Pensaments

Janot Vila ha guanyat el premi Núvol de contes 2014. L’actriu Marta Tricuera ens ha fet arribar de manera espontània una gravació en què ella mateixa narra en veu alta el conte guanyador. El podeu escoltar al final del conte.

Ella dorm de panxa enlaire, fa roncs d’aquells suaus, té la boca mig oberta i expel·leix uns sons animalístics, poc delicats. Amb el fons sonor constant, estirat al costat, suat i humit, amb l’escalfor encara palpitant al membre, penso en la confiança. La confiança de veritat. La que es dóna quan algú dorm al teu costat, o quan algú es menja el que has cuinat amb la creença absoluta que el menjar no conté cap tipus de verí. Diria que hi ha la confiança de pel·lícula, Aladín sobre una estora voladora amb la mà estesa dient a la princesa “Confia en mi”. I després hi ha la confiança de veritat, la de dormo al teu costat i si estàs boig o ets un assassí en sèrie o tens un brot psicòtic i no et pots controlar, estic a la teva mercè. La confiança de em menjo aquesta truiteta que m’has fet per sopar i em crec que no hi has posat cicuta ni vidre picat amb mà de morter. La de vaig a dutxar-me sense protecció armada avançant-me a la possibilitat que decideixis que he de morir a la dutxa d’una ganivetada. La confiança inconscient, la dels actes íntims i quotidians és la que em sorprèn i m’emociona.

Jo podria estar sonat, i ara mateix agafar un no sé què i assassinar-la, però no, escolto els roncs suaus i penso en la confiança. És clar que l’Eva i jo ens coneixem de fa anys, de quan érem petits, però en feia mil cinc cents que no en sabíem res l’un de l’altre. De fet, potser és ella qui espera que m’adormi en un marc de confiança postsexual per agafar un ganivet de sota el matalàs i esbudellar-me amb la perícia adquirida de quan era carnissera. De fet, aquests roncs són massa suaus, massa segurs, massa ben realitzats. Tenen tot allò que esperes que ha de tenir un ronc suau, un principi aspirat fort amb un ronc final que no tira més avall de la gargamella i la fa vibrar. Deu ser això, ella odia els mascles pel fet de ser-ne, se’ls folla, es fa l’adormida amb roncs suaus, i després els fa desaparèixer per parts ben tallades i empaquetades. Merda. Potser que miri de no adormir-me. Potser no ens hem trobat per casualitat. Potser ella té un pla.

Miro de tranquil·litzar-me, de confiar. La situació és fotuda. Ara resulta que ella fa veure que dorm i espera el moment per tallar-me a trossets. Jo faig veure que no ho sé i que penso coses estranyes, però potser hauria d’actuar, anticipar-me a la situació. Confiem molt. Ens passem el dia confiant en coses com si ja fossin. Això serà així, o això serà aixà. Merda, no puc dormir.