila, precisament, explicava L’art d’ensenyar Barcelona i Stravinski s’enamorava de la sardana mentre dirigia al Liceu. Quan sota la batuta del conseller de Cultura Ventura Gassol s’esdevé allò que Enric Ucelay-Da Cal ha anomenat, un noucentisme de masses. Aquesta és la Catalunya que cantussejava Rosó mentre feinejava, als casinos, cafès i tavernes, que l’escoltava als balls d’envelat i a les vetllades teatrals o bé l’escoltava a la ràdio o a la gramola, tot sopant.

I és com símbol de la cultura catalana sentimental, mundana i decadent del seu moment, que Salvador Dalí, Lluis Montanyà i Sebastià Gasch atacaran “la psicologia de les noies (i els nois) que canten Rosó, Rosó” al seu Manifest Groc. Però tot això s’ho endurà cap al mai més la Guerra Civil. Emili Vendrell “El cantaire de Catalunya” serà processat per catalanista i maçó, i un cop passat el calvari legal del primer franquisme, es convertirà en la veu del record, de la nostàlgia, de l’espai de catalanitat que hi cabia en una cançó ensucrada i sentimental com aquella Rosó, un hit naif però representatiu d’un país a l’alçada del J’attendrai francès, de l’Oh, sole mio! italià o del Lili Marlenne alemany. Per això la decisió, conscient o inconscient, dels Obeses de triar-la, precisament ara i avui, em sembla fascinant i encertada per una cultura de masses actual que es relliga amb la precedent.