La literatura a les aules

La simple enunciació d’aquest títol segur que fa pensar en el plany desconsolat i els vaticinis apocalíptics, sobretot si, com és el cas, l’autor fa anys que es dedica a la docència de la llengua i la literatura a secundària. La quantitat d’anècdotes i reflexions, sempre pessimistes, que suggereix la menció de la situació de la literatura a les aules és considerable. Tanmateix prefereixo evitar en la mesura del possible el to elegíac.

Comencem per reflexionar sobre la funció i el sentit que actualment té la literatura com a institució. Un cop d’ull a la mena de circ que ha esdevingut el Sant Jordi ens dóna motius suficients de reflexió. Sense necessitat d’entrar a fons en les implicacions que té el fenomen podríem pensar en dos elements determinants: d’una banda, el pes de les lleis del mercat sobre una societat que històricament ha desenrotllat uns hàbits de lectura precaris. De l’altra, la pèrdua de valor simbòlic de la literatura i la cultura en general. És obvi que es tracta de fenòmens connectats, però cal recordar que les lleis del mercat actuen sobre la literatura com a mínim des de fa dos segles.

Què ha canviat ara? Doncs que la funció social que exercia el món de l’art i les lletres s’ha perdut a partir del moment en què s’ha desintegrat el que abans anomenàvem cultura burgesa. L’espai dels “feliços pocs” que se socialitzaven a través de les grans obres literàries s’ha empetitit de manera considerable. Dubto que els burgesos actuals tinguin gaire necessitat de presumir de gust literari com encara tenien els de fa un segle.

El procés de reivindicació (sovint, sobrevalorització) de la cultura de masses ha portat a una dilució total dels criteris que asseguraven la distinció dels actius literaris o artístics i, per tant, això ha facilitat que els criteris purament mercantilistes s’imposin amb més facilitat. Realment estan al mateix nivell un Martí Gironell i un Francesc Serés? Un Tarantino i un Bergmann? Un Ruiz Zafón i un Vila-Matas?. Des del punt de vista del mercat qui més ven obté més prestigi. I així, just quan els criteris elitistes de valoració de la literatura havien començat a perdre el seu caràcter discriminatori i unes generacions de fills de treballadors havien assolit, per fi, la possibilitat de comprendre les grans obres dels clàssics aquests valors han deixat de ser operatius fins i tot per a les classes altes.

Sempre he cregut que una de les finalitats de la docència de la literatura, sobretot en l’ensenyament públic, consistia a oferir als alumnes les claus per a accedir al coneixement i comprensió d’aquelles obres que poden ensenyar-los a viure d’una manera més plena i enriquidora. Justament per lluitar contra el caràcter exclusiu que en un determinat moment podien tenir els autors clàssics cal formar una competència literària que és el complement necessari de la competència lingüística i que els ha de servir per fer-se un criteri que els permeti discriminar amb garanties d’entre l’oferta aclaparadora amb què es troben. No és un propòsit romàntic o idealista. La literatura, especialment la que es planteja des d’uns supòsits més ambiciosos, és crucial per al desenrotllament de l’individu, com han demostrat estudis recents: Berns, G.S., Blaine, K., Prietula, M.J., & Pye, B.E. (2013). “Short- and long-term effects of a novel on connectivity in the brain”. Brain Connectivity, 3, 590-600 o el molt il·lustratiu estudi de Kidd, D.C. & Castano, E. (2013). “Reading literary fiction improves Theory of Mind”. Science, 342, 377-380.

El veritable sentit democràtic i progressista de l’educació no consisteix en l’actitud antiintel·lectualista que per desgràcia han acabat imposant alguns paradigmes pedagògics de bracet amb una societat que ha fet de la banalitat el principal actiu per al consum. Sense una bona base curricular que tingui en compte tota aquella informació essencial per afavorir la comprensió lectora, no hi ha res a fer.

Deixeu-me remarcar un fet: malgrat tot, hi ha força alumnes que llegeixen. És veritat que molts freqüenten “El rincón del vago” amb la voluntat de trobar el resum de la lectura proposada per estalviar-se la lectura, però siguem francs, quan nosaltres estudiàvem molts companys haurien fet exactament el mateix, si els hagués estat possible. Al costat d’això passen coses com, per exemple, el fet de trobar-se un dia un alumne que entre classe i classe llegeix Charles Bukowski. També passa que, sovint, els alumnes demostren que els ha agradat una lectura que se’ls ha posat, sigui Salinger, sigui la Rodoreda o Guimerà (sí, fins i tot Guimerà i sense necessitat de les adaptacions i actualitzacions que ens imposen en muntatges teatrals miops). Hi ha alumnes que poden ser grans lectors i que fins i tot poden adquirir un criteri literari a pesar de les sempre denostades noves tecnologies entre les quals viuen. La pregunta més aviat és què hem de fer per acabar d’incentivar-los i per eixamplar-ne el nombre?

