La dreta, l’independentisme i els intel·lectuals

Fa unes setmanes el periodista Roger Palà va publicar a El Crític un article sobre l’aparició d’una ‘nova dreta independentista catalana’, que esdevingué polèmic a les xarxes socials i motivà diverses respostes en forma d’article. Aquesta polèmica es pot analitzar com un episodi més de les guerres culturals entre l’independentisme i el món dels comuns. L’article de Palà deixa entreveure un cert malestar per la manca de reflexió que hi ha hagut i encara hi ha sobre les postures socials que defensen alguns intel·lectuals a Catalunya, en aquest cas aquells que són propers a l’independentisme. Segurament el que ha passat a Catalunya és que s’ha discutit prou sobre les postures dels intel·lectuals pel que fa a la qüestió nacional/cultural però força menys pel que fa als seus posicionaments a l’àmbit social.

Un dels intel·lectuals més importants a Catalunya des de finals dels anys 70 fins avui dia és Quim Monzó, qui sens dubte ha jugat un rol destacat en la configuració cultural i política de la Catalunya actual. Monzó és especialment rellevant en aquest cas perquè la seva obra ha estat força analitzada des d’una perspectiva cultural mentre que en canvi trobam poques lectures crítiques dels seus textos des d’una perspectiva més social. I les poques anàlisis que s’han fixat en la temàtica social als texts monzonians han tendit a definir l’escriptor com a transgressiu o provocador, sense anar més enllà i sense analitzar quines idees defensen i ataquen aquests texts dins les relacions socials de poder.

Posaré un exemple. A principis de l’any 2010 la presència pública de Quim Monzó vivia un moment daurat: l’exposició sobre la seva vida i obra a l’Arts Santa Mònica batia rècords de visites i la seva imatge apareixia a tres de les principals revistes culturals del país – L’Avenç, Caràcters i Serra d’Or –, que dedicaven llargs articles a analitzar i aplaudir l’obra monzoniana. A principis de març del 2010 Monzó va presentar en roda de premsa un nou llibre, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, que reuneix articles publicats entre els anys 2001 i 2004. A la presentació Monzó va carregar fortament contra els postulats ideològics i culturals del primer govern tripartit, tot afegint que ‘no he tingut mai una ideologia que m’hagi guiat a la vida. Miro les coses per si mateixes i provo d’aplicar-hi el sentit comú’. Monzó, doncs, presentava les seves crítiques al tripartit com a postures de sentit comú i, per tant, allunyades de posicions ideològiques. La majoria de ressenyes del llibre als principals mitjans catalans van donar per bones les instruccions autopoètiques de Monzó i descriviren el llibre amb vocabularis semblants als emprats per l’autor, presentant-lo com a exemple d’intel·ligència i pensament lògic i fins i tot reproduint termes tan sospitosos com ‘sentit comú’. Ara bé, una lectura més acurada d’Esplendor i glòria de la Internacional Papanates ens mostra que a l’antologia hi apareixien barrejades crítiques i ridiculitzacions als moviments i protestes socials del moment, com ara accions contra la Guerra de l’Iraq i vagues generals contra el govern de José María Aznar, la crítica feminista a l’objectivació del cos de la dona, propostes educatives properes a l’educació lliure i iniciatives d’ajuntaments d’esquerres per posar fre a l’elevat nombre de pisos desocupats en un moment històric en què el preu de l’habitatge no deixava de pujar. La recepció del llibre de Monzó il·lustra la manca de lectures crítiques amb els discursos polítics difosos per aquells autors que ocupen un lloc canònic dins el sistema cultural català, especialment dels que es mostren crítics amb les posicions de l’esquerra.

Roger Palà sosté que el Tripartit es va convertir en un cavall de batalla per a la dreta catalana i és dins aquest marc sociocultural més ample que cal llegir les diatribes dels texts de Monzó, caracteritzats per frases com ‘als paladins del neopuritanisme se’ls ha anat definitivament l’olla’, comparacions hiperbòliques com ‘talibanisme transvestit de progressisme’ o advertiments de que ‘escamots de progressistes patrullaran nit i dia pels carrers’. Ara bé, cal afegir que les crítiques de Monzó als postulats de les esquerres no van començar amb el tripartit.

L’any 1994 l’escriptor nord-americà James Finn Garner publicava la seva òpera prima, que ràpidament va esdevenir tot un best-seller als Estats Units. El llibre en qüestió és Politically Correct Bedtime Stories, una ferotge i sarcàstica crítica als postulats de l’anomenada correcció política. Aquí cal que ens aturem un moment, ja que el terme ‘correcció política’ ha esdevingut força complex i volàtil, especialment per mor de la ridiculització per part la dreta política. Així doncs, mentre es podria afirmar que avui dia la ‘correcció política’ és quelcom negatiu i que gairebé tothom vol evitar, cal tenir en compte que durant la dècada dels 90 el terme fou emprat per la dreta nord-americana com a ‘catch-all term’ per criticar els postulats inclusius, solidaris i de discriminació positiva que l’esquerra defensava. Poc més d’un any després de la publicació dels contes de Garner a les llibreries catalanes ja s’hi podia trobar Contes per a nens i nenes políticament correctes, publicat per Quaderns Crema en traducció de Quim Monzó i Maria Roura. La ràpida publicació del llibre en traducció de Monzó i Roura evidencia la intenció d’entrar a la batalla cultural que es lliurava entorn del terme i, encara més important, la voluntat d’importar a Catalunya la crítica conservadora a les ideologies relacionades amb el terme ‘correcció política’, en un moment, l’any 1995, en què aquest debat encara era poc conegut a Catalunya. Aquest propòsit esdevenia encara més clar a l’article a dues planes que La Vanguardia va dedicar el novembre de 1995 a la publicació del llibre en català, on Monzó reproduïa les crítiques de la dreta nord-americana als postulats de la correcció política i afirmava que la correcció política ‘llega a una presión casi dictatorial’.

