La tendra contundència

Mireia Calafell ha guanyat el premi Lletra d’Or pel poemari ‘Tantes mudes’, publicat per l’editorial valenciana Perifèric Edicions. Com és tradició, el premi consisteix en una lletra d’or creada expresament per a l’ocasió pel joier Manel Capdevila. Podeu llegir aquí el discurs de lliurament que va fer Ricard Biel en nom dels membres del jurat, que estava format per David Plana, Llucia Ramis, Ada Castells, Mercè Pons, Heura Marçal, Ricard Biel, Sebastià Alzamora, Salvador Macip i Bernat Puigtobella.

En aquella narració el personatge vagabund en despuntar el sol es despertava empolsegat, estirat mig encongit, en el banc de fusta de la plaça d’una gran ciutat de l’oest dels Estats Units. L’home de prop de dos metres es va incorporar, es va espolsar amb dignitat l’americana i els pantalons, i se’n va anar determinat cap al magnífic edifici de la biblioteca, davant la plaça. En veure’l entrar, la bibliotecària, asseguda a la taula, va fer una fastigosa expressió de fàstic, jo m’imagino que més fastigosa que el fàstic que li podia fer a ella el vagabund, encara que això ella ni ho sospités. No sabem si el vagabund se’n va adonar o no, perquè l’home va anar de pet cap a les prestatgeries. De manera inopinada es va aturar en un dels passadissos i va agafar un llibre a l’atzar d’entre els milers de llibres. Va obrir-lo allà mateix per la primera pàgina, va llegir-ne les primeres quatre línies i va mormolar, tot seriós: “aquest paio sap, aquest paio sap…”. L’autor del llibre que tenia a les mans era Dostoievski, crec, però tant se val, perquè aquest és l’efecte que produeix a tot lector que no tingui la sensibilitat d’un cactus la lectura d’una obra literària amb pes específic.

Avui som aquí perquè llegint el poemari Tantes mudes, de la Mireia Calafell, els membres del jurat del Lletra d’Or hem tingut la mateixa experiència que el vagabund de la narració a la biblioteca. Avui som aquí no pas per insistir a fracassar en l’intent de justificació analítica per al lliurament d’aquest premi, el fracàs a què tot jurat està condemnat davant una obra literària important; l’afortunat fracàs a què aquest jurat es va veure reveladorament abocat en deliberar sobre aquesta obra. Tantes mudes ha estat l’obra escollida no pas perquè el jurat l’hagi trobat “rodona” o “profunda” o “perfecta, res a dir”, o perquè hagi de suposar “l’eclosió de l’autora”, o perquè “l’autora no es dediqui a complaure’s i per això entenem el que ens vol dir amb una, màxim dues lectures”. No. Aquests arguments poden ser veritat, però no fan justícia a l’obra perquè no són tals en el sentit definitiu. Analitzem-los. No signifiquen gaire perquè un per un pot ser aplicat a qualsevol obra artística reeixida, i aquí del que es tractava era de justificar el valor de l’obra poètica que ens ocupava, no una altra, i com a obra valuosa i, per tant, única, diferenciada. Provem si no d’argumentar el perquè de la plenitud que sentim davant d’una posta de sol. El fracàs estarà assegurat i només farem que espatllar un fet que s’expressa per si mateix i que, per tant, exigeix silenci. Doncs bé, siguem honestos. L’intent argumental del jurat només té sentit per la lògica i humana necessitat de justificar-se, membre per membre, cadascun davant de si mateix i davant dels altres, i perquè bé cal justificar d’alguna manera l’elecció de l’obra. El fet, però, és que l’anàlisi racional ve després, sempre després, de l’impacte emocional. Els arguments esgrimits pel jurat són de fet faramalla, però atenció, una faramalla reveladora, definitiva per comprendre el valor del nostre poemari. Cal, és obligat trobar-se davant la impotència argumental per saber, quan és el cas, que som davant d’una obra important. Davant d’una obra fallida és perfectament possible justificar la seva condició, perquè el que determina el seu fracàs l’inclou en el denominador comú de totes les obres fallides. Però, què passa quan davant d’una obra reeixida no sabem argumentar sense redundàncies ni generalitats el detonant de la commoció que ens produeix? És una sort quan això passa. És una sort haver sentit davant de Tantes mudes aquesta impotència a l’hora de justificar premiar-la, i això mateix pensava jo durant el sopar de deliberació mentre escoltava els companys de jurat. Pensava jo no ho diré millor i no sabré dir res més. I no és estrany, perquè de fet era el màxim que es podia dir. El moll de l’os del perquè del valor d’una obra artística és inaccessible racionalment, i per tant el més encertat que es pugui dir seran afirmacions satèl·lit. No accediran mai al cor de la qüestió, com qui ronda la resposta d’una endevinalla però mai no l’acaba d’encertar. L’art, creat pels homes però paradoxalment per sobre dels homes, començant per l’artista. L’art, que, com l’amor, el pas del temps, el record, l’absència, la mort, l’efímer a Tantes mudes, se’ns escapa, es transforma i ens transforma. L’art, que només ens permet que el reconeguem quan es produeix, sense que ens permeti realment saber per què es produeix, i amb aquella qualitat. L’art, que la Mireia ha sabut reflectir amb tendra contundència. Escriure és un assumpte molt difícil, però sabem una cosa certa: la nostra autora escriu perquè té alguna cosa a dir i necessita projectar-la, d’aquí el crèdit que transmet, d’aquí l’ús precís de les seves paraules i la capacitat de síntesi en la seva poesia. Les paraules justes que són l’eina ben esmolada al servei de l’obra i no de la vanitat de la poeta. Per això el lector copsa autenticitat a Tantes mudes. La Mireia aborda el poemari mitjançant la sucosa metàfora de la muda, aplicant-la al fet d’escriure, la condició de dona, les estacions de l’any, o la naturalesa animal o vegetal. Una metàfora matriu, la de la muda, que s’expressa ja en la polisèmia mateixa com a paraula mutant en les seves tres accepcions, paradigma de la mutació del llenguatge, de l’escriptura. I després, un doll de metàfores que, en si mateixes i en la necessitat de la seva utilització ja reflecteixen el caràcter líquid, canviant, de les qüestions plantejades. Unes mudes dividides en tres parts en el poemari segons cada accepció, una estructura que és l’únic aspecte concret de l’obra, el marc del quadre dins el qual la poeta ens dirà que tot s’escola, que la vida, que és temps, canvi i per tant oblit, és un núvol, i que, així les coses, com que no n’hi ha d’altres i potser tampoc no en podrien haver d’altres, i potser aquestes altres, en cas d’existir, tampoc no ens satisfarien i no ens deslliurarien de l’angoixa existencial, doncs bé, la poeta ens proposa que participem de la festa de viure enfangant-nos en aquesta limitació, sent infinita justament perquè és la que tenim i coneixem. Perquè lluny de ser una obra de la derrota, Tantes mudes és energia vital reclamant des de l’extrema lucidesa el goig de viure al màxim en l’acceptació no resignada de les regles del joc que l’existència ens imposa. La poeta reclama fer-nos aliats d’aquestes limitacions endinsant-nos-hi, fonent-nos-hi, per convertir-les en infinites i esdevenir nosaltres eterns amb elles, tal com el mar és finit quan veiem l’horitzó, però alhora infinit en ser l’horitzó una il·lusió òptica.

