Hi sóc a temps?

¿Hi sóc a temps?

El ple per aprovar la proposta de nova ortografia de l’IEC és a mig novembre.

Els diacrítics són per distingir mots de grafia idèntica, i per tant per evitar confusions. Fins ara, crec que tothom que hi ha posat una mica de voluntat ha trobat prou espai al cervell per aprendre-se’n la llista sense perdre capacitat en altres àmbits. A més a més, la distinció tenia la seva lògica interna, a diferència de les raons molt més abstruses i especialitzades de quan tocava escriure erres i esses dobles o simples en mots cultes. Fa una mica de ràbia que, després de dècades de fer-te passar per un adreçador comprensible, ara l’autoritat vitalícia canviï innecessàriament un article secundari però molt sensible de la constitució de la llengua catalana.

En això de les erres i les esses sí que trobo que la simplificació era necessària, i no hi tinc res a dir. No puc assegurar que el criteri dels membres de la Secció Filològica s’hagi emmotllat a l’enraonada proposta d’en Magí Camps (publicada a Canvi d’agulles), però el fet és que s’hi acosta molt.

Pel que fa als prefixos amb guionet o sense, jo seria més lax i permetria (com en tantes altres coses de la llengua) un binomi o fins i tot un trinomi de solucions, a l’anglesa (freehanded / free-handed o bé hairclip / hair-clip / hair clip). Això faria possible triar entre ex-alt càrrec i ex alt càrrec (com propugna també en Magí Camps) i entre sensesostre i sense-sostre (que veig com un anglicisme clar; en això tampoc hi tinc res a dir, però… que poc que ens costa incorporar anglicismes, i com ens costa incorporar castellanismes amb una antiguitat d’ús de segles!)

Una qüestió també ortogràfica que em rosega des de fa temps, sobretot quan apareix reflectida a la ràdio i la televisió, és la dels mots que tenen els sufixos -missió, -pressió i –gressió, juntament amb dissoldre (i derivats de tots ells), que s’hi pronuncien sistemàticament amb essa sorda. Jo no he sentit mai espontàniament, en un parlant competent, pronunciar-les amb essa sorda, sinó sempre amb essa sonora. Vaig treballar d’“assessor lingüístic” a Catalunya Ràdio i Ràdio Associació quan van començar (1984-1986) i vaig barallar-me perquè es pronunciessin sonores, però el responsable lingüístic d’aquella època, cenyint-se a la normativa, no s’hi va avenir, i les “Emisores de la Generalitat” van passar a ser “Emissores”. L’argument de les autoritats lingüístiques ha sigut sempre el respecte a l’etimologia, però crec que això és fer trampa; en el seu moment es va triar la grafia cavall i no caball, tot i la vacil·lació pròpia de l’època, perquè, tot i procedir del caballus llatí, en algunes regions del domini es pronunciava amb so de ve baixa. Doncs bé: fins que no va arribar la “Norma” en forma de mitjans de comunicació i docència en català, la pronúncia general d’aquests mots era amb essa sonora. Si aquest era el cas, i era (com és) un fenomen d’evolució interna de la llengua, s’haurien hagut de normalitzar amb una sola essa.

Em deixo coses, evidentment; això és un text escrit a rajaploma. Que trist haver de córrer després d’un segle amb la mateixa gramàtica! Quina llàstima que l’IEC no fes fa temps una “Lletra de convit” més oberta a l’estil de la de mossèn Alcover de fa 110 anys! A mi, en tot cas, no me n’ha arribat cap còpia, i fa trenta anys que em dedico a traduir. ¿Hi sóc a temps?

Per acabar, consigno aquí quatre propostes de modificació de termes puntuals.

gincama: Des de la dècada de 1960 jo sempre he sentit dir espontàniament, a diferents llocs, en diferents ocasions i al llarg dels anys, “gincama”, al marge de l’origen etimològic del terme; en algun cas, però molt menys sovint, “gincana”. És probable que la causa d’aquesta pronúncia espontània sigui el caràcter insòlit de la combinació -mc- (és l’únic cas en català, amb la ce amb so de k!). Pel que fa a la ema metatètica, podria ser per analogia amb “cama” o bé per simple metàtesi natural.

frànkfurt. És la forma gràfica fidel a la pronúncia alemanya ([ˈfraŋkfʊrt] o [ˈfʁaŋkfʊɐ̯t]) i a la pronúncia general en català. Termcat sense accent gràfic, però DNV amb accent gràfic i amb les tres accs. habituals: ‘salsitxa’, ‘entrepà’ i ‘bar’; amb l’acc. ‘bar’ ho trobo al DDLC amb accent gràfic.

gurú. ¿Qui diu “guru” com a paraula plana parlant espontàniament? Jo no ho he sentit mai. El terme és hindi, i de l’Índia va passar primer al portuguès i més tard a l’anglès. A l’anglès va passar inicialment amb la forma gooroo (igual que hindoo, que bé hem adaptat com a mot agut) sense marca accentual, mentre que al portuguès havia passat amb la forma guru. Aquí convé tenir en compte que en portuguès els mots aguts acabats en -i i en -u no s’accentuen gràficament, mentre que els acabats en -a, -e i -o sí. Hi ha la possibilitat que la grafia portuguesa desorientés pel que fa a l’adopció de la grafia catalana (si no és que la va establir algun descastellanitzador a ultrança que després ningú ha gosat posar en qüestió). En l’espanyol, en tot cas, no hi han caigut, i tant el DRAE com el María Moliner l’entren només amb la forma gurú.

l’Himalaia. Pronunciat com a paraula plana. Ho proposo com a possible alternativa a la pronúncia normativa esdrúixola preconitzada per en Coromines (LleuresC, p. 58) i adoptada sense discusió fins i tot per l’ésAdir. En anglès, sempre més laxes, accepten totes dues pronúncies. La més espontània en català, en tot cas, és com a paraula plana, per més que el terme compost sànscrit tingui llarga la primera vocal de la segona part del compost [ālaia]. D’altra banda, crec que la pronúncia com a paraula esdrúixola és violenta en català per la composició vocàlica de les dues síl·labes següents; en tot cas, totes les paraules que trobo acabades en –aia són planes: Laia, talaia, bavaia, palaia, baia, atzagaia, papaia, i Himalaia en seria una més per fer rima. A més a més, posats a ser rigorosos, la pronúncia tant en sànscrit com en anglès és amb hac aspirada, i si això es respectés en cat. s’hauria d’escriure “el Himàlaia”. (Al seu Manual d’ús de l’estàndard oral, Universitat de València 1990/2012¹⁰, en Josep Lacreu inclou Himalaia com a admisible.)