La tastaolletes

Sona el despertador a les vuit i en un minut la Magda ja s’incorpora asseguda al llit. Mai li ha costat llevar-se. El lloc d’en Carles és buit, avui és dimarts i toca pàdel, o potser anglès. Es vesteix i prepara l’esmorzar previst a la dieta: iogurt desnatat amb daus de síndria. El contrast de colors queda molt bé. Afegeix un suc de taronja a la composició i en fa una foto amb el mòbil abans de tastar res. Un filtre d’estètica retro que destaca el vermell de la fruita, i la penja a la xarxa. Acabant l’última cullerada, veu a les notificacions que estranys de tot el món l’han omplert de cors amb la seva aprovació.

Endreça la cuina sense poder ignorar el platet ple d’engrunes, petita pista d’una existència paral·lela a la seva. No recorda el darrer cop que van esmorzar junts. Comença la feina del dia: toquen galetes amb trossets de xocolata. La massa la va preparar ahir i avui cal donar-los forma i cap al forn. Mentre la seva aroma omple la casa, s’asseu a l’ordinador i respon els missatges pendents. El blog de la tastaolletes rep milers de visites diàries i dotzenes de comentaris al dia. Mai en deixa cap per atendre.

Redacta la recepta i un petit text sobre com són de bons els dolços casolans per als nens. Per als nens que no té i que no arriben. Amb les galetes encara calentes disposades meticulosament sobre una safata de plata, fa les fotografies. Pren cura d’incloure el paquet de xocolata Olé a l’escena. És condició de la seva col·laboració amb la marca. Sort que a la imatge és impossible saber que en realitat les seves galetes porten una altra xocolata. La de la casa Olé es desfà massa al forn i la imatge és desastrosa. Un petit truc per crear la il·lusió del resultat perfecte.

Per demà toca lasanya: tallar menuda la ceba, la tomata i la pastanaga, picar la vedella i buidar unes botifarres. Aviat l’olor de sofregit i romaní gairebé es pot tastar. Amb el farcit de carn a la nevera i les galetes perfectes intactes damunt la taula, arriba l’hora de dinar. Mira el Cuines a la tele mentre desembolica una barreta dietètica. Una barra equival a un àpat, diu l’etiqueta, i el fa durar tant com pot mossegant-ne petits bocins que deixa desfer lentament a la boca.

Va al lavabo i tem que un mes més, el seu cos no hagi pogut estar-se d’arribar puntual a xafar-li qualsevol tipus d’esperança. Però no. La blancor immaculada de la roba interior engega per enèsima vegada el joc d’il·lusions, un partit pervers entre la raó i el desig més visceral. Obre el calaixet de sota la pica i agafa un test per estrenar. Segueix els passos del ritual com les darreres vint vegades, pensant en com ho anunciarà. Sopar especial, fotomuntatge… No té temps de pensar res més perquè el test respon, en doloroses majúscules, “NO EMBARAZADA”.

Torna a la cuina i agafa la plata de galetes. Mentre els trossets de xocolata que no és Olé se li desfan a la boca, repassa què ha pogut fallar. Ha perdut pes, ha eliminat l’alcohol, ha calculat el moment i la postura a cada intent. Espolsa les engrunes de la plata buida i agafa el bol de sofregit de la nevera. A cullerades imparables i entre llàgrimes es resigna a acceptar que si la recepta no resulta, el problema ha de ser en els ingredients.

Sent una onada de fàstic i corre de nou cap al lavabo. Arqueja el cos damunt la tassa deixant que tot surti cap a fora. De seguida nota el plaer alleujant de sentir-se buida. Un cos totalment i per sempre buit, pensa veient-se al mirall, els ulls inflats, la mirada serena. Buit com la lasanya ara sense farcit. Al congelador hi ha espinacs, recorda. La recepta de demà haurà de ser vegetal.