No pretenc tenir la resposta a una pregunta d’aquesta magnitud, però crec que podríem intentar algunes coses. Per començar, incrementant el pes de la literatura ja des de la primària amb alguns dels clàssics locals i universals en adaptacions que permetin treballar alhora la competència lingüística i la lectora. Se’m dirà que això ja hi és, però no és ben bé veritat. Penso en un model que està resultant un èxit als llocs on s’aplica, el de l’anomenat Core knowledge, amb unes propostes currículars pensades per bastir el coneixement sobre una base d’informació prou sòlida en àmbits diversos del saber.

En un llibre de lectura estimulant, The knowledge deficit (2007), E. D. Hirsch (Jr.) ens recorda que la comprensió lectora es basa sobretot en el coneixement bàsic sobre les matèries més diverses. Si els alumnes comparteixen uns sabers generals, és obvi que la seva comprensió dels textos millora notablement. Hirsch, professor de la Universitat de Virginia i crític literari, s’adonà que els problemes a l’hora de llegir i, per tant, de poder apreciar la lectura, provenien en part d’uns plantejaments pedagògics que deixaven de banda la formació integral i els continguts i, a través dels seus llibres, impulsà una proposta curricular que està pensada sobretot per als nivells de preescolar i primària.

A les escoles en què s’ha aplicat, en llocs com Nova York, els resultats han resultat molt millors que els obtinguts des del paradigma enganyós de les competències bàsiques que se’ns imposa des del Departament d’Ensenyament i que només té per objectiu crear una mà d’obra mal·leable i poc alfabetitzada, preparada per a un mercat laboral per al qual l’excel·lència no és, en el fons, el criteri definitiu. Tots sabem que alumnes amb una gran formació no se’n surten en un mercat laboral en el qual es valoren més les actituds que el saber. El coneixement abstracte, el coneixement en ell mateix, base del millor que ha donat la cultura occidental, està desprestigiat pel capitalisme actual, que supedita la formació de l’individu a les seves necessitats i, en aquest procés, el poder polític fa de corretja de transmissió. En lloc d’un individu format i realitzat a través d’una educació sòlida, es busca algú amb una formació mínima però adaptable a les formes d’explotació de la seva força de treball que més convinguin en cada moment. Amb una elit ben formada ja n’hi ha prou. Les recents declaracions de la consellera en el sentit que l’important no són els coneixements mostren la direcció en què encara es mou en aquest país el món de l’ensenyament. De fet, ella no fa més que repetir el mantra que els nostres pedagogs han fixat des de fa temps.

No cauré en l’error de pensar que tot el problema ve de les orientacions pedagògiques però és evident que aquest és un àmbit on seria més fàcil actuar. Des de secundària mateix hi ha molta feina a fer reivindicant el valor literari d’unes obres que, a priori, els alumnes poden veure allunyades del seu món i de la seva sensibilitat. En aquest sentit, el paper del professor és indispensable per demostrar que la literatura és la veu de l’espècie i que han d’aprendre a veure què hi ha encara en ells dels personatges literaris o com els afecten els poemes que se’ls fa llegir. Cal que s’adonin que en el fons Ausiàs March sentia el desig d’una manera molt semblant a com la senten ells, que la sensació de desemparança d’algunes heroïnes rodoredianes, encara que expressada de manera diferent, és reconeixible per part d’algunes noies d’ara, que les lectores actuals de les Cinquanta ombres de Gray són actualitzacions de Madame Bovary, etc.

El bon professor de literatura ha de ser un lector entusiasta i ha de saber encomanar allò que tenen de viu els clàssics sense necessitat de desvituar-los a força de voler-los fer “guais”. La bona literatura en té prou amb ella mateixa per arribar al lector sensible. Convertir els nostres alumnes en aquesta mena de lectors és una feina àrdua però apassionant malgrat les constants decepcions a què ens veiem exposats els professors de literatura. Aconseguir que un alumne descobreixi la poesia a partir de les classes impartides sobre Vinyoli, com m’ha passat a mi enguany, és una de les millors satisfaccions a què podem aspirar. Ara bé, ens cal suport, un currículum ben dissenyat i el temps adequat per fer possible aquest petit miracle.