Modest Prats, in memoriam

Vaig conèixer Modest Prats el 1976, a Basilea, en un dels col·loquis de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Ell feia classes de català al Col·legi Universitari de Girona, però jo, que n’era professor a la Universitat de Barcelona, no hi havia tingut mai contacte. En recordo, d’aquella trobada, la veu potent i el to sentenciós de les seves intervencions públiques, que em van causar un gran efecte. Justament per això, em va sorprendre la seva cordialitat en les converses personals, acompanyades sovint per unes enormes riallades.

La personalitat de Modest Prats era complexa i rica. Capellà, filòleg i assagista, no sabria dir quina d’aquestes facetes el definia més. No dissociava la filologia de la seva condició sacerdotal, i en els seus escrits tractava temes relacionats amb una o altra de les seves dues vocacions.

Era un gran orador, amb un inusual domini de la retòrica (apresa i ensenyada al Seminari de Girona, d’on també va ser professor), i un bon comunicador. Aquestes qualitats li dissimulaven l’erudició i li permetien interessar els oients en les qüestions exposades, generalment de llengua i de literatura catalanes, matèries que coneixia a fons i sobre les quals va publicar diverses obres.

La seva contribució més destacada a la filologia és la utilíssima Història de la llengua catalana (en dos volums), escrita en col·laboració amb Josep Maria Nadal, col·lega i còmplice d’altres iniciatives acadèmiques. Vull destacar, també, la seva aportació al llibre El futur de la llengua catalana, fruit de la preocupació -compartida pelss eus col·legues Albert Rossich i August Rafanell- per l’ús social del català, aparentment assegurat per la incipient normalització lingüística de la Generalitat.

Durant dos anys vaig compartir-hi docència, a l’Estudi General de Girona, i vaig tenir ocasió de mantenir-hi llargues converses, sempre interessants i divertides. Escèptic (fins on li permetia la seva condició de clergue) i, com diria Josep Pla, “devorat per la ironia”, Modest Prats era un col·lega especial, per la solidesa dels seus coneixements –era l’únic professor de català que sabia llatí– i per l’amenitat del seu tracte.

L’any 1982 vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar-lo a un congrés de catalanística a Roma, on, de jove, havia viscut una llarga temporada. Bon connaisseur de la Ciutat Eterna, me’n va descobrir racons que no figuren a les guies dels turistes. Anys després, amb Albert Rossich i la seva dona, vam fer un viatge a Venècia, amb motiu d’un simposi de literatura catalana. L’admiració que Prats sentia per Itàlia li feia entonar cançons de Domenico Modugno (de l’època que va viure a Roma) tot just passada la frontera del Portús.

La seva vitalitat li feia apreciar la bona cuina, i, com que era capellà, justificava els plaers de la taula amb una citació de sant Gregori. Quan, de camí a Venècia, recorríem les ciutats del nord d’Itàlia, el viatge es va convertir en un memorable periple gastronòmic. De llavors ençà no puc dissociar les belleses de la Llombardia i del Vènet dels plats saborosíssims –escollits per ell– que ens disposaven a una millor contemplació de les esglésies i els museus.

Sempre el recordaré, i el trobaré a faltar. Amb Modest Prats se’n va un intel·lectual que no va deixar mai de pertànyer a l’escola de la vida. Que en pau descansi.