L’últim dia abans de demà

Amb motiu del Premi Crexells, tres lectors de la plataforma Llibres per llegir han expressat la seva opinió sobre les obres candidates.

L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez

No és gens fàcil per algú com jo que no té cap formació literària pel que fa a les tècniques, els estils i la filologia, fer una ressenya d’una novel·la com la proposada. Tant sols compto amb la visió més neutre del lector freqüent i un tant eclèctic, això sí.

Eduard Márquez ens proposa una lectura un xic inquietant, basada més en les sensacions que ens vol transmetre que no pas en una acurada exposició de detalls. L’absència de descripcions físiques dels personatges  i dels escenaris en que es mouen reforcen les vivències que s’hi narren.

El protagonista esdevé el relator de diversos fets en primera persona, alguns trivials i d’altres més transcendents, a mode de memoràndum vital. Cadascun dels personatges que apareixen en la novel·la ho fan en la mesura en que deixen la seva empremta en el protagonista, però sense que es considerin accessoris, perquè, al cap i a la fi, la seva interacció amb el personatge principal condiciona el relat.

Els fets que s’hi expliquen no segueixen una cronologia ordenada, més aviat dóna la sensació que apareixen al relat com a flaixos espontanis de la memòria. L’acció transcorre des de l’època d’estudiant adolescent, on es fixa ja el vincle emocional i la interdependència dels dos amics, passant per una joventut d’experimentació, on la música, les drogues i la sexualitat es barregen amb les ànsies i els projectes personals. La maduresa fa que xoquin realitats diverses, la responsabilitat respecte del pares, l’amor per la filla, la sensació de fracàs matrimonial i a l’altra cara del mirall, el retrobament incòmode de l’amic incondicional que havia estat el còmplice, el  referent i model de l’adolescència.

Sobre tota la novel·la hi plana un sentiment de tristesa i de nostàlgia que ja es manifesta al principi en forma de fet luctuós com si fos un retret al destí, quasi fatalista. Podria ser el retrat d’una generació, la meva, de canvis culturals i ideològics que han fet que cadascú se’n sortís a la vida com hagi pogut, però de manera diferent de com havia estat pensada anteriorment. Segurament si mirem al nostre voltant, als nostres cercles de coneguts hi trobarem francesques i roberts que tot i haver compartit moments importants amb ells ara ens resulten totalment aliens a la nostra realitat, però amb qui encara hi reconeixem el vincle, i això ens commou.

Els pares, recordats o presents, Nora, l’amor perdut i Jana, la filla estimada li exigeixen responsabilitat, coherència, fermesa i protecció que també abasta l’amic retrobat. No és una circumstància volguda, com tantes altres, sinó conseqüència de la realitat en que està immers. És el salt entre una joventut inconscient i vital al pragmatisme de la maduresa, on les antigues  factures es paguen al comptat. En el cas del protagonista la factura es pot mesurar amb 623 grams d’amor perdut.

No conec la intenció de l’autor en escriure aquest relat, però sí que hi detecto una voluntat de retratar un generació, potser tant sols des d’un angle determinat, de manera totalment intencionada, però no per això menys real. El fet que ho faci com si fossin vinyetes de la vida o diorames d’un paisatge, en imatges independents, em fa pensar en la seva vessat de poeta i que ha volgut donar més èmfasi a la lírica que a la èpica en aquesta obra.

Que el futur lector no esperi una acció trepidant, fets heroics, discursos existencials  ni desenllaços sorprenents, però sí que toparà de ple amb una quotidianitat pròpia dels temps que ens toca viure i potser també  s’hi reconeixerà.

Font: Llibres per llegir.