Miquel Pairolí. Prosa perseverant

El president Carles Puigdemont ha tancat el seu discurs d’investidura citant Miquel Pairolí. La revista El procés també ha dedicat en l’últim número un homenatge a Miquel Pairolí amb motiu del seixantè aniversari de naixement. La revista està coordinada per Joaquim Armengol, Jordi Armengol, Quim Cantalozella, Dani Chicano i Marta Negre. Josep M. Fonalleras ens parla aquí de Miquel Pairolí.

No vaig conèixer a fons en Miquel. Vull dir que no vaig ser dels seus amics íntims i que mai no vaig estar a casa seva. Hi mantenia una relació cordial, alguna conversa de tant en tant i, sobretot, una admiració profunda per la llengua que feia servir i per la devoció amb què encarava l’ofici. L’observava i hi veia – segurament influït pel que en sentia a dir i per la lectura de les seves columnes i les seves novel·les – la figura d’un Montaigne, pausadament abrigat pels llibres i pel paisatge del Périgord. I qui diu Périgord diu La Creueta.

Pocs textos he llegit amb tanta intensitat, tanta enveja i tant de respecte com aquell Octubre fascinant en el qual bategava la presència imponent de la mort al mateix temps que es convertia en una cerimònia que recollia i detallava la vida, amb una elevació que, essent pagana i d’arrel pagesa (i sàvia, és clar), contenia una forta connotació espiritual, una inflexió quasi religiosa. La combinació d’aquestes dualitats – la celebració i el dol; la natura i la cultura; la pausa anímica i l’acceleració intel·lectual – fan d’aquell últim dietari una obra no solament significativa en la prosa catalana contemporània sinó, per a mi, un autèntic clàssic, és a dir, aquell llibre al qual recorres de forma continuada i regular per aprendre, per compartir. Un llibre que roman per damunt de la muda dels sentits.

En Miquel també podria ser un Léautaud – amb menys misantropia, per descomptat – o més aviat un Chamfort – escèptic i sorneguer, precís –, però qualsevol comparació, tot i els punts de contacte, se n’aniria en orris davant una certa placidesa que en Miquel sempre era capaç de transmetre, fins i tot en els fragments més desesperats, més incisius, més punyents. Pairolí encara ara ens interroga, ens aboca al desconegut, ens ajuda a laminar la realitat. Encara ara, amb la certesa d’una prosa tan perseverant , tan lúcida, transparent i sòlida.