La intervenció de Monzó al debat fou clau. La Revista La Vanguardia del 23 de febrer de 1996 va dedicar portada i dues pàgines al tema, obrint amb el titular ‘La dictadura del PC’ i afirmant que a Catalunya les postures políticament correctes no havien triomfat perquè ‘la intelectualidad lo ha rechazado’, tot seguit referint-se a Monzó i la seva traducció de Politically Correct Bedtime Stories. Més de deu anys més tard, un article de Salvador Cardús a La Vanguardia el 16 de maig de 2007 criticant la ‘corrección política pseudoprogresista’ afirmava que els contes de Garner, ‘traducidos magistralmente al catalán por Quim Monzó’ (oblidant esmentar Maria Roura), havien acabat amb la correcció política, ‘por lo menos desde el punto de vista intelectual’. L’any 2008 va ser Empar Moliner qui des de les pàgines de El País recomanava Contes per a nens i nenes políticament correctes ‘a todos los que ya no pueden más con la corrección’. El fet que el llibre traduït per Monzó i Roura va publicar-se l’any 1995, mentre que aquests dos articles van aparèixer durant la segona meitat dels 2000 indica que el treball de Monzó contra els postulats de la correcció política durant els 90 ha determinat crítiques més recents contra aquesta a Catalunya. Els atacs contra la correcció política a Catalunya i l’Estat espanyol varen multiplicar-se a partir de l’any 2003, quan el govern tripartit de Pasqual Maragall a Catalunya i el de José Luís Rodríguez Zapatero a l’estat varen incorporar molts dels vocabularis i postulats polítics relacionats amb la correcció política. Fou en aquest context en què Cardús i Moliner recuperaren les crítiques monzonianes a les ideologies encapsulades dins el terme correcció política, a la vegada que reconeixien el rol central que Monzó havia jugat en el debat.

El cas de Monzó il·lustra la manca de crítica des de l’òptica social als intel·lectuals com a dispositius discursius i alhora la profunda necessitat de dur a terme aquesta crítica, ja que els posicionaments monzonians defugen els marcs tradicionals de l’esquerra i la dreta i per tant resulta força complex detectar-ne les influències ideològiques. Els discursos públics de Monzó han combinat la defensa de l’autonomia de l’individu, el rebuig de la moral sexual tradicional, el suport a la independència de Catalunya i la crítica a institucions com ara la monarquia (a una època en què poques veus s’hi atrevien) amb forts atacs a moviments i discursos transformadors, com ara el feminisme, les crítiques a l’eurocentrisme i el capitalisme, o els moviments de renovació pedagògica, així com la ridiculització de narratives tradicionals de l’esquerra sobre la desigualtat econòmica. No debades, a la presentació d’Esplendor i glòria de la Internacional Papanates Monzó afirmà que en els articles publicats entre 2001 i 2004 ‘pongo el foco en el [papanatismo] progresista. A los otros (a la derecha) ya los conocía’, autopresentant un cop més els seus punts de vista com a neutrals. Tot i aquesta autonarrativa d’imparcialitat, una lectura crítica de diversos texts publicats per Monzó des de principis dels 90 ençà mostra que sota els discursos relativistes i antiutòpics monzonians hi trobam ansietats sobre canvis socials i culturals que tendeixen a criticar ideologies progressistes i transformadores.

Tornant a l’article de Palà, jo no crec que existeixi un alt-right catalana, però sí que pens que manca molta reflexió sobre el paper i les postures dels intel·lectuals catalans, especialment d’aquells que són propers a les postures de l’independentisme. Precisament ha estat Empar Moliner, escriptora rebuda com a hereva de l’estil monzonià, qui més recentment ha protagonitzat una polèmica arrel de la seva ridiculització dels venedors ambulants a Els Matins de TV3. Una altra de les veus que no han estat analitzades a fons és la de Pilar Rahola, qui té un projecte intel·lectual molt influent i alhora criticat però sobre el que no s’ha publicat cap anàlisi profunda i acurada. En el cas de Monzó, cal destacar que fou un dels primers articulistes que va criticar les protestes del 15-M a l’article ‘He aquí la Spanish Revolution’, publicat el 19 de maig de 2011 a La Vanguardia, quan encara hi havia molt poques veus crítiques amb els Indignats. Des de la perspectiva actual, sis anys més tard, l’article de Monzó es pot llegir com un text precursor de la guerra cultural indepes vs. comuns. Per entendre millor aquesta batalla cultural segurament ens caldria començar a analitzar més a fons aquelles veus que han determinat els marcs en els quals aquesta batalla s’està duent a terme.