Pregant pel futur del MACBA davant la bèstia i el sobirà

Dies abans que es faci públic el nomenament del nou director del MACBA, torno a planar-me davant la bèstia i el sobirà, l’escultura que va fer saltar pels aires l’equip de comissaris del museu, ara fa uns mesos. M’hi estic una bona estona. Sol davant d’aquesta monstruositat, em pregunto com pot ser que una obra tan insulsa i inofensiva hagi pogut causar tant mal al museu i a la reputació d’una institució com aquesta.

Me la miro del dret i del revés. Per davant i per darrere. No hi ha res en aquesta escultura que em meravelli, ni que em sublevi. Els altres visitants hi passen sense ni mirar-se-la, perquè és una obra que no exerceix cap mena d’atracció, una peça que probablement no es mereix de ser en un museu com aquest. Si Bartomeu Marí l’hagués proscrit per raons estètiques, tots ho hauríem entès. Passa que va al·legar un motiu erroni, vagues raons de decòrum, i la censura sempre és ideològica, mai una exigència del bon gust.

Un comitè d’experts valora aquests dies les candidatures presentades per dirigir el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. M’agradaria elevar des d’aquí la meva humil pregària al tribunal que ha de decidir el nom del nou director del MACBA.

Volem un museu en què els comissaris no eclipsin els artistes ni els sodomitzin per demostrar la seva gran potència intel·lectual. Busqueu algú que estigui més enamorat de la bellesa que no del seu propi discurs. Algú que no avantposi les seves idees estètiques a la rotunditat de l’art i que sigui capaç de desarmar-nos sense prendre’ns la cartera. Un director que ens eduqui meravellant-nos amb l’art, i no algú que descarregui sobre nosaltres tot el que sap per meravellar-nos.

Busqueu algú que hagi rodolat una mica per aquests mons de Déu, però que conegui l’art català, i se l’estimi. Algú que posi el museu en l’òrbita dels grans debats i circuits internacionals, sí, però sense perdre’s en l’espai sideral ni emborratxar-se amb el xampany escumós de la contemporaneïtat. Algú que senzillament conegui les coordenades del museu i pugui obrir el MACBA a la ciutat.

I si m’agenollo per fer aquesta pregària sobiranament bèstia és perquè voldria un director i uns comissaris que no ens tractin com si fóssim criatures (ja sabem que l’art no és innocent!), però que s’avinguin a creure d’una vegada que davant de la bellesa afortunadament podem tornar a ser nens. I que un museu on no vulgui entrar la canalla no serveix per res.