Montserrat Casals. La literatura abans que res

Havia nascut a Sabadell — tercera filla d’un advocat de prestigi, republicà exiliat, poeta (el “benjamí” del Cor de Santa Rita), i d’una francesa vital, intel·ligent, sensible — la seva passió va ser la vida, és a dir, la literatura — la littérature avant toute chose — és a dir: jugar-se-la de veres — va ser periodista cultural, escriptora, historiadora, crítica — sobretot, però, amiga dels amics: esgotar les converses fins més enllà de l’alba per arribar a la conclusió que l’únic que val la pena és l’amistat amb una ampolla de Pouilly fumé al davant — va viure a París molts anys, fent de corresponsal de diaris i de ràdio — comentarista del dia a dia, el seu voler, però, eren els projectes utòpics — el darrer: una maison d’écrivains a la Provença — va escriure sobre Dalí, sobre Rodoreda (una biografia esplèndida, que les tietes van menystenir), i ara acabava la de Joan Sales (indispensable) — escrivia “sense orelleres polítiques, patriòtiques o moralistes” — lectora impenintent, cuinera d’excepció, refinada i generosa fins al límit — perfeccionista fins a les fronteres del raonable.

Es deia Montserrat Casals i Couturier — anit va morir en un hospital, a Barcelona, després d’haver lluitat durant deu anys contra la malaltia que la rosegava per dins —; avui aquest país ha esdevingut, de sobte, molt més empobrit — segurament sense ni sospitar-ho.