Fa un parell d’anys vaig ser convidat a Barcelona a un recital de poetes catalanes. Allà vaig conèixer la poesia de la Mireia Calafell. Em va cridar l’atenció la irrupció a l’escenari de la seva veu poètica. Va ser sentint-me sacsejat per aquella potència literària, cap raonament passant-me pel cap, que vaig saber qui era la Mireia, i ara m’ha reclamat l’atenció altre cop amb Tantes mudes i, a més, per sort com a membre d’un jurat. Però és a tot el jurat a qui ens ha reclamat. I la veritat de la decisió de premiar aquest poemari per al Lletra d’Or no té res a veure amb cap retòrica de deliberació sobre l’obra, sinó amb el nostre silenci. “No hi ha res de nou, tret del silenci”, ens diu la Mireia al poema Eclesiastès. Doncs això. Va ser el silenci del jurat després de les esforçades paraules, aquells caps que anaven assentint com fruita madura caient de l’arbre, un rere l’altre, cadascun dels membres del jurat, la veritat definitiva sobre la decisió. Perquè de fet l’obra ja havia decidit per nosaltres molt abans, en el moment d’acabar de llegir-la, quan et queda la cara encartonada per l’abstracció davant la cosa ben parida, aquella commoció i sensació de plenitud inefable.

Bé, per tot plegat ara ja cal, senyor Capdevila, hereu fundador del premi, que a l’aparador de la seva joieria exposi un exemplar de Tantes mudes. Serà la seva millor joia. Tan valuosa, que haurà de posar un cartellet a sota indicant que no està a la venda.

Aquest és el meu primer any com a jurat del Lletra d’Or, i no puc sentir-me més feliç sabent que he col·laborat a empènyer una veu literària brillant del meu país en la meva castigada llengua, en un gènere minoritzat com és aquí la poesia i, a sobre, publicada en una petita editorial, i del País Valencià, Perifèric Edicions. Poca broma. Però, al capdavall, no haurien de servir per a això, els premis? No haurien d’estar al servei de l’excel·lència cultural del país, i punt final?

En nom del jurat, gràcies, Mireia, t’agraïm que ens hagis lliurat el premi que ens ha estat la lectura de Tantes mudes.

Dona dóna dona dóna, diu un dels teus poemes. Doncs gràcies, dona, per haver-nos donat tant.

Ricard Biel, membre del jurat del Premi Lletra d’Or 2015, ha fet aquest discurs de lliurament en nom dels companys de jurat. 30 de juny del 2015, a Barcelona.