Narcís Garolera desenfunda

Narcís Garolera, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, acaba de publicar a la revista Els Marges un article titulat ‘El català que ara es parla’, que de ben segur portarà cua. Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Garolera considera que “l’inevitable mimetisme entre els professionals de la comunicació –i també entre els polítics– dóna lloc a solucions lingüístiques que desplacen les tradicionals”. Garolera no està exactament en contra dels neologismes, però considera que “les innovacions lingüístiques –sovint gratuïtes, i algunes no acceptades per la nor­mativa– es fan servir, a la premsa i als mitjans audiovisuals, per desconeixement de paraules i expressions que eren habituals fins fa quatre dies. On dèiem produir, crear, causar, motivar, ocasionar, originar o provocar, ara hi diem, només, generar“. Garolera matisa: “No es tracta pas d’incorreccions, sinó de calcs servils del castellà, i de l’ús d’un català estàndard pobre, après a l’escola, a l’institut o a les facultats de periodisme”. Garolera il·lustra el seu article amb una gran profusió d’exemples: “Una feina no es comença: s’inicia (o s’inicialitza), i no s’acaba o s’enllesteix: es finalitza o s’ultima. Ningú no es culpa de res; tothom es culpabilitza (verb no acceptat pel diccionari normatiu). Les confusions no s’aclareixen: es clarifiquen, i ja no enraonem: només parlem.” Garolera no es cansa de fer puntualitzacions: “L’adjectiu fart (calc del castellà harto) ha substituït tip, amb la con­següent pèrdua de distinció semàntica entre aquests dos adjectius. Semblantment, es parla de la gent que passa fam (traduint el castellà hambre), quan es vol dir que passa gana. Ja no conside­rem algú una persona assenyada: la trobem sensata, i el seny s’ha substituït per la sensatesa o el sentit comú.”

L’avís de Narcís Garolera pot semblar alarmista. Caldrà que entre tots valorem si la seva visió és excessivament recalcitrant o apocalíptic. De moment, ha decidit alçar la veu perquè té la convicció que els mitjans de comunicació són veritables escoles de llengua, i considera que “els respon­sables dels diaris escrits en català, i els de les ràdios i televisions públiques –i privades–, haurien de prendre mesures urgents per redreçar la creixent degradació del català parlat i escrit”. I apunta dues solucions d’urgència: “la supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques del castellà, i l’exigència d’un coneixement més aprofundit del català (i dels seus registres), que eviti els calcs del castellà i estalviï l’“enriquiment” de la llengua amb neologismes innecessaris”.

L’any 1979 la revista Els Marges, que l’any va publicar el manifest Un país sense estat, un poble sense llengua, que va deixar una marca molt fonda. Ara, amb aquest article programàtic de Garolera, Els Marges torna a posar sobre la taula un tema candent que cal abordar i debatre sense frivolitat però tampoc estripant-nos les vestidures. L’escrit de Garolera ja ha suscitat les primeres reaccions contràries, com la que publiquem avui a Núvol, signada per l’editor i professor de filosofia Oriol Ponsatí-Murlà, que considera excessivament restrictiu el model del llengua que es desprèn dels exemples recollits per Garolera. El debat està servit.

Avui mateix un altre filòleg editor, Ignasi Moreta, explica a Núvol els maldecaps que ha tingut per culpa d’una lletra. Periòdicament l’homo fabra té dècimes de febre i li hem de posar el termòmetre abans no li pugi massa la temperatura.

Podeu seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.