50 anys de ‘La casa sota la sorra’

“Em costa una mica fer-me càrrec que La casa sota la sorra ha complert cinquanta anys! Em sembla que era ahir que em documentava sobre piràmides, ciutats dels morts, faraons, Egipte i moltes coses més per escriure la meva primera novel·la, que també va ser l’inici d’una sèrie formada per nou títols.”
(Del pròleg escrit per Joaquim Carbó)

Si anem als orígens i comencem des del principi, parlar de Joaquim Carbó és parlar també de Josep Vallverdú, de Sebastià Sorribas, d’Emili Teixidor… és a dir, d’un grup reduït d’escriptors herois que va tenir la gosadia d’escriure literatura per a joves en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes amb la censura, ja que una de les principals característiques de l’època, recordem-ho, era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.

Si hagués de posar una data que marqués l’inici d’allò que s’ha anomenat la “represa cultural” del país, aquesta data seria l’any 1960, en què Josep Vallverdú publica la seva primera novel·la juvenil El venedor de peixos i que ha esdevingut el punt de partida i un referent imprescindible per abordar l’evolució de la literatura catalana per a gent jove després de la figura mítica de Folch i Torres.

Fou el mateix Vallverdú qui cinc anys més tard hi va tornar amb una altra novel·la, Trampa sota les aigües, guanyadora del primer premi Joaquim Ruyra. I un any més tard, el 1966, fou quan Joaquim Carbó va decidir escriure la seva primera novel·la juvenil, La casa sota la sorra, alhora que Sebastià Sorribas s’estrenava també amb El zoo d’en Pitus. El 1967 l’Emili Teixidor publicava El soldat plantat i la cosa ja no va tenir aturador.

Pel que fa a La casa sota la sorra és el mateix Joaquim Carbó qui ens ho explica: “…Tot va començar l’any 1965, a partir del moment que els diaris anaven plens de l’interès que tot el món va mostrar perquè es construís la presa d’Assuan que hauria de controlar i retenir el cabal del riu Nil que cada any, a l’estació de les pluges, creixia de manera extraordinària, es desbordava, inundava i destruïa tot el que hi havia al seu voltant”.

Un cop definit el tema i els escenaris ja només li va faltar crear els personatges, uns personatges que de seguida es van fer famosos i van despertar un gran interès entre els lectors joves i no tan joves: d’una banda, el dolent, el senyor Ti, personatge sinistre i amb pocs escrúpols que pretenia fer-se l’amo de tot plegat, talment com si es tractés d’un pervers faraó. Òbviament, ja només faltaven els dos personatges valents, decidits i capaços de plantar-li cara i combatre’l perquè no se’n sortís. Aquests dos famosos personatges, els amics Henry Balua i Pere Vidal, es van espavilar per fer front a aquell tirà. Poc s’imaginaven, en aquell moment, que les trifulgues amb el senyor Ti durarien uns quants anys i omplirien unes quantes novel·les més.

“Els personatges d’aquesta sèrie m’han proporcionat moltes satisfaccions. A més d’haver aconseguit molts i molts milers de lectors, se n’han fet dues versions teatrals. L’última al TNC de Barcelona, esplèndida, a càrrec del grup Ergos Teatre, que n’ha fet una autèntica creació.”
(Joaquim Carbó al “Pròleg”).

‘La casa sota la sorra’, un clàssic per a tots els públics

La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d’haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin ―o s’han preguntat, ja― quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves.

Podeu continuar llegint l’article al blog de Josep Maria Aloy, que trobareu en aquest enllaç.